La ciutat dels desquilibris

Aquest cap de setmana el Barça a presentat al món com serà el seu estadi quan aquest sigui remodelat d’aquí a quatre anys. Una proposta de Norman Foster que basa la seva espectacularitat en la riquesa de llum que porta implícita la nova façana. No deixa de ser paradoxal que mentre el barça presenta la seva il·luminada proposta a l’Hospital de La Vall d’Hebró els quiròfans estaven tancats per manca de llum. Es evident que el plantejament és manipulat i seria tendenciós si aquest fos un cas aïllat. Però no és així. Paradoxal és que just a l’altre costat d’on es troba la “espectacular” torre Agbar, símbol del disseny i la riquesa d’una empresa privada, hi hagi el jardí dels encants on des de fa molts anys cada nit hi dormen tot tipus d’indigents i immigrants il·legals en la més absoluta misèria. O que davant del TNC i de tota la seva vitalitat creativa s’hi trobi el tanatori de Sancho Dàvila. Que l’Hotel Juan Carlos I sigui erigit a molt poca distància d’una zona de barraques i analfabetisme. Que construïm un fòrum de diàlegs i solidaritat mentre a l’altra banda de l’autopista gairebé aïllem a tot un barri marginal i marginat pels greus problemes d’inadaptació, delinqüència i drogoaddicció. Parlo de La Mina. I així podríem seguir amb La Vila Olímpica i La Barceloneta, o molts i molts d’altres exemples que trobaríem.
Es molt provable que a ulls de l’alcalde de Barcelona això sigui un exemple de convivència, cosmopolitisme, diversitat cultural i riquesa mediterrània. Però per a molts això és una nafra. Crear aquests desequilibris en un entorn geogràficament tan reduït com és Barcelona és garantir la injustícia social envers els més dèbils. Aquí les coses les posem sense calçador ni anestèsia i de moment encara és controlable. Però aquest és un camí revirat i perillós que algun dia pot girar-se en contra de la convivència i l’equilibri.