El calendari sovint ens ofereix coincidències meravelloses. Una d'elles, la més recent, és la concatenació de dues dates històriques radicalment oposades. La primera el 12 d'octubre. La segona el 15. La primera el dia nacional espanyol. La segona l'aniversari del vergonyós assassinat del President de la Generalitat de Catalunya LLuís Companys, en mans dels militars Espanyols.
Més enllà dels fets, m'ha resultat curiós la interpretació que alguns no periodistes fan del criteri informatiu i la necessitat o no de donar certes dades. No ha estat la primera vegada ni serà la darrera però no deixa de sorprendre'm: Mentre que en el primer aniversari, el del 12, en algunes viles ha hagut l'interès de deixar clar que en el seu municipi "no hi ha hagut ningú que hagi volgut fer cap acte per celebrar el dia de la hipanidad", en la segona, la del 15, l'actitud ha estat: "no cal dir que hem estat només els polítics els que hem participat en els actes organitzats", o "no cal posar que no ha vingut ningú", o "millor no posis la fotografia que sinó es veurà que no ha vingut ningú".
El terme "políticament correcte", no es va inventar perquè si. Darrera el "políticament correcte", hi ha una clara tendència a la manipulació de la realitat. Un interès en fer coincidir allò que hi ha amb allò que vol la majoria o que la majoria creu que és millor. No és bo confondre l'interès amb la realitat i menys intentar manipular-la.
Els periodistes, encara que'ls que no ho són no s'ho creguin, ens mou, en la majoria dels cassos, l'interès per la informació, entenent que la informació rigorosa i objectiva és un benefici per la societat. Però fer veure que pel bé de la societat hem de deixar de ser objectius i rigorosos és una manipulació inacceptable.
Si a l'homenatge a Companys no hi ha anat ni l'apuntador s'ha de dir, i si al gruix de la societat un homenatge com aquest la deixa indiferent, s'ha d'explicar. Apartir d'aquí, aquells interessats en que això funcioni, que treguin les conclusions i impulsin les accions que considerin necessàries. Sino tendim a enganyar-nos i a explicar una realitat que no és la que ens envolta. Encara que ens dolgui.
A Catalunya ni la Hispanidad ni l'homenatge a Companys han tingut, majoritàriament, el suport popular que alguns esperaven. Desitjo que l'any vinent, i parlo del cas Companys, se sàpiga explicar perquè la participació sigui massiva.
Més enllà dels fets, m'ha resultat curiós la interpretació que alguns no periodistes fan del criteri informatiu i la necessitat o no de donar certes dades. No ha estat la primera vegada ni serà la darrera però no deixa de sorprendre'm: Mentre que en el primer aniversari, el del 12, en algunes viles ha hagut l'interès de deixar clar que en el seu municipi "no hi ha hagut ningú que hagi volgut fer cap acte per celebrar el dia de la hipanidad", en la segona, la del 15, l'actitud ha estat: "no cal dir que hem estat només els polítics els que hem participat en els actes organitzats", o "no cal posar que no ha vingut ningú", o "millor no posis la fotografia que sinó es veurà que no ha vingut ningú".
El terme "políticament correcte", no es va inventar perquè si. Darrera el "políticament correcte", hi ha una clara tendència a la manipulació de la realitat. Un interès en fer coincidir allò que hi ha amb allò que vol la majoria o que la majoria creu que és millor. No és bo confondre l'interès amb la realitat i menys intentar manipular-la.
Els periodistes, encara que'ls que no ho són no s'ho creguin, ens mou, en la majoria dels cassos, l'interès per la informació, entenent que la informació rigorosa i objectiva és un benefici per la societat. Però fer veure que pel bé de la societat hem de deixar de ser objectius i rigorosos és una manipulació inacceptable.
Si a l'homenatge a Companys no hi ha anat ni l'apuntador s'ha de dir, i si al gruix de la societat un homenatge com aquest la deixa indiferent, s'ha d'explicar. Apartir d'aquí, aquells interessats en que això funcioni, que treguin les conclusions i impulsin les accions que considerin necessàries. Sino tendim a enganyar-nos i a explicar una realitat que no és la que ens envolta. Encara que ens dolgui.
A Catalunya ni la Hispanidad ni l'homenatge a Companys han tingut, majoritàriament, el suport popular que alguns esperaven. Desitjo que l'any vinent, i parlo del cas Companys, se sàpiga explicar perquè la participació sigui massiva.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada