Reconeixement i homenatge a Michael Jackson

Avui el Canoblog està de dol per la mort d'un dels darrers grans mites.

Els que, tot i que només teniem 9 anys, encara recordem el moment en que vem coneixer la mort de John Lennon, lamentem haver d'afegir un altre moment trist a la nostra biografia.

La data d'ahir és ja una data històrica. La de la mort de Michael Jackson. El llegat és donar vida a la seva música.

"Sentimiento patriótico"

Aquest matí una imatge estrident m'ha sobtat. Potser celebren la derrota de la selecció espanyola de futbol, l'inauguració de la nova T-1 al Prat o les extraordinàries mesures anticrisi de Zapatero?.... Al migdia ja no hi era. Sentit comú?

El final del curs el principi del no res

Darrer dia de classe. Dia per recollir les notes. Gairebé 3 mesos per gaudir del no fer res. Aprendre a avorrir-se i preparar el retorn a una rutina no volguda. Que grans eren aquests primers dies de llibertat. Mentre tant els pares carreguem amb el pes de la responsabilitat educativa.

Recuperem el nostre paisatge característic!!!

Si a la recuperació paisatgística de la costa catalana.

Si a la preservació dels edificis característics de l'arquitectura tradicional dels pobles de pescadors.

Si al blanc de les parets i el blau de les persianes.

No als colors crema ni a les façanes de totxo vist.

Sortir amb moto de Barcelona

Surto de Barcelona per la Ronda de Dalt. Ofegat per una calor rescalfada. Sentint sobre el casc la caiguda plomada de la llum solar. Respirant la pols, gairebé incandescent, de la furgoneta que em precedeix.

De sobte una cop d'aire fresc apaga sobtadament la xafogor que m'acompanya. Aixeco la vista, miro al meu costat i m'enadono que sóc sobre el pont que creua el riu besos. Ja sóc fora de Barcelona i la natura cerca, entre les edificacions, espais nous per ocupar.

Mobilització sindical

3 consideracions ràpides:

1. M’agrada quan les persones es posen d’acord per aconseguir un objectiu comú.
2. Em preocupa amb quina rapidesa ens oblidem de les idees per les que hem lluitat quan aconseguim seure a l’altre costat de la taula.
3. M’inquieta veure que efímers són els moments treballats amb esforç i sacrifici.

Policromia automobilística

D'un temps ençà sembla que'ls colors de moda als cotxes ja no són els negres i els grisos. Poc a poc guanyen terreny colors vius i alegres que animen els carrers i fan més atractives les voreres. Benvinguts siguin.

Una Sardinaaa!!!!... Se metieron en uuuunn zapato!!

Mentre 26.500 estudiants s'examinen de selectivitat, tants d'altres estan d'excursió de final de curs

El C.E. Berga ho tenen clar!!

Així de clar ho escriuen a la porta del bar-merendero que han instal.lat per La Patum

Avi suicida (3)

Avui m'he tornat a creuar amb l'avi suïcida que es llençá a tota velocitat en la seva cadira de rodes. L'avantatge dels pantalons curts es comprobar que no només camina sino que ni tant sols porta una cama de fusta!!! Un fenómeno!!!

Paradoxa electoral

La campanya electoral ens porta imatges curioses. Miguel Duran, el candidat de Ciutadans, planant per sobre la ONCE. Curiositat o mala llet?

Segueix l'aigua i trobaras l'avaria

Anant pel carrer trobes un regueró d’aigua que mor, com un riu, a un embornal.

El segueixes i mes amunt trobes, indefectiblement, una avaria

Em pregunto: Si a aquest carrer fa només un parell d’anys es van passar tots els serveis nous i es van fer mapes de serveis, (així ho assegurava l’ajuntament). Com pot ser que fent una obra es foradi una canonada?

Cal posar-se moreno urgentment!!

Bé, d'acord ens hi hem de fixar una mica però val la pena observar el balcó de la fotografia. Aquestes cames pertanyen a una senyora rossa que, amb un biquini negre, pren el sol al balcó, suposo, de casa seva. L'arribada de el calor estimula noves urgències vitals com la d'estar moreno/morena ni que no tinguis temps per anar a la platja.

Pixant al mig del carrer

Davant la negativa de les administracions a posar urinaris públics:
Quina resposta donen a situacions com aquesta?
Sancions? waters públics? Silenci!

No entenc perquè hem de suportar la manca solucions a temes tan quotidians i antics com el de pixar quan et trobes fora de casa.

Una Sala de Plens poc ecològica

Imatge de la Sala de Plens de l'Ajuntament d'Arenys de Mar. Una observació:

Per quan les bombetes de baix consum?

Ara que n'hi ha 6 de foses potser és un bon moment per fer el canvi.

Facebook, les notícies i sociologia domèstica

Llegint els diaris aquest matí he trobat una informació coincident a molts mitjans que fa referència als efectes que fa el Facebook sobre els estudiants. Segons els titulars, els estudiants donats d'alta a qualsevol de les xarxes socials, treuen pitjors notes que'ls que no ho estan. Aquesta informació ha merescut mitja plana i a La Vanguardia, un 30% d'una de les salmó.

Encuriosit per l'estudi m'he decidit a aprofundir-hi. Ha estat decebedor. Resulta que l'estudi s'ha elaborat a una universitat de Ohio, EEUU i entre 259 alumnes.

Com pot ser que una enquesta d'aquest tipus la elevem a categoria d'estudi quan no és tant sols un treball de camp. Que un matí dos professors s'aixequin i es dediquin a preguntar als seus alumnes si tenen o no facebook i que ells, pel seu conte, arribin a la conclusió que, del seu univers, treuen millor nota els que no en tenen, és insultant pels que de veritat es dediquen a la sociologia i a fer estudis.

Als sociòlegs els passa una mica com als periodistes, que tothom en sap. Algú fa una observació coincident i arriba a una conclusió i ja ha fet un informe. Així s'entén, per exemple, un altre que també s'ha publicat aquesta setmana i que diu que'ls nens que de petits riuen menys a les fotografies es divorcien més. No m'imagino ni tampoc vull saber com s'ha fet aquest estudi però dubto que hi hagi hagut uns investigadors que durant 25 anys de la seva vida s'hagin dedicat a fer un seguiment a un ampli ventall de nens per arribar a concloure una estupidesa com aquesta.
Em sembla sorprenent que una xorrada així mereixi tant sols un breu i encara més si aquesta bestiesa s'ha estudiat en un lloc tant petit i tant allunyat de casa nostra.

És com si ara fa uns anys dos investigadors arribessin a Arenys i preguntessin als nens Arenyencs si al llarg de l'any han fumat alguna vegada qualsevol substància. Segur que'l resultat seria: El 70% dels nens Catalans menors de 14 anys fuma. I tots sabem que no es veritat.

Cal ser més crítics i rigorosos amb aquestes coses.

Tenir un Audi i no poder pagar-lo

Aquests dies que’l Ministre d’Indústria Miguel Sebastian s’està reunint amb la direcció dde Wolkswagen per portar cap a Martorell la fabricació del nou model Q3, s’estan fent públiques algunes dades sorprenents.

La que més, fa referència al mercat Espanyol. L’Estat Espanyol és, en nombre de vendes, el segon país d’Europa on més Audi es venen. Només Alemanya supera a l’Estat Espanyol.

Em sembla una dada al·lucinant. Espanya es troba, en dades objectives, a la part mitja baixa de la taula en salaris europea. Espanya és un dels països d’Europa on l’equilibri preu servei és més car. Espanya és un dels països perceptors d’ajuts europeus. Espanya és, en realitat, un nouvingut a Europa, amb un teixit productiu encara per sota de la mitjana de països com Gran Bretanya, França, Itàlia, Holanda, Bèlgica, Alemanya…. Doncs bé, que un país d’aquestes característiques sigui on més vehicles de gama alta Audi es venen significa que alguna cosa falla.

Aquí no només estirem més el braç que la màniga. Aquí ens posem la corda al coll tot solets. No necessitem bancs ni caixes, ni crisi ni bombolles immobiliàries, ni deslocalitzacions d’empreses ni reestructuracions de personal ni prejubilacions, ni cap d’aquestes conyes econòmiques que tant mal han fet a la butxaca del planeta. Aquí tot sols ens valem per ensorrar-nos personal i voluntàriament en la més absoluta de les misèries. ¿Quin sentit té comprar-se un Audi quan no tens per arribar a final de més? ¿Quina necessitat tenim de comprar-nos cotxes d’aquests si per orografia i climatologia amb un utilitari gama mitjana ja fem? Aquí no tenim muntanyes de 4000 metres, ni neva cada dia d’hivern, ni gela d’octubre a Maig ni cap d’aquestes condicions climatològiques que justificaria buscar vehicles robusts i resistents com fan a Andorra.

Una dita molt sobada diu que Espanya és el país de la enveja. No es veritat. És el país dels gili polles. Perquè s’ha de ser molt gili polles per gastar-te els diners que no tens en un cotxe que no necessites. Perquè s’ha de ser molt gili polles per comprar un cotxe i desprès no tenir que menjar a final de mes.
És molt provable que l’Audi Q3 s’acabi fabricant a Martorell. Tant provable com que hauran un nombre important de treballadors que s’endeutaran fins les celles per poder sortir el diumenge a aparcar el

Angelina i els canons de vellesa

No deixa de ser curiós que s'hagi decidit que la dona mes guapa de la Terra sigui Angelina Jolie. Realment la noia es maca. Bé. Resultona. És a dir, d'aquelles persones que sempre queden bé. Que són elegants quan volen, sexis quan s'ho proposen i perfectes en tot allò que fan i actuen. Ara bé considerar-la la dona més guapa del món ho trobo tremendament exagerat e injust.

No crec que els seus llavis excessivament siliconats o que els molts tatuatges que decoren el seu cos siguin valedors de formar part de la dona més vella. Hauríem de ser una mica més curosos alhora de definir els canons absoluts de vellesa. Donar una valor especial a la naturalitat i la senzillesa més que a la voluptuositat i l'aparença. Cercar aquelles persones, homes i dones, que realment puguin representar una idea de bellesa.

En aquestes coses els models masculins es mouen per un terreny mes avançat, potser perquè qui opina en aquest camp és la dona, però si agafes els models masculins s'ajusten més a aquests paràmetres que jo exposava. Richard Gere, George Clonney o Andrés Velencoso, són bastant més atractius que Angelina Jolie.

Ahir, precisament que Samantha Fox va fer, oficialment, 43 anys cal una reflexió sobre quins models de vellesa volem projectar a la nostra societat. Si seguim valorant els pits grossos, els llavis desmesurats, els pírcings impossibles i els tatuatges enteranyinats com a model de vellesa femenina, o cerquem, com s'ha fet en l'home, models més basats en l'atractiu, l'harmonia i la senzillesa.

Crec important decidir-ho perquè d'això en dependrà, en gran mesura, les campanyes i la educació que haurem de donar als nostres fills.

Unes hores de primavera semblen un petit oasi

I en mig de tota la pluja unes hores de primavera semblen un petit oasi

Maleïda la hora en que en Baltasar va resar a la Moreneta perquè plogués

Per cert, bon exemple de professionalitat el de La Moreneta!!

Periodisme de merda

Avui fa una setmana, Joan Barril, al Cafè de la República va entrevistar a la nova presidenta del Centre Internacional de Premsa de Barcelona. Rosa Calaf és una periodista d'aquelles que podríem anomenar històriques. És curiós que en la meva professió arribar a ser un "històric" es gairebé un miracle. La explotació laboral és molt accentuada en les etapes de formació i això fa que molts desisteixin al poc de dedicar-se a aquesta feina. A més les expectatives econòmiques i de subsistència tampoc no són gaire alentadores.

Rosa Calaf reflexionava, precisament, sobre alguns dels automatismes que actualment hi ha al món del periodisme i també sobre com es treballen les noticies. La periodista es lamentava que, pràcticament ha desaparegut la investigació. Que les noticies no tenen profunditat i les interpretacions que es fan són sovint supèrflues. No puc més que estar absolutament d'acord. La informació que estem oferint és una informació d'usar i tirar. No és el problema del titular o de si es fa més o menys espectacle alhora de vendre les informacions. És, senzillament, que en els textos que desenvolupen les noticies no hi ha contingut. No hi ha anàlisi, no hi han antecedents. Perquè no tenim cultura. Perquè no coneixem el tema.

Un moltes ocasions jo mateix he passat d'entrevistar a Montserrat Caballé a buscar infants sense papers pels túnels de la Renfe. O de parlar amb Joan Clos, Gerry Adams, o Terenci Moix, al cel sigui, he passat a entrevistar desfetes humanes víctimes de la droga a Can Tunis. Aquest és el periodisme que estem promovent, el de joves sense experiència i sense bagatge que siguin capaços d'anar d'una banda a l'altra de la informació com aquell que creua la Diagonal. D'això en diuen flexibilitat. Jo en dic feina brossa. Perquè el que s'acaba aconseguint és que no es faci ni una sola pregunta comprometa i Intel.ligent a cap dels dos personatges.

Pocs dies desprès del nomenament d'Obama, el Canal 33 feia un reportatge sobre una periodista americana amb més de 70 anys encara ara segueix les rodes de premsa de la Casa Blanca. Aquesta dona és admirada i tractada amb molt de respecte per tots els polítics perquè la seva experiència, la seva professionalitat i els seu bagatge fan que sàpiga preguntar, adequadament, sobre aquell aspecte que'l polític vol defugir però que és important que la gent conegui.

Aquí és impensable. Aquí vas a una roda de premsa i si algú pregunta millor que no ho hagués fet. Enviem el primer catxes o la primera bollycao que ha sortit de la facultat a que posi el micro i prengui nota. I així ens van les coses, que'ls polítics no accepten preguntes a les compareixences i que a més es permeten el luxe de decidir ells de que es parla i de que no.

Sap greu veure com en la societat de la informació la desinformació i el desconeixement és el mes habitual. I en això tots en tenim la nostra part de culpa. Els ciutadans per no mostrar el més mínim interès de contrastar, ampliar, qüestionar i sospesar una noticia. I els periodistes que en molts casos víctimes d'horaris inhumans, sous inframileuristes, poc bagatge cultural i manca de coneixement informatiu, acabem servint unes informacions que tenen de tot menys qualitats informatives.