La fi de la guerra d'ETA

Recordo el judici contra els etarres que l’any 91 van fer l’atemptat de la casa quartel de la Guardia Civil a Vic. L’advocat de l’acusació, el lletrat José Mª Fuster Fabra, va preguntar a un dels acusats si, en el moment de deixar el vehicle carregat d’explosius al costat de la casa, no s’havien adonat que en el pati interior hi havia nens jugant. No va titubejar ni un segon. Amb una fredor que encara m’impressiona va respondre que si però que van considerar-los “danys col·laterals”.
Segueixo interessat, novament, tot el protocol que es posa en marxa en aquest país cada cop que la banda terrorista ETA comet un atemptat. Haig de reconèixer que tot aquest temps, sense morts, m’han sensibilitzar una mica respecte la rutina que em suposava tots els mecanismes que cal engegar després d’un atemptat.
Potser per aquest fet, la distància, m’adono de la inutilitat dels esforços esmerçats per les forces polítiques, les administracions i les entitats davant d’aquest fet. Em ve al cap un castell de cartes que es va construint poc a poc, lentament, amb esforç i precissió però que de sobte per un minúscul cop d’aire cau i es desintegra sobre la taula.
No dic que la mort d’aquest regidor de Mondragón sigui lleu i insubstancial, però si penso que ETA, i la resta del país es mouen amb codis diferents. Amb llenguatges contraposats. No són qüestions del valor de la vida ni de decència. Són qüestions relacionades amb el punt de partida, amb la interpretació de les coses. ETA està en guerra, una guerra declarada per la banda fa molts anys i mai acceptada ni interpretada com a tal per l’estat Espanyol. En aquest context ETA justifica els assassinats i les morts com a part d’una realitat bèl·lica en la que estan submergits des de fa anys. Dins d’aquest panorama de guerra no hi ha moral ni normes. Tot civil o militar és enemic. Tot atemptat fora del teu territori és incursió. Tot mort del teu costat és màrtir.
Suspendre la campanya electoral, condemnar els atemptats, fer minuts de silenci, suspendre actes públics és un esforç inútil que, probablement, va bé per la psique col·lectiva, però que és absolutament absurd davant els terroristes.
Sóc contrari a suspendre la campanya, a fer condemnes públiques, a variar ni un mil·límetre el programa previst de qualsevol acte. Penso que la millor manera de combatre els atemptats és no mostrar-li a l’enemic la ferida. Ocultar les nostres febleses i els nostres dolors. Demostrar enteresa amb els actes i no amb les paraules. No deixar que ells ens marquin l’agenda de la nostra vida.
Se que, el que diré, pot molestar al 99% de la societat d’aquest país. Puc arribar a entendre la lògica etarra. Puc arribar a comprendre, crec, el seu codi de comportament. Només cal saber, escoltar i deixar de mirar-se el melic envolcallat en la bandera Espanyola. Vist un costat i l’altre tinc la maleïda sensació que aquest conflicte, aquesta guerra, no acabarà mai.