Una de les experiències més impressionants

Fa uns dies vaig tenir una de les experiències més impressionants que he viscut mai. Creia que desprès de dormir amb indigents, passar unes quantes hores a Can Tunis veient el supermercat de la droga, buscar infants immigrants en els túnels de la Renfe o visitar l'Hospitalet, poques, molt poques coses quedaven que em commourien.

Doncs bé haig de reconèixer que m'equivocava. Va ser per error que l'ascensor de l'hospital de Sant Joan de Déu es parés a la planta d'oncologia infantil. I va ser per descuit que vaig baixar. A qui li preocupi la bronca d'un cap, o una mala mirada d'un familiar, qui estigui obsessionat per si està més gras o més prim, per si el seu cotxe és millor o pitjor, per si pot comprar o no la tele de plasma, li recomano que faci una passejada per aquesta planta.

Us garanteixo que hi ha un lloc on la crisi no importa, on el finançament se la porta fluixa, on la església només importa si diu missa, on ni els moros ni els jueus ni els negres ni els d'aquí ni els d'allà es diuen una mala paraula ni es dediquen una mala mirada, és a la planta d'oncologia de l'Hospital Infantil de Sant Joan de Déu.

Allà tots remèn cap a una mateixa direcció, tots tenen un mateix objectiu: Viure. Allà els pares ploren i els fills, malalts, els consolen. Allà els infants, malats de càncer, decauen i els pares els passen la poca energia que'ls queda. Allà els herois van en bata blanca i dediquen rialles, carícies, complicitats i esperances, als malalts i als seus familiars.

Aquest si que és un entorn laboral horrorós. El que t'envolta, cada dia, de nens plens de ganes de viure presoners en cossos plens de ganes de morir. Saber que demà aquest no hi serà i que n'arribarà un altre igual o pitjor. I que no hi ha res que ho pugui arreglar. I tot i això ser capaç de transmetre optimisme i realitat de manera equilibrada.

Seria bo, de tant en tant, i sense convertir-ho en un espectacle morbós, que per aquella planta hi passessin uns quants que ara em venen al cap. Provablement viuríem en un món molt més real.

Seria capaç d'escriure hores i hores sobre els escassament 4 minuts que vaig passar allà. El sotrac m'ha fet replantejar unes quantes coses. Almenys per un parell de dies.