Ranjel vs Ruscalleda

La política cada cop importa menys a la societat. Perquè els polítics cada cop connecten menys amb el ritme dels ciutadans. Però també perquè als ciutadans cada cop els va més bé que els polítics no connectin amb ells. Aquest matí he tingut un clar exemple d’aquest divorci.

Imagineu un auditori amb capacitat per a prop de 200 persones, absolutament ple de gent. El motiu ha estat la presentació d’una guia de productes gastronòmics del Maresme. Apadrinant la guia, la gastrònoma de la comarca Carme Ruscalleda, al seu voltant el President del Consell Comarcal, i d’altres càrrecs i tècnics públics. Al final, per postres, una petita degustació de dolços i embotits maresmencs per als assistents. Acreditats l’Agència Catalana de Noticies, El Periodico, La Vanguardia, Catalunya Ràdio, L’Agenda…. I Ràdio Arenys. Ha estat un èxit de gent de mitjans i de repercussió.

Només una hora abans l’Alcalde d’Arenys havia mantingut una entrevista amb el Delegat de l’Estat a Catalunya el senyor Joan Rangel. Damunt la taula el passeig entre Arenys i Caldetes, les Rotondes de la N-II, el trasllat d’aquesta via fora de la comarca, el desdoblament de la línea de Rodalies entre Arenys i Blanes… Al final roda de premsa. Només hi érem els de Ràdio Arenys.

Alguna cosa passa. No pot ser que preferim cobrir informativament pessebres que reunions on es tracten possibles solucions a conflictes que estan a primera línea. Molts d’aquests companys que han estat a la segona i no a la primera diuen que el que pugui dir en Ranjel, no interessa. Doncs el problema és encara més gros. Si el que pugui dir el representant del govern Espanyol a Catalunya no te interès, perquè el tenim?

No se si la solució passa per canviar el discurs, o per posar galetetes al final de cada compareixença però que resi9steixo a pensar que interessi més una guia de fotos de pèsols i fresons que els acords i les Inversions que en matèria d’infraestructura acordin un alcalde i un Delegat del Govern.

Jo sóc un absolut partidari del retorn dels programes brossa: Crònicas Marcianas, La Sonrisa del Pelícano, Aquí hay Tomate,… però també crec que cal començar a educar-nos sobre aquelles coses que són o no transcendent i valorar adequadament les unes i les altres. Som en el moment històric de major riquesa cultural dels ciutadans i tinc la maldeia sospita que ens l’estem deixant perdre.