A Frankfurt no tot són els diners

Avui que s'ha inaugurat la Fira del Llibre de Frankfurt molts mitjans han fet un repàs al complicat camí que han hagut de recórrer els representants de la cultura catalana fins arribar en el dia d'avui. De les moltes dades que s'han donat i els molts comentaris que s'han fet n'hi ha un que m'ha fet posar els pels de punta. La Generalitat de Catalunya ha invertit 12 milions d'€ (2000 milions de pessetes), per portar la cultura catalana a aquesta fira. Desconec si aquesta és, realment, la plataforma ideal per a la promoció de la cultura Catalana. Però em preocupa molt que alguns qüestionin el preu de la presència per qüestions de retnabilitat i pràctica: "Creieu que val la pena gastar 12 milions d'€ per portar la cultura catalana a Frankfurt? Preguntaven.
Ja fa anys que ens ho mirem tot sota els paràmetres de la rendibilitat i aquest és un camí que no porta massa a bon port. Qüestionar-se la validesa o la "utilitat" de la inversió cultural es tant com preguntar-se perquè s'ha d'escriure sense faltes d'ortografia o perquè cal llegir de manera fluida. Perquè serveix plantar arbres en un parc, posar llums de Nadal, o tenir i mantenir una regidora de medi ambient? Si ens ho mirem des de un punt de vista pràctic per a res. Però agrada. A molts en agrada veure verd per les ciutats, decorar els carrers per Nadal i promoure la consciència ambiental i ningú qüestiona els diners que això costa.
Amb la cultura hauria de passar el mateix. La llengua, la literatura, les narracions de tradició oral, són riqueses que hem heretat dels nostres pares. La llengua materna és materna perquè és aquella amb la que ens hem comunicat de petits. Amb la llengua, amb els contes, amb l'educació hem anat passant de pares a fills una riquesa, una CULTURA que cal no perdre. I no només això. Cal compartir amb la resta de societats i cultures per assimilar allò que ells van fer bé i no repetir els mateixos errors. Això val 12 milions d'€? No ho se. Però crec fonamental destinar el que calgui a aquesta tasca i és evident que la millor manera de garantir una feina no és pas mirar-s'ho tot sota criteris economicistes.