David i Goliat arquitectònic

L'arquitectura mostra sovint el depreci que l'ésser humà sent vers les coses antigues.
Vetllar pel passat és una mostra de progrés.

Obama, Angola, Arenys de Mar

És impossible no deixar-se portar, avui, pel tifó americà. De les moltes imatges que aquestes eleccions, i el seu resultat ens han deixat, me'n quedo una: La d'avui al matí a un bar de la Riera d'Arenys.

Un individu de raça negra i pertanyent a aquest col.lectiu d'angolesos que estan fent formació marítima al nostre país, vestit amb una samarreta amb la cara d'Obama, celebrant la victòria del candidat com aquell que guanya la final d'un campionat de futbol. Braços en creu, rialla esclatant, abraçades i cops a la esquena, crits i disbauxa.... La imatge era impactant.

Ràpidament m'he interessat per la relació d'Angola amb els EEUU i m'he adonat que no es especialment fluida. He conclòs, per tant, que l'alegria d'aquest individu era una qüestió purament racial. Aquest treballador estava content perquè manarà als EEUU un negre, de to molt més clar que'l seu, però negre al cap i a la fi.

Em resulta sorprenent la capacitat humana de jutjar les cosses no pel que són sinó pel que aparenten. Pensar que un president serà més bo o farà més pels teus o serà més just en els seves decisions pel fet de tenir més afinitats amb tu, es tant com pensara que cap calb o cap persona que dugui ulleres o cap ros, o moreno o alt o gras pot ser un assassí o un estafador o un assaltador de camins o un agent de la CIA. I tot, senzillament, perquè penses que com que és igual que tu ell no.

Poca gent sap que l'exèrcit que més espanyols ha matat al llarg de la història ha estat, precisament, l'exèrcit espanyol. Possiblement a ningú se li passaria pel cap que'ls majors genocides de la història fossin els seus germans i finalment ha estat així. No pressuposem coses, deixem que els esdeveniments arribin i actuarem en conseqüència. N'hagués agradat prendre-li el telèfon a aquest angolès per preguntar-li, d'aquí a un parell d'anys si encara viu igual d'eufòric.

Com avui algú afirmava ha guanyat el mal menor. Ara caldrà veure la profunditat de les ferides i procurar que siguin lo menys fondes possibles.

Benaventurats els que tenen crisi econòmica

La crisi és per als que han tingut i ara no tenen.
Per als pobres el canvi és de pobresa a misèria

Reportatge mariner

8 del matí. Port d’Arenys de Mar. Ens dirigim a fer un reportatge a 2 milles. Mentre esperem m’adono del silenci que hi ha a la zona portuària. Resulta sorprenent. Camions, cotxes, embarcacions, personal de terra, de salvament, pescadors... tothom fa la seva feina mentre ens envolten silenciosament.

És un silenci rutinari, gens forçat. Una situació molt semblant a la d’un enterrament. Sempre ple de gent i permanentment en silenci. No cal parlar. Tothom interioritza com sap, o com pot, la duresa d’una feina en ocasions ingrata. Un home passa corrent. Pantalon curt, roba esportiva. També en silenci. Per no desentonar.

Comentem amb el meu company la situació, ordenem el material i recordem antigues batalles d’adolescent. És una conversa estranya. Mig forçada. Ens delata. Nosaltres no formem part del paisatge. La nostra presència és ocasional. D’un dia. Ni això, d’unes hores.

Arriben els companys de Creu Roja es vesteixen i posem rumb a l’horitzó. Mentre enfilem la bocana del port, del moll pesquer, surt una petita embarcació de pesca. Centenària. Blanca. Veiem, conforme avança, com es va encongint oprimida per la grandiositat de mar obert. Sembla portada per la força del vent. Immensitat i silenci.

El ronc del motor de la llanxa de salvament és un so constant. Proper a nosaltres. Allunyat de l’entorn per on ens estem movent. Un ronc que perd la batalla amb el trencar de les onades sota els nostres peus. Fem la feina i tornem a port.

Per nosaltres ha estat una excursió, una aventura. La feina d’un dia. Per aquella gent, el silenci, pot ser la manera de fer sentir la seva veu. De delatar els que, com nosaltres, venen i marxen. De manifestar la duresa d’una feina, en ocasions idealitzada, de soledat i esforç. De treball i disciplina.

Enfilem cap el poble. Creuem pel pas sota la Nacional. Just sortint de sota el túnel el silenci s’esqueixa. Tornat el brogit de la vida, els motors dels cotxes, les veus dels veïns, els crits dels escolars, el so d’una ràdio....

Ells demà hi tornaran.

Si voleu veure el reportatge cliqueu el video: http://www.radioarenys.cat/noticia.php?id=05095&tema=successos

La ruta dels llauners

Per art d'encanteri, cada dilluns, l'esbarjo s'acava cobrant un tribut en forma d'homenatge en molts racons de la nostra vila.

Us en reprodueixo 3.

Benvinguts jovesdarenys.com

Avui he tingut l'honor d'informar de la creació d'un nou mitjà de comunicació a Arenys de Mar. Es diu: www.jovesdarenys.com i és un portal d'informació que cerca l'atenció dels adolescents i els joves que hi ha a la vila.

Hi ha un parell d'aspectes d'aquest projecte que m'han cridat molt l'atenció :

1er : El fet de fer néixer un nou mitjà d'informació. Serà per deformació professional o perquè sóc un dels convençuts que quan més informació més cultura, més reflexió, més riquesa, més debat, més crítica... en definitiva més desenvolupament. I que això passi al meu voltant m'alegra.

2on. Que hi hagi gent Jove disposada a embarcar-se en un projecte d'aquestes característiques i que desmenteixi el tòpic que'ls joves son uns desarrelats que'ls importa res més que divertir-se i passar.s'ho be. Que són uns destralers i que no s'enteren de que va la vida. Celebro que hi hagi exemples com aquest que desmotin el tòpic. Ho celebraré encara més quan la plana sigui un èxit. La sortida, però, ja ha estat un tanto.

I finalment veure que la oferta informativa a Arenys segueix ampliant-se. Diuen que som pocs i mal avinguts. Es veritat. Però que a un poble de pocs menys de 15.000 habitants hi hagi 11 mitjans de comunicació diferents és tot un èxit i diu molt, penso, tant del teixit social que'ls consuméis, com de l'econòmic que'ls manté.

Enhorabona nois per la valentia. Molta sort i conteu amb mi sempre que us faci falta. Jo també soc Jove. D'esperit que no d'edat ni de melenes, (com és evident).

Al meu país la pluja no sap ploure

Si algú ha posat mai en dubte l'ascendència que, sobre totes les coses, te la Mare de Deu de Montserrat, ara te una bona oportunitat per desdir-se'n.

Des que el passat 3 d'abril el Conseller de Mediambient es va encomanar a la Moreneta perquè plogués els registres publiomètrics no han fet més que superar les mitjanes en la majoria dels mesos. Segons dades del Ministerio de Medioambiente, a l'Ebre, al més de Maig, cau una mitjana de 66,9 litres. Aquest passat 185. Al Pirineu 64, aquest maig 112,7. Aquest mes de setembre, l'escreix es va tornar a produir. A l'Ebre plouen 36,6 l/m2 i en van caure 43,8. I al Pirineu s'esperaven 38,1 i vem rebre 45,7.

Posar en mans de la divina providència la política hidrològica sembla ser la decisió més encertada. Més quan veus que, des que es va resoldre el greu problema de sequera que vem viure en aquest país, amb prou feines s'ha fet cap actuació per evitar repetir l'episodi. La dessaladora del besos segueix construint-se però amb uns plaços d'entrega encara incerts. Les polèmiques interconnexions de xarxes estan aturades i les possibles actuacions per dotar de més recursos als municipis semblen estar, novament, tancades a un calaix.

Avui mateix alcaldes de l'alt Empordà han tornat a demanar a la Generalitat solucions immediates per resoldre les restriccions d'aigua que estan patint les poblacions que depenen dels pantans de la conca de La Muga. Cap dels aiguats que han caigut aquestes darreres setmanes els ha alleugerit la important sequera que pateixen.

Quan fa uns mesos les poblacions de fora de Barcelona es queixaven del tracte de favor que es donava a la ciutat es queixaven, precisament, de situacions com aquesta. Ara Barcelona ja te el problema resolt i per tant ja no és una emergència nacional i per tant ja no cal córrer. Encara que hi hagi poblacions que, en plena tardor, estiguin patint restriccions.

Aquest no és un problema dels ciutadans. Els Barcelonins en això no tenen cap culpa. Aquesta, recau tota sobre els polítics que, molt sovint, tracten els problemes numèricament. Si afecten a molts són importants, si afecten a pocs no ho són tant. Aquest és precisament el tracte discriminatori del que es queixen totes les poblacions que no són Barcelona. Veuen com els seus problemes mai seran importants encara que paguin els mateixos impostos i tinguin, a priori, els mateixos drets que la gran ciutat.

És època de torrar castanyes

Halloween i castanyada:

Mantenir la tradició i adaptar-la als nous gustos un repte per aquest propers anys.

Imatges d'un dia de pluja

L'aigua circula veloçment sota els nostres peus



Fa més miserable l'incivisme urbà



Les infrastructures veuen provar la seva capacitat

L'aigua de mar i de muntanya s'uneixen sense deturador que ho eviti

I al final l'aigua, font de vida, acava un cicle on comença un altre

¡¡¡¡¡M'agrada quan plou!!!!!!

Teoria de la relativitat

La relativitat del que és bo o és dolent.

Benvingut al mal temps!!

Sanitat de pagament

Per segon cop aquesta setmana, des del món de la sanitat, s'ha reclamat que es faci de pagament alguna de les prestacions que a dia d'avui són gratuïtes. Dilluns passat la consellera Marina Geli es mostrava partidària d'obrir el debat sobre el copagament dels medicaments. Avui mateix les cinc patronals del sector sanitari han proposat que'ls pacients es facin càrrec de part dels medicaments que es subministren als hospitals, o del menjar que ens serveixen quan estem ingressats.

Sembla de broma però no ho és. En un moment de dificultats econòmiques, quan les famílies estan passant amb penes i treballs els mesos, ara pretenen passar-nos la factura dels quatre iogurts que ens mengen a l'hospital mentre es recuperem. És al.lucinant que a aquests "empresaris", que fan negoci amb la precària salut dels malalts, no se'ls caigui la cara de vergonya. Però el que veritablement és increïble és que a la Consellera se li acudeixi una mesura com aquesta. Menys mal que és d'esquerres!! No vui saber que passaria si una mesura com aquesta l'hages posat damunt la taula CiU o el PP.

Si una cosa te bo el nostre país és, precisament, la gratuïtat de la sanitat. Aquest és un guany social al que no hem de renunciar sota cap concepte. Si la sanitat no te prous diners doncs que'ls treguin d'allà on vulguin. Si volem tenir futur hi ha tres aspectes als que no podem renunciar:

1. La sanitat universal
2. Educació de qualitat
3. Justicia.

No és la primera vegada que la Consellera Geli parla del copagament dels medicaments. Al setembre de 2005 deia això:

¿Y el ciudadano? El Govern no descarta imponer tasas de baja intensidad. ¿En qué copagos piensan?

- Pensamos en revisar las aportaciones que hacen los usuarios en medicamentos. Pero primero hay que acabar el debate sobre más recursos. Además, el debate del copago debe ser estatal, sería injusto imponer tasas o copagos sólo en Catalunya. Con todo, en el debate de la ley del Medicamento se debería revisar qué ha de financiar el sistema, el modelo puede ser más restrictivo.

- ¿Cuál es su propuesta?

- Los medicamentos esenciales debe costearlos la sanidad pública. Pero otro bloque podría ser el de medicamentos financiados en parte. Cualquier cambio debe determinarse a nivel estatal y nadie ha de quedar sin poder acceder a sus medicinas. Otro aspecto es la cartera de sevicios, hay que decidir si se financian nuevos, por ejemplo, la odontología o la podología, si se cubren integramente, parcialmente, para las rentas bajas...

- ¿También se barajan tasas por el uso del sistema, como el euro por visita al médico?

- Hay que decidir si se hace como en Suecia, que quien va a urgencias sin pasar por el CAP, paga. Sería un tercer bloque que discutir.

- ¿Cuáles de estas medidas afectarán pronto a los ciudadanos?

- Ninguna. Para el 2006 sólo hay que pensar en un aumento del presupuesto sanitario y un pacto para un gasto más eficiente, Las posibles medidas que afecten al usuario deben esperar. Los ciudadanos deben ver primero que el sistema mejora, aunque pueden hacerse planes piloto.

Prou de debat. Amb la Sanitat no és negocia. Si no tenen prous diners que'ls treguin dels 10.000€ que paguen diàriament pel lloguer de la seu de la Conselleria de Benestar Social.


http://www.socialistes.cat/ambit/PSC/Noticies/Noticies_externes/view.asp?id=105896&apt=

Imatge desprès de la tempesta

La grandesa d'un dia de pluja rau en la majestuosa llum de l'endemà

L'ós vs especulació immobiliària

Des que la osa Hvala va "atacar" a un caçador de 73 anys a La Vall d'Aran, s'ha tornat a posar damunt la taula, a aquest costat dels Pirineus, el debat sobre la reintroducció de l'ós. Des de la Vall d'Aran proposen capturar els ossos i tornar-lois, altre cop, a Servia d'on són originaris. Mentre tant tècnics forestals i ecologistes, vigilen la osa i els seus cadells i vetllen per la seva vida.

Hi ha unes quantes consideracions a fer sobre aquest cas: Fa 10 anys que l'estat Francès va engegar el projecte internacional de reintroducció de l'Os al Pirineu. En aquests 10 anys quants atacs a humans hi ha hagut per part d'aquests animals? Jo no en recordo cap altre.

Pensem en el caçador, (que és l'home de la fotografia), de 73 anys. Vestit per anar per la muntanya, ataviat amb la seva escopeta, les Xiruques, la camisa de quadres, l'armilla verd caqui i una gorra amb visera. Pensem amb una ossa adulta de 6 anys d'edat i 100 quilos de pes. Amb l'instint de protecció que desenvolupen moltes femelles quan són mares. Atacant, ATACANT, a aquest venerable ancià. Algú creu de veritat que aquest home seria viu?

Més. Sobre el projecte de reintroducció de l'ós. Aquest és un projecte internacional, que va engegar l'estat Francès i al que ha destinat molts milions d'euros. De veritat algú creu que França permetrà que agafem els ossos que ells han pagat i reintroduit, i els portem altre cop als Balcans?

També s'ha dit que'ls pastors temen i pateixen els atacs als seus ramats. Com és que els pagesos catalans és queixen i els francesos, que tenen molts més ossos voltant-los pels boscos, no ? Es que l'ós només ens té mania a nosaltres ? La resposta és no. La diferència està que mentre l'estat Francès paga als pastors per les ovelles mortes, per les ovelles ferides, pels dies que el pastor es passa tornant a unir el remat desprès d'un atac. L'estat Espanyol només paga, i malament, per les ovelles mortes. Per tant és pura i senzillament una raó econòmica.

Que ens hem carregat el 70% de la fauna del Pirineu. ossos, llops, voltors i desenes d'espècies han desaparegut de les nostres muntanyes caçades per afició o extingides per protegir els interessos econòmics d'uns pocs. En aquest sentit França està creant reserves i parcs naturals per retornar, altre cop, aquestes espècies al seu hàbitat. En la majoria dels cassos amb animals procedents de l'Estat espanyol. Aquí no. Aquí quan menys animals i menys feina molt millor.Tot això per no explicar la veritable raó, que és la immobiliària. La reintroducció de l'os frena el desenvolupament de zones estratègiques del Pirineu lleidatà i això no agrada ni als promotors, ni als polítics ni a bona part dels sectors econòmics de la zona.

Així doncs la propera vegada que es posi el debat de l’ós sobre la taula que es faci amb totes les dades i no només amb mitges veritats.

Les noves castanyes de tota la vida

Hereus solidaris de les velles, negres i arrugades castanyeres
Per tot hi ha relleu si es vol trobar.

La mateixa RENFE de sempre

Gairebé ningú recorda ja totes les incomoditats i problemes que la Renfe ens va provocar ara fa no gaire més d’un any. La memòria del ciutadà és curta i sovint viu víctima de l’excés d’informació a la que està sotmesa.

Ahir va fer 160 anys del primer viatge de tren entre Barcelona i Mataró. Gairebé com una condemna, 160 anys i 1 dia desprès la meteorologia ha tornat a donar a la companyia la oportunitat de demostrar que’l transport públic és realment una alternativa viable. Que’l transport col·lectiu no només és un benefici pel país sinó també un estalvi per les nostres butxaques i una millora quantitativa i qualitativa en la gestió del temps. Oportunitat malaguanyada. Una avaria en la senyalització a Gavà ha provocat endarreriments i retards a totes les línees de la xarxa de Rodalies.

Sempre he cregut que’l millor màrqueting no es busca sinó que et ve donat. Aprofitar les inclemències meteorològiques per demostrar que’l teu producte és bo, competitiu, solvent, ràpid i de qualitat no costa un duro. Senzillament es tracta de fer bé la teva feina. A qualsevol empresa, totalment privada, que és perdessin aquestes oportunitats tancarien en quatre dies. La Renfe no.

Els motoristes cauts que avui han deixat la moto a casa i han agafat el tren. Els conductors que, preveien els problemes de trànsit, han apostat pel transport públic. Aquells que han decidit, per un dia i perquè plou, variar els seus hàbits, els hem tornat a omplir de raons perquè demà abandonin el transport públic. A la Renfe no cal fer-li la campanya en contra. Se la fa ella mateixa.

No importa que triguem el mateix a anar a Barcelona avui que fa 160 anys. No importa que’ls trens superin, de llarg, els marges d’aforament permesos per la llei. No importa que, mentre viatgem, ens robin i ens atraquin sense que cap agent de seguretat ens assisteixi. No importa que no sàpigues a quina hora surts i tampoc a quina hora tornes. No importa que’ls trens passin un cop cada mitja hora. Tot això no importa si ens garanteixen que d’ara endavant faran bé la seva feina. Que viatjarem segurs, que arribarem alhora, que serem tractats com a clients i no com a bestiar.

Però aquest compromís és lluny. Tant com el traspàs de les Rodalies a una altra administració. Tant com els diners que han de garantir el bon funcionament. Tant com ho estan els Ferrocarrils dels trens de Renfe.

Mentre tant els fabricants de motos contents. Cada cop som més els que ens passem a ser clients seus.

Plou! Mal dia pel comerç?

Carrers mullats calaixos eixuts?

No eixuga més la manca d'imaginació que l'aigua?

Cal racionalitzar els horaris del comerç en favor del negoci

Desadministrar l'administració

En època de crisi cal racionalitzar la despesa. Aquesta màxima, molt repetida aquest dies, sembla que és en realitat això, una màxima. Aquests dies he prestat atenció al paper que estan jugant les administracions, suplents, no les titulars, en aquesta història de la crisi econòmica: Silenci. Encefalograma pla. El buit.

Les administracions que actualment tenim a Catalunya, es poden dividir en dos grups. Les titulars, que hi són perquè es necessiten i perquè són útils. I les suplents que estan perquè hi són però que ningú sap exactament perquè serveixen. Concretem

Administracions Titulars: Ajuntaments, Generalitat, i malgrat ens pesi i no hi estiguem d'acord, Govern Central.

Administracions Suplents: Diputacions i Consells Comarcals.

5 administracions, 5 pengen directament dels postres impostos. Cada euro que paguem es divideix en 5 parts i es distribueix en 5 organismes gestors cada un d'ells dotat amb els seus tècnics, càrrecs de confiança, titulars de departament, administratius, conserges, servei de llum i aigua, etc.

Què passaria si eliminéssim algun d'aquests organismes? Vist el que han fet aquests dies res. L'Administració pública catalana està sobre dimensionada. Paguem serveis repetits. Mantenim càrrecs doblats. Enfarfeguem el funcionament departamentant absurdament les competències només que per tenir entretinguts uns quants càrrecs electes.

Cal racionalitzar aquest funcionament. Que'ls ajuts i les subvencions que dona la Diputació passin a dependre del Departament de Governació de la Generalitat, que les llevaneus depenguin de Política Territorial o del Departament d'Emergències. Que la tasca que fa el Consell Comarcal recaigui sobre la Delegació de la Generalitat a Barcelona,.. en definitiva omplir de contingut uns Departaments que ja existeixen, reforçar-los amb nou personal i racionalitzar l'administració pública a Catalunya. Es evident que no ens resoldrà el problema del finançament però farà que als nostres diners se'ls tregui molt més profit.

Tardor

Amb rigorositat científica cauen les fulles extenuades dels arbres.

La tardor irromp cadenciosament a la nostra vida

Octubre a la Mediterrània

Massa sovint anhelem allò que no tenim sense valorar els plaers que estan al nostre abast.

Mati d'octubre a Tossa de Mar. Ple de banyistes

L'Audi del President

Sobre la utilització dels mitjans públics per a fins privats dels càrrecs electes en tenim alguns referents polèmics que han estat llargament tractats per la premsa. El Mirage d’Alfonso Guerra, el despatx del germà del mateix Vicepresident, els vestits de Pilar Miró. La targeta de crèdit que pagava els serveis de la prostitució a Mallorca, o el viatge en helicòpter del Conseller Milà, on hi va dur els seus fills.

El cas que ha tornat a posar aquest debat sobre la taula han estat els 9.200 € que ha costat la televisió, el recolzapeus i la tableta que s’ha instal·lat al vehicle oficial del President del Parlament. Un dels motius utilitzats per justificar la despesa ha estat l’aprofitament dels viatges que’l responsable de la cambra fa diàriament fins a casa seva a Reus.

M’estranya que ningú hagi centrat el debat en ¿Què carai fa el cotxe oficial del President portant-lo cada dia a casa seva? I el que mes m’ha estranyat és com es que, a qui li ho he comentat, troba “normal” que se’n faci aquest ús.

Un vehicle oficial és el cotxe que es posa a disposició de qualsevol càrrec electe perquè en faci ús als actes oficials. És una eina de treball més. Des de quan els cotxes oficials fan de taxi als polítics? Anar de Reus a Barcelona no forma part de l’agenda del president del Parlamenrt. Forma part de les obligacions privades que te com qualsevol altre treballador. Anar de Reus a Barcelona i de Barcelona a Reus respon al desplaçament que qualsevol treballador fa quan va a treballar. No entenc que fan els diners públics sufragant aquestes despeses. I el que és més greu no comprenc per quin mecanisme ho veiem normal.

Delimitar les activitats públiques de les que no ho són és fonamental en càrrecs d’aquesta naturalesa. Que pensaríem tots si el cotxe oficial fos utilitzat quan marxa de vacances? O portés als seus fills a l’escola o a la seva muller de compres? I si utilitzéssim els despatxos del Parlament per fer reunions del Tupper Ware?

Anar a la feina forma part de les nostres obligacions com a treballadors i no és una activitat estrictament laboral. Aquest fet fa que utilitzar el cotxe per aquests fins sigui inacceptable. Sigui qui sigui el que l’utilitzi.