Aquest cap de setmana, aprofitant que pujava a esquiar, he passat per una petita llibreria que hi ha Andorra. Recomano a qui pugui que s’hi acosti. És una petita llibreria de tamany, no d’oferta. Viu a segona línia en un país on les llibreries no abunden. Absolutament al marge de les pressions de les editorials i els gremis de llibreters. Un comerç dels anys 40 de veritat. Amb vitrines de vidre i prestatgeries de fusta fosca. Un indret on sempre venen els llibres acompanyats de punts. On els pots fullejar abans de comprar-los. Un dels pocs llocs on el llibreter t’aconsella quin llibre et pot resultar més interessant i que a més coneix el producte que ven.
Bé doncs, aquest cap de setmana m’ensenyaven alarmats els catàlegs que les editorials han fet arribar ja a les botigues per preparar Sant Jordi. És indecent la quantitat de llibres que es poden editar cada any per aquestes dates. És absolutament impossible pensar que totes aquelles obres són literàriament interessants. Fa 5 anys el discurs socialment acceptat deia que en aquest país es llegia poc. Potser en resposta a aquesta creença, les editorials es van llençar com a boges a buscar obres que agradessin als lectors ¿Com? Publicant tot allò que els arribava a les mans: Novel·la, assaig, poesia, teatre, biografies…Una petita editorial en crisi com Edicions 62, era capaç d’editar més de 900 títols en només un any. Actualment en patim les conseqüències. Qualsevol és escriptor. Qualsevol persona es veu capacitada per editar un llibre. Els professionals de la literatura és moren de gana i d’orgull. Ser escriptor ja no prestigia. Ja no té un reconeixement social perquè publicar un llibre ho pot fer qualsevol i això crea milers de nous escriptors cada mes.
El problema és saber diferenciar entre els que són escriptors i els que no ho són. Entre els que escriuen perquè tenen alguna cosa interessant a dir i els que la busquen per poder escriure alguna cosa. Penso que hem arribat a la bloquelització de la literatura. Qualsevol motiu és bo per escriure i qualsevol cosa escrita és bona per ser llegida. Aquesta situació absurda ha estat creada pels propis editors en el seu afany de guanyar diners. Actualment ha desaparegut la figura de l’escriptor de prestigi. On estan els Terenci Moix, Antonio Gala, Maruja Torres, Manuel Vazquez Montalban, Isabel Roig, Carme Riera, Quim Monzó, Arturo Pérez Reberte o Carmen Posadas, d’avui en dia? ¿On trobem els seus hereus literaris?
Per això quan trobes una llibreria on venen gra i no palla no pots fer res més que ser client incondicional.
Conclusió: Aquesta joia de les llibreries la trobareu a Les Escaldes, Andorra. I finalment la ja recuperada Edicions 62 l’any 2005 va editar 350 obres. Moltes menys que la meitat ara fa 5 anys. ¿Estarem recuperant el sentit comú?
Bé doncs, aquest cap de setmana m’ensenyaven alarmats els catàlegs que les editorials han fet arribar ja a les botigues per preparar Sant Jordi. És indecent la quantitat de llibres que es poden editar cada any per aquestes dates. És absolutament impossible pensar que totes aquelles obres són literàriament interessants. Fa 5 anys el discurs socialment acceptat deia que en aquest país es llegia poc. Potser en resposta a aquesta creença, les editorials es van llençar com a boges a buscar obres que agradessin als lectors ¿Com? Publicant tot allò que els arribava a les mans: Novel·la, assaig, poesia, teatre, biografies…Una petita editorial en crisi com Edicions 62, era capaç d’editar més de 900 títols en només un any. Actualment en patim les conseqüències. Qualsevol és escriptor. Qualsevol persona es veu capacitada per editar un llibre. Els professionals de la literatura és moren de gana i d’orgull. Ser escriptor ja no prestigia. Ja no té un reconeixement social perquè publicar un llibre ho pot fer qualsevol i això crea milers de nous escriptors cada mes.
El problema és saber diferenciar entre els que són escriptors i els que no ho són. Entre els que escriuen perquè tenen alguna cosa interessant a dir i els que la busquen per poder escriure alguna cosa. Penso que hem arribat a la bloquelització de la literatura. Qualsevol motiu és bo per escriure i qualsevol cosa escrita és bona per ser llegida. Aquesta situació absurda ha estat creada pels propis editors en el seu afany de guanyar diners. Actualment ha desaparegut la figura de l’escriptor de prestigi. On estan els Terenci Moix, Antonio Gala, Maruja Torres, Manuel Vazquez Montalban, Isabel Roig, Carme Riera, Quim Monzó, Arturo Pérez Reberte o Carmen Posadas, d’avui en dia? ¿On trobem els seus hereus literaris?
Per això quan trobes una llibreria on venen gra i no palla no pots fer res més que ser client incondicional.
Conclusió: Aquesta joia de les llibreries la trobareu a Les Escaldes, Andorra. I finalment la ja recuperada Edicions 62 l’any 2005 va editar 350 obres. Moltes menys que la meitat ara fa 5 anys. ¿Estarem recuperant el sentit comú?
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada