Hipòtesis de resultat electoral

El resultat de les eleccions al Congrés han de ser analitzat detingudament per intentar entendre e interpretar algun dels resultats que, vist com han anat les coses, han estat fonamentals per algunes formacions.
Comencem per la Victòria socialista. Un triomf històric que han fonamentat amb una campanya que ha cercat mobilitzar el vot d’aquells que tenien previst quedar-se a casa. I crear la por a un possible retorn al poder del Partit Popular. Interpretar però els seus resultats només en clan publicitària o programàtica, és un error. La maquinària socialista, és un dels motors més ben engreixats, suaus i eficients del panorama polític espanyol. És el suport, la base i el complement perfecte dels seus candidats, representants o responsables polítics.
Avui molts observadors es pregunten on età el català emprenyat. On estan els vots de tots aquells que s’han pasta mesos i mesos fent cua ales carreteres, llevant-se dues hores abans i aguantant una més que precària situació ferroviària. On estan els que han vist “rebajar el estatuto” a cop de ribot. On estan els que esperaven el traspàs de rodalies a la Generalitat. Els que volien més inversions, els que volien conèixer les balances fiscals. Error. Diumenge molts catalans es van fer la mateixa pregunta a l’interrevés. Molts Catalans es van preguntar on eren aquells que havien de garantir el no retorn del PP. On estaven aquells que havien de defensar els nostres interessos econòmics, els que havien de garantir un tracte decent i adequat als usuaris. Els que havien de plantar cara al robot de Guerra, els que havien de plantejar un pla i una estratègia de ftur. En definitiva, els que havien de ser una alternativa real a la aplanadora socialista. I van trobar la desposta: Compartint responsabilitat en el govern de Catalunya. Mentre el PSC guanyava 4 diputats i CiU un més, ERC i ICV en perdien 6. Un dirigent socialista em deia el traspàs de vots no es pot llegir d’una manera tant simple. Doncs crec que en aquest cas si que es pot fer. ´
És tant senzill com comprovar que votis a qui votis tots aniran a parar al mateix lloc. Tal se val a qui li donis el teu recolzament perquè serà pels socialistes. És tant trist com veure com els representants politics renuncien als seus plantejaments i als seus compromisos per mantenir-se en un càrrec de responsabilitat. ¿On estaven els d’Iniciativa quan hi va haver tot el merder ferroviari? On estaven els Republicans quan Zapatero es va negar a fer públiques les balances fiscals? Montilla ha posat el morrió als líders d’aquestes dues formacions i els ha domesticat com es fa amb els animals domèstics quan no vols que molestin.
El preu que han pagat ICV i ERC ha estat el que els correspon pel seguidisme incondicional, per l’amor al cotxe oficial, l’afició al xofer, la dependència de les secretàries i la bona vida que es te quan un és un càrrec de responsabilitat.
Per a ERC aquests resultats els ha suposat una crisi que no han sabut, almenys inicialment interpretar. Joan Puigcercós ha abandonat el seu càrrec a la Generalitat per dedicar-se a tasques de partit. No s’han enterat de res. No és una qüestió de desordre, és un problema de discurs, de tornar als orígens de reivindicació nacional. De presentar un projecte d país. De redactar un pla de ruta i acomplir-lo. No ha estat sorprenent el que els ha pasta han tingut prous senyals per reaccionar. La creació de la CUP, l’escissió dins la pròpia formació, Les baixes que dins les Jerc s’estan produint….
Pels d’ICV la cosa es diferent. Estan captius d’uns responsables que han renunciat a tot allò que han predicat per assolir el poder. Joan Saura, Francesc Baltasar, Imma Mayol, representen el seguidisme més absolut. Condicionen tot el seu discurs a no trencar l’acord amb socialistes. No representen cap revolució ni cap avanç. Són més del mateix. Per quedar-nos amb la còpia. Sempre millor l’original.
Una altra cosa són Convergents i Populars. Els Convergents, tot i guanyar un diputat, no ha estat en realitat un bon resultat. No han sabut capitalitzar el vot del Català emprenyat, si desprès de tot el que hem viscut no han guanyat la confiança dels electors….. CIU ha perdut el discurs nacional. Van pagar el suport a la primera legislatura del PP i no han sabut fer girar la percepció dels Catalans. El candidat tampoc ajuda. Duran i Lleida és la ala menys nacional de la coalició. La cara més propera al PP. En tota la campanya CiU no ha sabut tranquil·litzar a l’electorat nacional i garantir-li que sota cap concepte pactarà amb el PP. Han jugat, com sempre a amagar l’ou i finalment els ous els han esclatat a la cara. Ara poden ser decisius, es veritat, però no han girat la opinió pública i per tant segueixen tocats de mort.
Finalment el PP. No farem massa anàlisi perquè no hi ha massa coses a analitzar. Mentre el PP no s’adoni que les eleccions es guanyen o es perden a Catalunya i segueixin pensant que castigar Catalunya els dona vots a la resta d’Espanya no aconseguiran bons resultats. El PP no vol Catalunya i per tant Catalunya no vol al PP.

Ara tenen 4 anys per treballar i canviar tot allò que han fet malament fins ara.