El millor és a menys de 200 metres d'on et trobes

Tot just fa un parell de dies, potser tres, vaig anar a Mc Donalds a comprar una mica de sopar. No cal tornar a incidir en l’absoluta admiració que em produeix el menjar brossa del que me n’he declarat fan en varies ocasions.
Doncs bé, seguim, vaig anar a buscar sopar a Mc Donalds. Mentre esperava a que em servissin el meu Big Mac sense salsa, (també en vàries ocasions m’he mostrat fan de viure ), va entrar un home vestit esport, que havia superat la cinquantena, mancat de cabell i amb un to de pell prou envejable. Aquest home, tampoc no massa alt, es va dirigir a la caixera per preguntar-li amb un to absolutament correcte:

- Disculpi. El restaurant Hispània?
- És aquí al costat, va començar a respondre ella, a 150 metres hi ha una rotonda. Agafi la primera sortida i 50 metres més enllà trobarà el restaurant.
- Gràcies.

El Restaurant Hispània!!!! No m’ho havia plantejat mai. El millor i el pitjor només separats per 200 metres. Una paradoxa de la vida. Trobar el camí de l’Hispània gràcies a Mc Donalds. La combinació entre les mongetes del ganxet i la carn de Toledo. La constatació que’ls extrems es toquen. Que de lo millor a lo pitjor només hi ha un pas, o 200 metres. Que la globalització existeix i no hi ha camí que no porti a algun lloc.

Aquell home va marxar, segur, convençut que aquell petit gest només havia estat útil per a ell. Per als que érem al davant va resultar tota una revelació.

Ara friso per saber si al Restaurant Hispània mai hi ha entrat algú preguntant com arribar al Mc Donalds. I si així fos l’hauran sabut orientar correctament? Els camins són igual de bons quan puges que quan baixes? Realment hi ha dalt i abaix gastronòmic si comparem aquests dos establiments?

Mai més menjar patates de luxe serà el mateix. Ara ja se que la distància entre les olioses i greixoses patates de luxe i el millor pèsol del Maresme regat amb aigua de mina només és de 200 metres. Una distància insignificant per a un esser humà.