També s'ha de saber guanyar

El problema de no guanyar mai és que quan et passa no saps trobar el límit de la celebració. És el que aquests dies està passant amb la selecció espanyola i la victòria a l'Eurocopa. 44 anys sense menjar-se un torrat, sense poder celebrar un triomf, sense aconseguir cap fita és molt de temps omplint el pap de raons i ganes de celebracions. Ara tota aquesta bilis concentrada, tota aquesta efervescència acumulada, totes aquestes ganes de sentir-se espanyol i campió, s'han destapat de cop. Com una gran eclosió nuclear els reprimits i silenciats españolets. Aquells que machacaben alo món amb l'armada invencible, que no veien pondre's el sol en el seu imperi, que van fer de les amèriques el seu parc temàtic, aquells que amb canons anaven per tot arreu silenciant veus i massacra'n cultures, ara s'havien passat molts anys, per ells masses, en silenci, veient com cada cop que obrien boca els queia una derrota, com cada país que passava, cada exèrcit, cada govern, cada selecció els donava una lliçó de saber estar, de treball, de sacrifici, de potència..... En una nit s'han alliberat i embolcallats amb la bandera espanyola han omplert carrers i places, platges i pantans disposats a imposar a qualsevol incaut que passi aprop d'ells, la seva identitat espanyola.
Aconseguir aquestes puntes d'orgull amb el futbol no trobo que estigui malament. Aprofitar el futbol per empastifar-ho totes el que em preocupa i en un país on no es guanya mai costa molt trobar el d'aturador. Molt em temo que aquests propers dies sentirem molts comentaris, s'explicaran moltes decisions i s'argumentaran determinades actituds, embolcallats amb la bandera vermella del futbol i l'esport és una cosa i la política la justícia i el govern d'un país n'és un altre i a l'estat Espanyol ja s'estan començant a confondre.