De sobte 35

Hi ha hàbits que de sobte et posen cara a cara amb alguns dels patiments més íntims. Tinc el costum, potser perquè em faig gran, de, per Sant Joan, posar en algun moment, la extraordinària cançó que Serrat va composar parlant de la Revetlla i que es titula “Fiesta”. És com una superstició, un fet similar a penjar-se del coll un amulet.
Repassant les cançons del disc, vaig descobrir composicions, per mi desconegudes, que responen als canons estètics d’aquelles cançons del Serrat de l’any 70. Un molt d’observació, un toc de reflexió, i un tant de crítica. Relligat amb la simplicitat de la paraula i la senzillesa d’una guitarra. Retrobar aquelles cançons em va fer notar el pas dels anys. És dur arribar als 35 i sentir-se gran. Es molt provable que aquesta mateixa sensació sigui la que tenien els meus pares a aquesta edat, si és així no em van saber preparar per aquest moment. Durant uns minuts vaig trobar a faltar tantes coses. Sobre tot sensacions. Sensacions lligades a espais, a estats d’ànim, a persones. La protecció dels pares, el reconfort d’aquella casa on hi vaig passar la infantesa, l’enyorança d’objectes que ja no hi son, la catalítica, els plats de vidre verd, els clicks, les tardes de bicicleta a la Sagrada Família, la sensació d’estrenar el ford fiesta, o fins hi tot aquells programes infantils de televisió en blanc i negre.
Són moments que mai tornaré a viure i que, quan sento cançons de Serrat, molt semblants a las que posava el pare els diumenges al matí mentre ens vestíem, tornen al meu pit de manera un tant inquietant.
M’he fet gran i m’hi he fet sense adonar-me, i ara, als 35 no tinc la certesa d’haver viscut aquests anys amb prou intensitat. No se si he estat capaç d’aprofitar totes les oportunitats que els meus pares i la vida, per aquest ordre, m’han ofert. Si que tinc la certesa que no podré esprémer la vida que em resta, almenys els propers anys, amb la mateixa força amb la que podria haver viscut aquests anys inicials. Família, nens, treball, responsabilitats que ens anem posant a sobre sense adonar-nos i que ens van limitant les intensitats existencials. Diuen que és el preu que s’ha de pagar. ¿El preu de què? El que no tinc clar és si he sabut fer amb els meus fills allò que els meus pares no van saber fer amb mi. Preparar-los per quan, com jo, es trobin fit a fit amb el pas del temps i procurar que no els passi com a mi: Dubto d’haver aprofitat el temps.
No crec que estigui encara preparat per adonar-me que d’aquí a 15 anys en tindré 50 i tot just és el mateix que he viscut d’es que en tenia 20. Vaig prémer l’stop, vaig treure el Cd i, probablement no el tornaré a posar fins d’aquí a un any.
M’haig de recordar de no escoltar cap altre cançó que la de “Fiesta”.