Anclats en el passat (06032012)

La vida de bandoler i assaltador de camins no era gens fàcil. A la important inversió inicial amb eines i material, calia afegir-hi la formació i la pràctica imprescindible per realitzar l’activitat amb garanties mínimes d'èxit. Se situaven als camins més transitats i, quan hi veien passar algun pobre incaut, li sabrejaven les riqueses amb la taxa corresponent. Vivien convençuts que la seva participació en la vida del país era indispensable i que aquell era un just tribut a les moltes accions que, segons ells, feien en be de la comunitat. La seva fam devoradora era insaciable. Si avui en tenien 100 demà en volien 120 i als cap de dos dies 150 i així cada cop més i més i més. Eren en terra el que els corsaris al mar, pirates que furten i roben en benefici del regne o estat. Aquesta era la realitat d’uns camins que, com no podien ser d’una altra manera, a Catalunya sempre han estat robats de manera diferent. Perquè amb això de ser diferents ens hi vem posar a fons i, fins-hi tot a l'hora d’assaltar, hi ha una clara diferència entre los asaltadores de caminos castellans i els bandolers catalans. Sempre en benefici dels autòctons. Més professionals, més nombrosos i més eficaços que'ls de Castella.

En això de repartir justícia eren implacables. Embolcallats amb el do diví de la justícia es permetien el luxe de postular a la resta d’iguals amb la seva magnànima generositat i la seva infinita eficiència. Envoltats dels seus deixebles i assessors els inquisidors viatjaven per tota la geografia del país, ajusticiant tot allò que se'ls posava pel davant. Il·luminats pels seus infinits coneixements i arbitrant els conflictes amb el sentit comú i el criteri que dona ser justícia i part en la redacció de la norma. Vestits de negre i amb cridaners utensilis, es movien unànimement de manera gremial tots junts. S’havien repartit el territori i ara aquí ara allà condemnaven, castigaven o condonaven les penes. Per damunt d’ells hi havia l'obscura ma del seu cap que, només en casos de necessitat o els dies en que havia esmorzat bé es llevava amb ganes de regalar la seva excelsa justícia i condemnava aquest o a l’altre sense massa argument o rigorositat. Normalment als Catalans ens tocava sempre.

Havien reduït els seus límits geogràfics voluntàriament. Es tractava, senzillament, de no sortir de la ciutat on viuen. Es tracta senzillament d'autoabastir-se d’allò que tenien al seu abast. I si faltava alguna cosa ho portaven cap allà i santes pasqües. Allò d’agafar perspectiva, distanciar-se dels problemes i aprendre de les coses bones que fan a d’altres llocs havia quedat aparcat. Es tractava d’assaltar riqueses però des del despatx. Era senzillament una gana devoradora. Els arguments s’utilitzaven arbitràriament. El que era bo per als altres no els era bo per a ells. Estalviar diners amb les coses dels altres era lògic i coherent, aplicar-se la seva medicina era pèrdua de sobirania. Reduir en pro de la uniformitat peninsular era una necessitat. Reduir en pro de la estandardització europea una decisió sobirana. En aquest camí de normes fetes a mida, com sempre els Catalans teníem les de perdre. Per molts motius però sobre tot perquè caiem malament.

I aquesta és la realitat que van constatar doctors de la universitat. Després de milers i milers d’estudis amb diferents animals, també amb essers humans, i després de compartir els coneixements amb sociòlegs i neuròlegs, la conclusió era clara i meridiana. De totes les coses del món: Tecnologia, indústria, medicina, genètica, comunicació, transport, i totes les coses que s’han pogut estudiar el que evoluciona més lentament és la ment humana. I de totes les zones del món on més lentament evoluciona és a la Meseta Castellana. En concret a la zona de Madrid on, per raons encara no del tot identificades, tenen la mateixa visió i el mateix comportament que la societat peninsular del segle IX.

No cal dir que científics de tot el món estudien les raons de la malaltia.