CANOBLOG

L'aventura d'anar al metge (15022012)

2012-02-15T19:34:00.002+01:00

Feia dies que no anava fi. No era refredat ni grip ni angines. Tampoc tenia febre ni les amígdales inflamades ni mocs ni tos. Però no estava bé. El seu cos anava al 60%. Era com si s’arrossegués d’una banda a l'altre. Malgrat no li agradava. Malgrat no hi anava mai i malgrat no hi estava gens acostumat es va decidir a anar al metge. Ni sabia quin metge li tocava ni quina hora tenia, ni gairebé quin era el funcionament de la sanitat pública. Per aquest motiu quan va veure que se n’havia sortit i que estava assegut a la sala d’espera un sentiment d’alleugeriment el va fer relaxar.

La sala era plana de gent. Majoritàriament gent gran i senyores. Es distribuïen per grups davant de les portes dels consultoris. Cada cop que arribava algú demanava tanda i seia atent a la persona que tenia al davant. Les portes s’anaven obrint i una veu inintel·ligible deia un nom. Algú s’aixecava de la cadira i entrava al consultori mentre un altre, cada cop un malalt diferent, mirava la hora del rellotge. Ja feia estona que no s’obria la porta i els pacients començaven a impacientar-se.

Primer bufecs,m després petits comentaris i finalment queixes expressades obertament a d’altres malalts que també perdien la paciència. Mentre la indignació anava augmentant ell s’anava trobant cada cop més malament. Havia entrat a la consulta amb mal cos i ja tenia clarament un mal de panxa. La senyora del davant, una de les més actives en la dinàmica de la queixa, estava obertament disposada a indignar-se.

- Ja fa 10 minuts que aquí ningú crida a ningú. Quina vergonya! I nosaltres aquí. Aguantant. Amb el mal de panxa que tinc! Jo no estic per estar aquí esperant. Si ho arribo a saber truco a l’ambulància i que vinguin a casa. I vostè que té? - Li pregunta a la del cotat-.
- Zo mods moks i un defredat que do m'aguagtu

Més o menys com ell. Li va començar a fer mal el coll. I el cap. Semblava que li volia pujar la febre. Cada cop se sentia més vençut. I encara li quedaven 6 persones al davant.

Pel fons de la sala va entrar un jove amb el braç embolicat amb draps. Era evident que s’havia tallat perquè se’l comprimia amb l’altra ma i feia molta cara de dolor. La noia que l’acompanyava intentava obrir-se pas cridant com si fos un bomber enmig d’un incendi. La imatge impressionava. Van passar pel seu costat i van entrar al consultori de les urgències.

Definitivament li havia pujat la febre i començava a tenir sudoracions. El cor li anava a tota velocitat i cada cop feia més mala pinta.

El senyor gran de la crossa es va estirar a la cadira. Va posar el cap enrere i amb una clara ganyota de dolor va estirar la cama que tenia embenada. -AHHHH- va exclamar mentre agafava amb fermesa el marge de la cadira intentant alleugerir el dolor. Es va posar la ma a la butxaca va treure una pastilla i se la va posar a la boca.,

La cosa anava cada cop a pitjor. El pit li comprimia. El cor li anava cada cop més ràpid. Encara tenia 4 persones al davant i el seu estat físic empitjorava. Es va deixar vèncer i va recolzar-se sobre els genolls.

Al seu darrera sentia un nadó plorar. La mare dreta el tenia entre els braços i l’anava bressolant per calmar-lo. Caminant amunt i avall de la consulta. Ja feia estona que esperava i, com a ell, no havia manera que li toqués el torn.

Es va estirar damunt dels bancs. El dolor del pit cada cop era més insuportable. Dues persones mes i l’atendria la doctora. La sensació d’ofec era evident. Mai s’havia trobat tant i tant malament. Sentia que la calor estava apunt de partir-lo. El cor a tota velocitat. La suor li xopava la camisa. La respiració mig tallada. La gent del voltant se'n va adonar que allò no funcionava.

Van baixar a buscar a la infermera. Només una persona més i hagués entrat a la consulta. La infermera va avisar a un metge que es va agenollar al seu costat. El va auscultar i va demanar una ambulància.

Es va posar dret i va demanar que la gent es retirés. Que corri l'aire, va dir.
-Algú coneix aquest xicot?
-Si jo. Es del barri.
-Sap si té alguna malaltia important.
-No. Important no. Però és hipocondríac!!

L'aventura del Mandingo (14022012)

2012-02-14T16:30:00.002+01:00

Veure morir de gana el seu germà als seus braços havia estat la gota que feia vesar el got. Hi havia més que gana. Hi havia misèria i desnutrició i malalties i epidèmies i de tot. Hi havia el res. La nada. En la seva accepció més filosòfica. El buit absolut. Cossos vius que deambulaven amunt i avall esperant que'ls arribi l'hora. Morir feia por però viure més. Molt més.

Li havien dit que la riquesa estava al nord. Que allà hi havia aigua i aliments i treball. Li havien dit que al nord hi havia vida. Va pensar que, posats a perdre la seva, millor era fer-ho intentant retenir-la. Per això un matí es va llevar i va començar a caminar cap a les muntanyes. Li va costar poc perquè només es tenia a ell mateix. Ni roba ni sabates ni estris personals ni sac on dormir ni tant sols un tros de blat o un glop d'aigua per portar durant el viatge. No tenia res. I així va caminar.

Va sortir de la plana sufocant i va travessar muntanyes nevades. Va suportar temporals. Es va amagar de pirates, va fugir dels exercits i gairebé l'assassinen d'altres africans que, com ell, havien fugit de casa. S'havia amagat sota els eixos d'un camió humanitari que tornant del ral·li, pujava al ferri que l'havia de portar cap al nord. Durant la travessa, amb mala mar, es va trencar un braç quan va sortir rebotat contra una de les parets de la bodega del vaixell. I finalment havia tocat terra. Durant el viatge havia menjat gats, rates i herbes de tot tipus. Havia begut l'aigua dels bassals i qualsevol líquid que tingués a ma. Havia vomitat sang i defecat tot lo defecable. Però era jove i no tenia res a perdre.

Quan va arribar a port va començar a córrer cap al nord. Amagat en camions. Pedalejant bicicletes robades de totes les maneres possibles. Finalment, exhaust, va caure desmaiat en un rierol sec aprop del mar. Més mort que viu.

Quan va despertar es va trobar dins d'una barraca de fustes. Molt semblant a les del seu país. Envoltat d'homes negres com ell. En un matalàs flonjo, amb una manta que l'abrigava i un glop de caldo entre els llavis. Els homes que l'envoltaven parlaven llengües africanes com la seva tot i no ser la seva. Ell era l'únic Mandingo que hi havia a la cabana. Nigerians, Ruandesos, Marroquins però de Senegalesos ell n'era l'únic. Treballaven tots en una plantació de flors propera. Els donaven la cabana, un plat de sopa i 2€ per 14 hores de feina al dia. De dilluns a dilluns. Sense dia de descans ni dret a metge. El que es posava malalt ja sabia el que li tocava: Seguir caminant cap al nord. N'eren una vintena i s'apilaven per dormir entre els matalassos llençats per terra.

Era jove i fort i es va recuperar. Els mesos següents van ser durs i intensos. Treballant sense parar per un plat de sopa. Aprenent a llegir i escriure gràcies a companys de països on hi havia escoles. Prenent consciència de ser un ésser humà.

Quan aquell matí li va caure a les mans el fulletó on hi havien redactats els drets humans i els va poder llegir i els va poder entendre. Li va canviar la vida. Mai s'hagués imaginat que ell i la seva família i el seu amics i els seus coneguts i tots els senegalesos tinguessin dret a totes aquelles coses que posava en aquell fulletó. Mai ningú els ho havia dit i mai ho havien pogut llegir perquè al seu país gairebé ningú dels pobres sabia llegir. Va decidir que tenia que començar la seva lluita. Havia de fer respectar els drets i començaria pels seus mateixos. Per la seva situació.

Es va posar dret va enfilar el camí de sortida i va dirigir-se cap a la policia. Tants mesos amagant-se d'ella i ara resulta que seria la solució. Es va plantar a la comissaria per denunciar la situació d'explotació en la que vivia. Va intentar parlar amb el policia de la porta. No hi havia manera no l'entenia. Aquest li va passar a un altre i l'altre a un altre i d'aquest últim el va portar al jutjat i del jutjat a l’audiència provincial. Només volia explicar que l'estaven explotant que no li respectaven els drets humans. Quan el jutge superior va seure davant d'ell li va preguntar al secretari:

- Y este tio que habla?
- Mandingo. (va dir el secretari)
- Pues vamos apañados. Mira oye! Papeles!. Tienes papeles? (silenci) Este tio tiene papeles?.
- No. Almenos no los ha acreditado.
- Pues nada. Al centro de internamiento y propuesta de extradición y listos!.

I així ho van fer. El van portar a la Verneda i al cap de 12 dies l’embarcaven altre cop cap a Dakar.

El Mandingo havia tingut la desgràcia de caure en un país on els drets humans només es respecten quan estan escrits en la llengua oficial.

Quan veus que ets normal (13022012)

2012-02-13T14:37:00.003+01:00

“Perquè tota una generació es trobi en un carreró sense sortida, alguna cosa hem d'haver fet malament . És evident que sempre hi ha una edat en que les coses et tremolen. En que sembla que res te sortida ni solució. Depenent del moment social i la naturalesa de les persones posem l'accent en una edat o en una altra. Parlem molt de la crisi dels 40 o dels 50, molt menys de la dels 30, però crec que és moment ja per començar a parlar de la dels 28.

Jo també la vaig viure i va ser un moment molt complicat. No saber quin futur professional m'esperava. Veure com les expectatives sentimentals es desmuntaven... Potser és el moment en que t'adones que l'amor etern no existeix. Que aquell punt idealista sentimental en que et tremolen les cames, quan veus a la persona a la que estimes, es destrueix. És el moment en que comences a pensar en tenir fills. En que t'adones que'ls caps de setmana no aquell espai d'activitats absolutament fantàstiques que havies imaginat sempre. Que ha d'acceptar que t'hauràs d'acostumar a passar-los dinant a casa dels germans o els pares o els cunyats, igual que feien els teus pares.

En aquest punt un terratrèmol sentimental és devastador perquè afegeix incertesa al moment vital. A més de veure com allò que somniaves serà inassolible, s'hi afegeix la necessitat de tornar a començar. En la majoria dels cassos sense saber amb qui i perquè. Estas en aquell punt en que sortir a les nits comença a fer una mica de mandra i en que cada matí, quan et mires al mirall, et trobes una arruga més i un cabell menys”.

Escoltava la ràdio volent retenir totes i cada una de les paraules que emetien. Se sentia tant identificada. Tant, tant identificada que gairebé es va ruboritzar de sentir com es donava publicitat a la seva vida privada. Realment coincidia amb el que deia el psicòleg. I no només ella les seves amigues i els seus amics, molts d'ells es trobaven en la mateixa situació. Existeix la crisi dels 28? Hi tant que existeix!. I es devastadora. Perquè no es una crisi de tornar al passat. O de veure com t'han passat els anys. Es una crisi de mirar al futur i no veure res. Una crisi de constatar com allò que viuràs és el que volies evitar. Es la crisi de comprovar que no ets un geni, ni especial ni diferent que ets igual que tothom. Mediocre. I que la vida que t'espera és com la de tothom. Mediocre. Amb factures que pagar. Un company o companya a qui t'estimaràs però que no et farà tremolar les cames. És la renuncia a l'idealisme.

Ella s'hi trobava i no sabia com sortir-se'n. Havia provat canviar d'amics. Canviar de feina. Obrir nous projectes. Fer una vida diferent amb horaris diferents i costums diferents. Totes les opcions les havia acabat abandonat al poc temps. Se'n cansava. El problema no era la vida era ella. N'esperava massa. Bé esperava alguna cosa diferent i no hi havien coses diferents. Les coses diferents se les fa un amb esforç treball i ganes. Però això no ho havia après. Potser no li havien ensenyat. En aquest punt el psicòleg de la ràdio tenia raó. Havien fracassat. S'havien passat la vida escoltant que si estudiaven, si es formaven. Si s'esforçaven arribarien allà on volguessin i ella s'havia esforçat. Havia treballat i estudiat per tant li tocava arribar on ella volia arribar. Però ni el company, ara ja ex company, ni la feina aviat ex feina, ni les expectatives, cada cop més ex-espectatives, s'havien acomplert i el terratrèmol personal havia estat devastador.

Per això aquell diumenge per la tarda, quan es va quedar sola a casa va començar a plorar sense parar. Les decisions havien estat equivocades. Abandonar el projecte. Deixar als amics. Canviar els horaris. Prendre decisions precipitades i sobre tot, sobre tot no voler reconèixer que els problemes eren d'ella. Que qualsevol decisió genera dolor. Que el dolor i el sacrifici formen part de la vida i que cal aprendre'n. Que Amelie és una pel·lícula i només una pel·lícula....

Quan va veure a Audrey Hepburn asseguda al marc de la finestra tocant la guitarra. Va sentir-se tant desgraciada. No sabia tocar la guitarra ni cantar ni composar ni tenia gat ni veí amic. Ni estava prima ni se sentia guapa ni tenia vida ni futur ni il·lusió... aquell diumenge es va sentir més desgraciada i desorientada que mai.

Es va mirar al mirall i es va repetir: - He tocat fons. Pitjor ja no em poden anar les coses-. Seguia sense entendre que tot. Tot depèn d'ella.

Tensió Sindical (10022012)

2012-02-10T15:02:00.004+01:00

El sindicalista lluita insistentment pels drets dels seus companys. La redacció del conveni, la distruibució del treball, el manteniment dels guanys socials. Són els elements que el motiven cada matí a anar a la feina disposat a negociar amb qui sigui el que sigui. És un bon professional. Els seus companys el van escollir per la seva capacitat de diàleg, el profund coneixement de la llei i la seva habilitat a l'hora de defensar com si fossin seus els drets dels altres.

El sindicalista però té un secret inconfessable. Està casat. I no amb qualsevol. El sindicalista està casat amb la directora general de la empresa on treballa. Poc s'imaginaven tots dos que aquella reunió per negociar un nou conveni acabaria com una apassionada pel·lícula pornogràfica. Tots dos nus besant-se i llepant-se apassionadament totes les parts del cos, damunt la taula de gerència. Va ser una atracció irresistible: Ell li va veure tots els elements de la eròtica del poder: La rigorositat, la dominació. Aquella brusa sugerentment oberta que insinuava sense ensenyar. Aquella faldilla tant ben ajustada just per sobre genoll. Aquells talons tant elegants i suggerents. Ella trobava en ell la simplicitat de l'home pràctic, la intel·ligència silenciosa l'apassionament de qui defensa les seves idees amb vehemència. A més aquells abdominals tant ben dibuixats, aquells brassos plens de muscle i aquells texans que li feien un cul tant maco.

Totes les reunions acabaven, si fa o no fa de la mateixa manera. L'interès era saber com s'ho farien per acabar sols les negociacions i donar via lliure a les passions amagades. En poc temps s'havien separat de les respectives parelles i pràcticament vivien a l'habitació del motel de les afores. El casament va ser ràpid i en secret. Era evident que no interessava que ningú sabes de la seva unió. Per no demanar no van ni demanar els 15 dies de festa que per conveni els tocava. I així mantenien la seva vida privada en secret amb les dades doblades, sense aparentar el que sentien i fent veure que no passava allò que amb tanta passió vivien fora de casa.

Però la situació de la economia havia posat la empresa a límit del precipici. Calia tirar endavant un acomiadament massiu del treballadors. S'havia de suprimir el 35% de la plantilla i aquesta era una negociació dura i complicada. Quan es van asseure a la taula tots dos van saber que d'aquella no se n'escapaven. Que seria impossible quedar sols per recordar el punt d'origen de la seva relació. La tensió era evident. La tensió sexual volem dir. Sindicalistes i consellers d'administració asseguts cada grup a un costat de la taula van començar amb els primers acords: Primer els més grans. Desprès els que portin menys temps i a partir d'aquí mirarem cas per cas... L'acord era impossible. Ella en proposava uns i ell en volia uns altres. La discussió anava pujant de to. Els cops a la taula eren cada cop més habituals. La perplexitat de la resta de directius sindicalistes era cada cop més important. Ell donava un cop a la taula. Ella aixecava la veu. Ell llençava els papers. Ella es posava dreta tot repenjant-se al brassos... i algú posava una mica d'ordre i tornaven a començar. Així hores i hores. No hi havia manera. No només l'acord era impossible sinó que el diàleg era una utopia. Estaven a un carreró sense sortida.

El vicepresident va proposar un descans.

- NO! - Van cridar tots dos- d'aquí no s'aixeca ni Déu fins que no ho tinguem una sol.lució!!.

Allò pintava malament.

- Una mica de sentit comú companys! Van dir des de el sindicat.

- Ni sentit comú ni hòsties aquí estem per defensar els interessos dels nostres representats!! van dir tots dos alhora!

Hi va haver un segons de silenci.

- Potser si va dir ell hauríem de apropar postures.

- Tens raó va dir ella. Si ens permeten crec que la situació ha arribat a un punt on cal apropar postures.

Tos dos es van aixecar i van sortir de la sala. Els cops al cuarto de les escombres se sentien des de l'altra punta del passadís. Ella es va aixecar la faldilla ell es va abaixar els pantalons.

Al cap de 10 minuts van tronar a la reunió.

En 30 més es tancava l'acord entre sindicats i Consell d'Administració.

Uniformar-ho tot (8/2/2021)

2012-02-09T19:57:00.002+01:00

Va començar com un remei a la crisi. Calia racionalitzar les despeses i mantenir tantes juntes d’escala com edificis havien al carrer semblava, en aquell moment, una temeritat econòmica. Per aquest motiu, i liderats pels del 46, que a més de ser més veïns tenien els pals d’escombra més llargs, van escollir una junta única d’escales i van unificar els criteris de govern dels edificis. Mateixes despeses d’escala, mateixos criteris per tancar balcons, posar uralites o instal·lar antena de televisió. A més i per evitar problemes, van adoptar com a oficial l'uniforme de l'escola de frares i monges que havia al mateix carrer. Així estalviarien també en roba i sempre donarien una imatge adient i cuidada.

La experiència va agradar als carrers del voltant que, com a gota d’aigua, i de manera mimètica, van seguir l'exemple del carrer i van començar a unir els governs dels edificis i a uniformar les normes i les regles. El moviment va ser tant contundent i els arguments tant evidents que en pocs mesos es va crear el govern de barri i en un parell d'anys tota la ciutat tenia unes úniques normes i un únic administrador. Els veïns anaven vestits iguals i els carrers i les façanes i les escales i les portes de replà i les parets dels pisos eren exactament igual els uns als altres. Els veïns vestien igual, es pentinaven igual s’expressaven igual. Les normes eren les mateixes i les condicions calcades a una punta i a l’altre de la ciutat.

L'exemple va agradar al govern del país que poc a poc i sempre sota criteris d’estalvi econòmic i eficiència productiva, va impulsar la mesura de manera general. Quedaven abolits les comunitats de veïns i els consells de districte i els consells escolars, i els ajuntaments i les diputacions i els Consells comarcals, i les direccions de clubs esportius i les juntes de teatre. Tots els governs, tots, es concentraven en un únic per estalviar costos i evitar distorsions d’uns respecte als altres. Un únic president. Un únic conseller. Un únic criteri. Una única caixa de diners.

Però com que ningú es pot resistir a ser més poderós l’exemple va anar agradant cada cop més i les administracions superiors, no superiors jeràrquicament, sinó superiors en nombre i força de les seves armes i el seu exèrcit, van anar implantant la concentració i uniformació dels seus administrats. Així van anar desapareixent els landes i les comunitats autònomes i les federacions. Primer els estats petits, després els més grossos. Tots anaven suprimint totes aquelles administracions que estaven per sota seu. Calia estalviar. Calia ser més eficients. Europa es va menjar als països membres. I la OTAN a Europa. Els EEUU van fer desaparèixer als països de l'Amèrica Llatina i la Xina va devorar al Japó i al món es van crear dos blocs polítics de gent uniformada. Governats amb les mateixes normes. Amb els mateixos costums., Amb la mateixa religió i els mateixos rituals.

Semblava que finalment s’havia arribat a la màxima eficàcia. Dos blocs era prou concentració. Però quan aquell matí es van trobar els líders dels principals bancs mundials es van adonar que l’endeutament dels dos blocs era insostenible i que calia unificar-los. I així ho van fer. Van eliminar els dos governs i en van crear un de sol on ells eren els presidents i els conselleres i els delegats. On ells recollien els diners i decidien aquí els donaven. On no hi havia espai per a la improvisació. S’asseien al darrer pis de l’edifici més alt i gaudien d’un món absolutament uniformat i monòton.

Tot menys un nucli. En tot aquest procés ningú s’havia adonat del petit sobreàtic il·legal que hi havia al damunt del primer edifici. Allà hi vivia un jove artista que, en el seu procés creatiu, havia decidit no socialitzar-se. Un dia va sortir a la terrassa. Va mirar al carrer i va veure la grisor que l’envoltava. Emocionat va entrar a casa va buscar el pal de l’escombra. Va agafar una samarreta vella i la va lligar. Va sortir a la terrassa i va decidir constituir-se com a república independent. En aquell moment una lleugera brisa va travessar el carrer. Alguns van pensar que era l’esperança.

La curta carrera d'un futbolista (7/2/2012)

2012-02-08T13:50:00.002+01:00

Defensa Assassí!! Des de la seva localitat al camp de futbol seguia, com tots els diumenges, el partit del nano. Des que l'havia vist amb la pilota als peus, quan encara no tenia dos anys, tenia clar que era talment la reencarnació de Messi. En realitat tenia més qualitats que Messi. La mateixa habilitat amb la pilota als peus, la velocitat explosiva de Romario, la capacitat de domini del joc de Maradona i la habilitat en cursa de Ronaldinho. La visió de Xavi i la solidesa de Koeman. Baja que des que als dos anys aquell nen havia donat les primeres puntades de peu a la pilota s'evidenciava que anava al més alt de la casta futbolística.

Central Imbècil passa-li la pilota!!!! Per això, pràcticament des de el primer dia, l'havien apuntat a futbol. Inicialment no volia perquè deia que no li agradava, que preferia jugar a hoquei, però a base d'insistència i alguna que altra bronca, al final, li havia acabat agradant. Ja ho sabia que li agradaria deia interiorment el pare. Només és que no s'havia adonat de les seves extraordinàries qualitats. L'acompanyaven als entrenaments. Supervisaven els exercicis i mantenien una relació gairebé diària amb l'entrenador per vetllar pels seus interessos. I els del nen.

Entrenador ignorant que no t'enteres!!!! A veure si aprens a fer alineacions!!! A l'escola, des del primer dia, li van deixar clar al director que esperaven la seva comprensió. El nen estava cridat a ser un crac del futbol i no permetrien que aprendre a sumar o saber de literatura li fes perdre ni un sol minut d'entrenament. En un món competitiu com el que vivim un minut és un minut. També van buscar un dietista que li vigilés el que menjava i un “personal coach” que l'assistís en tot el que feia durant el dia. El nen vivia en una bombolla especial. En una atmosfera pensada només perquè cap cosa li destorbés de la seva obligació d'entrenar i millorar.

Àrbitre subnormal!!!! Els pares ho tenien tot apunt. Tenien vista la finca que es comprarien. Amb dues cases una per ells i l'altre perquè el nen pogués fer la seva vida. Invertirien part dels beneficis en unes naus industrials que havia previst construir a 10 kilòmetres de casa. Ell deixaria de treballar i la mare es passaria la vida prenent cafè i jugant al bridge. La seva germana.... A la seva germana primer la traurien de l'internat on estava ingressada per no tenir temps per als dos i desprès li compensarien aquest anys de separació familiar amb un coche xulo i un parell de bolsos de marca.

Fora Cretins que no en sabeu!!!! Ho tenien tot previst,. L'any vinent el portarien a fer les proves a Can Barça i un cop allà parlarien amb en Guardiola perquè no es precipités pujant-lo al primer equip. Que li donés temps per demostrar, a les categories inferiors, que és el millor. De no fer-lis cas estaven disposats a portar-lo a Anglaterra i ja vindria el barça a buscar-lo d'aquí a uns anys tal i com havien fet amb d'altres jugadors. La carrera estava dibuixada. Els mànagers li anirien al darrera només veure'l el primer dia.

EEHHH l'està agafant arbitre cabró que ho no veus??? Ara només calia seguir les passes de la seva carrera i vetllar perquè ningú li crees cap frustració ni el distreies de la seva feina. Ni amics, ni novietes ni estudis innecessaris, ni cine ni consoles ni llibre ni res de res. Videos de fultbol, entrenaments i prou.

Pixat-els, pixat-els. Molt bé!! El nano va agafar la pilota al costat dret del camp i va fer una conducció llarga. Quan va arribar als ¾ va començar a fer la diagonal cap el mig. Els defenses que'l seguien no el podien agafar. La cursa era ràpida i potent. En pocs metres encararia al porter en un 1 contra 1. De sobte una cama va patinar per damunt la gespa arribava perpendicularment a la seva cursa. Va mirar de reüll i va veure el mitjó blanc de l'equip contrari. Va impulsar la pilota i va saltar. Quan era a l'aire va notar una lleugera pressió sobre la seva cama esquerra.

El crac es va sentir des de la graderia. Aquella havia estat la darrera conducció de la seva prometedora carrera futbolística.

Educar en la diferència (01022012)

2012-02-01T15:06:00.002+01:00

El cuiner se sap el millor del món. Des dels seus fogons ha estat capaç de construir un discurs culinari diferent. Ha meravellat per la seva creativitat i la seva imaginació. Ha seduït amb els seus plats i les seves evolucions. El cuiner és un home d'un barri humil. D'una població perifèrica. Fill d'una família modesta i amb una educació bàsica. En realitat tot el que ha aprés ha estat de manera autodidacta. Amb molts esforços s'ha pagat l'stage amb els millors cuiners del món i ha treballat per ser diferent. Aquest ha estat sempre el seu secret. La inquietud constant per ser diferent. Ara el seu reconeixement és general. La seva veneració absoluta i es passa més hores explicant i ensenyant que no pas cuinant. Se sap, però, el millor i tothom és conscient que quan troni a posar-se davant dels fogons el món de la cuina tornarà a tremolar.

Després de la seva retirada es va passar un any i mig viatjant per tot el món. Parlant amb els que ell considerava els millors entrenadors. L'entrenador d'èxit ha estat nomenat el millor del món. Nascut a una petita població interior, des de petit ha respirat futbol per tots els forats del seu cos. Primer una carrera plena d'èxits i després la responsabilitat de dirigir un col.lectiu. Malgrat viure en un món culturalment molt limitat la seva persistència i sacrifici li ha fet tenir estudis universitaris i ara s'esforça per portar a la vida quotidiana totes aquelles ensenyances que ha anat recollint, no només de casa, sinó també dels països, entrenadors i cultures que ha anat coneixent. La seva obsesió ha estat ser diferent. Fer les coses diferent. Ser fidel a una idea i desenvolupar-la per marcar les diferències. En la seva tasca quotidiana se sap el millor però coneix que aquesta és una condició etèria que s'acaba cada nit quan marxa a dormir.

L'empresari tèxtil ha aconseguit un imperi amb botigues arreu del món. Hi ha posat molts diners. N'ha perdut molts. Però la capacitat de treball i la seguretat en que aquell és el camí adequat, no l'ha fet desistir en el seu afany de créixer permanentment. Ara és una de les empreses més importants, ven roba arreu i cada cop obre més vies de negoci. Més línies de distribució. No és un exemple de formació. Com en d'altres casos és un home fet a ell mateix. Va acabar els estudis primaris i va començar una llarga etapa d'autoformació on va poder aprendre i desenvolupar el seu concepte de negoci. Allà va aprendre la importància de la originalitat. La diferència. Allà va ser on va decidir fer les coses diferents. Ara es pot permetre el luxe de fer el que ha volgut sempre: Viure tranquil. Sap que és segur un dels actius empresarials del país però prefereix viure treballar tranquil i deixar la fama a qui més li agradi.

En aquell país les excepcions es contaven amb els dits d'una ma. Un país geogràficament ben ubicat, estratègicament desenvolupat i amb unes potencialitats infinites, vivia lamentablement de les misèries d'una població que, malgrat tenir tots els elements per ser la millor del món, subsistia sense massa més que una educació de nivell molt just.

El nou govern s'havia compromès a resoldre aquesta situació de desert educatiu. Un cop nomenat responsable, en pocs mesos, van preparar un seguit de mesures per acabar definitivament amb el fracàs educatiu del país. Un cop mes un nou govern implantaria un seguit de mesures miraculoses que acabarien amb la mediocritat generalitzada.

Un matí de diada, en una recepció del govern, coincideixen el cuiner l'entrenador i l'empresari. Tots tres xerren drets en un racó del pati. Tots tres intercanvien experiències i opinions. Tots tres aprenen els uns dels altres. Al final de la conversa tots tres coincideixen que el millor és portar als fills a estudiar a l'estranger.

La crisi de la crisi (31012012)

2012-01-31T19:48:00.002+01:00

La vida li somriu. Té una bona feina, un bon sou, una família que s’estima, uns amics que no se’ls mereix i un bon coixí de diners al banc. No pot demanar més. Ha acomplert els seus somnis d’infantesa. Tenir diners sense patir els mals de cap de ser ric. Educació d’elit per als fills. Erasmus a Noruega i prou diners com per poder anar al teatre, al cinema i a sopar de restaurants amb la dona. No tenen segona residència fixa perquè prefereixen llogar cada estiu a un lloc diferent. Sí no aprofiten per a viatjar i conèixer algun racó de món. Assistenta a la llar. Un jardiner 2 cops per setmana i un parell de vehicles de gama alta més funcionals que luxosos.

Fora de la tanca de casa la crisi trenca les economies dels seus veïns i treballadors. Els seus clients també ho passen malament. La seva posició en el mercat, però, és hegemònica i això li dona un coixí de tranquil·litat.

Ja fa setmanes que cada nit, quan seu a veure les noticies, sent com se li encongeix un petit nus a la panxa. És tant general, estan tant esteses les dificultats econòmiques, són tantes les empreses que tanquen i les famílies que desnonen que sent com si la seva situació fos, en realitat, fictícia. No pot evitar preguntar-se quan li tocarà en ell. Per això una nit pren la decisió de prescindir del jardiners i l’assistenta i vendre’s un dels cotxes. Vol estalviar diners per fer front a les possibles dificultats que pugui tenir els propers mesos.

Amb els diners del cotxe al banc i l’estalvi d’un parell de salaris, repassa les contes de l’empresa a la recerca de fugues de capital. Ha baixat el nombre de clients. La facturació és més alta però la situació de l’empresa és més inestable. Depenen cada cop més de menys clients. Decideix no prendre riscos i acomiada al 30% de la plantilla. El motiu està clar: Menys facturació però també menys despesa i menys risc.

Les noticies sobre la crisi no deixen d’empitjorar. Els bancs no donen crèdit, l’atur arriba als cinc milions, les administracions no paguen les factures. Potser ha arribat el moment de fer tornar als nens de l'Erasmus i apuntar al petit a l'institut públic. S’ha acabat el teatre, el cinema i els sopars. A més aquest any no aniran de viatge perquè és una despesa innecessària. Va guardant els diners d’aquestes despeses en previsió del que pugui venir.

Anul·la assegurances, es dona de baixa del club de tenis, es ven el vaixell, redueix un 30% més la plantilla de l’empresa. S’ha d’estalviar. S’ha d’estalviar les coses estan molt fotudes. Ven els abrics de pell de la dona. Fon les joies. Es ven la casa i lloga un pis de 60m2 al centre de la ciutat.

Les noticies sobre la crisi no deixen d’empitjorar i ell cada cop se sent més insegur. Decideix vendre’s la empresa i acceptar la feina de dispensador de benzina que ha vist anunciada a l’estació de la carretera. La dona i els fills l’abandonen. El seu amic es converteix en l’advocat de la seva dona en el divorci. No n’hi ha prou s’ha d’estalviar més. Decideix anar a menjar a la parròquia. Cus els mitjons que se li trenquen. Fiscalitza tots i cada un dels euros que guanya. Tot per no gastar. Llegeix les portades dels diaris a la benzinera on hi treballa. I la crisi segueix passant factura. I ell se segueix preocupant.

Ja no li queda un sol euro que estalviar. No menja a casa. Es renta a les dutxes socials. Viu en un pis compartit. Du sempre la roba de feina, no te telèfon, ni llum ni gas ni res. Ha trencat qualsevol lligam amb el món.

Mentre tant a la bústia de la casa buida on abans vivia s’amunteguen les cartes del banc plenes d’abstractes on hi han apuntats tots els milions d’euros que hi té. Mentre tant el telèfon de la casa buida on vivia truca insistentment el director de la seva entitat per oferir-li mil i un productes financers. Mentre el banc el persegueix per ser el millor client que tenen ell mal viu al carrer atemorit, llegint les portades i esperant quin dia li tocarà en ell viure la crisi.

El millor desastre del món (30012012)

2012-01-30T18:49:00.001+01:00

Va ser un desastre humà i natural de primera categoria. Més de 400 persones mortes i milers de de milions d'euros en danys. Edificis complerts van quedar en runa. Ni escoles, ni hospital, ni caserna de bombers, ni la via del tren, ni poliesportiu, ni res de res. Cap edifici va suportara la ona expansiva, primer, i la riada, després. Es van trobar vaixells als cims de les muntanyes. Cotxes a moltes milles de la costa. La ferida a la muntanya era visible des de l'espai i els satèl·lits la fotografiaven amb la mateixa voracitat que un turista japonès la Sagrada Família.

Minuts després el desastre va seguir. Les canonades trencades alliberaven gas. Els fils de corrent despenjats provocaven guspires al contactar els uns amb els altres. Un munt d'explosions a tort i a dret per se sentien per arreu.

La presa havia rebentat. Des que havia estat construïda, feia prop de 56 anys, havia estat un dels elements econòmics més positius per al poble. Allà hi havien treballat membres de totes les famílies. Mantenint les instal·lacions, administrant els papers, netejant el museu, transportant materials, construint i ampliant les instal·lacions. Havia acomplert l'objectiu pel qual els veïns havien accedit a quedar mig aïllats de la resta de país. Els van dir: Si posem un mur entre aquestes dues penyes i retenim l'aigua al seu darrera haureu de fer més volta per sortir del poble però a canvi molts de vosaltres i els vostres fills tindran feina. I així havia estat.

Era una instal·lació neta. Sense fums, ni impactes ambientals ni trànsit de camions ni res de res. Senzillament era ofegar molts dels records d'infantesa dels petits del pobles i deixar que estès allà present per la resta dels seus dies. Ja feia temps, però, que veien com les administracions poc a poc havien anat abandonat el seu manteniment. Les canonades es canviaven menys sovint. A les parets es feien cates cada cop més espaiades . El personal de manteniment s'havia anat reduint. En definitiva era com si la crisi econòmica fes que les mesures de seguretat també entressin en crisi.

Quan aquell matí es van llevar no s'imaginaven que seria l'últim de la seva vida. Almenys de la vida que havien conegut fins aquell dia. Va ser cap a la 1 del migdia quan una explosió va rebentar la paret de la presa pel mig. No va ser una esquerda. Va ser una explosió en tota regla. D'aquelles que projecten els trossos de formigó a quilòmetres de distància. Van recollir paret al moll del port, dels menjadors de les cases, de l'interior de l'ajuntament. El pitjor va venir després. Milions i milions de litres d'aigua que van anegar-ho absolutament tot. No els va servir de res apujar-se al sostre de les cases. Ni tant sols el campanar de l'església era refugii davant la quantitat d'aigua que va baixar. Els més ràpids, els que no van dubtar, van poder marxar abans de la onada. Els que no s'hi van quedar per sempre.

El president va sobrevolar la zona. La comunitat internacional va enviar equips de rescat. Les ong's van muntar campaments d'emergència. L'exèrcit va restablir les comunicacions. Passats uns mesos quedava la meitat de la meitat de tota aquella gent. Ara només hi havia el mínim indispensable per viure i el compromís de recollir les restes i reconstruir el poble.

Els veïns han rebut la noticia que no es reconstruirà la població fins l'any vinent amb alegria infinita. La situació de runa durarà pel cap baix un any més i és motiu de celebració. Aplegats allà on fa uns mesos hi havia la plaça de l'ajuntament ho celebren amb cava. S'abracen i canten plegats. Passat el primer moment d'alegria comencen a distribuir-se les feines: El Martínez: La barraca de refrescos. Els Gonzal: La botiga de souvenirs. Els del Cau: Excursions amb bicicleta. Els Puigmartí: La botiga de fotografia: Andreu, Falguera i Quintí: Taxis. El Manolo: l'aparcament municipal. Els López els cavallitus.

Estaven contents s'havien convertit, per fi, en un poble turístic. Milers de persones vindrien a veure les cases caigudes, els edificis destrossats, les runes d'on abans hi havia hagut un poble i ells els ensenyarien on havia estat l'esglèsia i l'hospital, on havia mort el seu pare i el seu germà. Com els alumnes havien quedat atrapats sense sortida. On s'havien trobat els seus records de família i els objectes que amb tant d'esforç havien comprat. Mostrarien orgullosos que'l seu havia estat un desastre natural de veritat. Dels de primera categoria. Treballarien per demostrar que'l seu havia estat el més dramàtic i debastador per davant dels que havien viscut a d'altres llocs del planeta.

Incompatibilitat Coronària (27/01/2012)

2012-01-27T14:30:00.003+01:00

El cor d'en Francesc s'accelera. En qüestió de segons augmenta les pulsacions fins a les 150. No està acostumat a aquest ritme. Fa molts anys que no bategava tant ràpid però ara sembla que, poc a poc, tornarà a augmentar la velocitat de tant en tant. Bombeja la sang amb fermesa i rigor. L'envia a totes les parts del cos com si fos el primer dia.

Al cor d'en Francesc li agrada la nova dieta alimentària. La sang li arriba més neta, més fluida i menys densa. Fer funcionar la maquinària no és gens fàcil i sap que no pot defallir. Per això ha pres la decisió de ser contant. Com sempre. No defallir. Com sempre. I respondre amb màxima solvència a totes les necessitats. Ara toca novament accelerar-se. I ho fa. Prem els ventricles amb força i augmenta el ritme repartint la sang fins al darrer racó.

El cor d'en Francesc, però, nota alguns canvis. Hi ha parts que abans hi eren i ara no. Hi ha zones on la sang li retorna un tant diferent. Les artèries que l'uneixen al cos són semblants però no les mateixes. Sent que des que es va avariar les coses al seu voltant han canviat. Tot és molt més net i més sa i això el conforta i l'anima.

Al cor de'n Francesc li venen sensacions estranyes perquè les rutines i els estímuls han canviat. Ara els motius per accelerar o reduir són diferents i li costa acostumar-se. L'habitacle està bé. No és el mateix però s'hi podrà acostumar. De vuit a deu hores de batec lleu a la nit. Quatre pujades de ritme important per setmana, clara mostra d'activitat esportiva, una sang més fluida i menys densa, més oxigenada. Uns pulmons més nets, un aliment més sa. No era casa seva però s'hi acabaria trobant be.

El que no sap el cor de'n Francesc és que ara batega dins els cos de la Sònia. El que desconeix és que novament li queden per davant de 30 a 40 anys de vida. El que no sap és que aquella aturada no va ser una avaria sinó una falla total del sistema.

La Sònia està contenta amb el seu nou cor. Des que els metges li van donar l'alta segueix fil per randa totes les observacions que li fan. Fer esport quatre cops per setmana. Menjar sa. No fumar. I portar una vida ordenada. Des que va néixer els problemes coronaris l'havien portat amunt i avall de l'hospital. Cursos abandonats a la meitat. Amigues que perdia per les llargues etapes d'hospitalització. Una infantesa gens convencional. La sobre protecció dels pares... Finalment havia trobat un cor compatible amb el seu cos i ara vivia orgullosa una vida absolutament normal. Tant normal que fins-hi tot era mediocre. I a ella li agradava.

Al matí es llevava i mentre l'aigua de la dutxa s'escalfava, li agradava escoltar el seu batec. Es posava la ma damunt del pit i seguia silenciosament el batec com si fos una conversa. Un diàleg íntim amb ella mateixa. Era una sensació nova i tranquil·litzadora que li recordava cada dia lo afortunada que havia estat de poder redreçar la seva vida.

Poder saltar-se la dieta. Fer esport. Anar al futbol sense por, pujar a totes les atraccions del parc, no haver d'anar a l'hospital cada mes, mantenir una relació laboral sostinguda sense interrupcions, jugar amb els seus nebots a la pila del greix. Poder tenir fills... Poder tenir fills! Aquest era el proper pas. Aquesta seria la decisió que normalitzaria definitivament la seva vida. Li ho diria al Gonçal. Tinguem fills!

Tot semblava anar com oli en un llum... Bé semblava perquè des que li havien posat el cor nou la relació amb en Gonçal no era la mateixa. Les sensacions eren unes altres. No hi havia aquell nus de panxa, el neguit de la retrobada no era el mateix. El cor no s'accelerava quan, després d'un viatge, ell tornava a casa. Alguna cosa no anava. S'havia ranciejat durant el proces de trasplantament.

El cor d'en Francesc s'hi trobava a gust i estava disposat a tornar a bategar amb fermesa. A adaptar-se a totes les novetats. A totes menys a bategar amb força perquè aprop seu hi havia un tio. Perquè el cor de'n Francesc és un cor de mascle mascle i ni per error pensava rendir-se a unes sensacions que no tenien res a veure amb la seva manera de ser.

Rutina (26/01/2012)

2012-01-26T19:21:00.006+01:00

Cluc. Cau una gota d’aigua sorda a l'aiguera. Cluc. Ves a saber quants quilòmetres ha corregut aquesta aigua per acabar caient pel forat de la pica. Cluc. Quina pèrdua de temps i d'energies, tant d'esforç, per a res. S’hauria d’inventar un sistema perquè aquestes coses no passessin. Cluc. I ara on deu anar? La canonada la baixant. La claveguera. I al mar. Pfff quina mandra. Cluc. Ara, l’aixeta no ajusta. Ves a saber quants dies fa que estem perdent aigua gota a gota. Tant que diuen que l’hem d’estalviar. Que vinguin a casa ara a veure si estalvio o no estalvio! Cluc. Això era una forma de tortura a l’edat mitjana hores i hores sense dormir escoltant com anaven caient les gotes d’aigua. I desprès els les tiraven a sobre. Cluc. Doncs ben mirat si que emprenya una mica el sorollet dels nassos. Tant be que podria estar sense la goteta de marres. Cluc. És extraordinari l’efecte que fan els llums de les espelmes. No fan massa olor però li donen tot un ambient íntim. Cluc. I pensar que a l’edat mitjana només hi veien gràcies a llums com aquesta. Que emprenyador. I amb el fred que feia. Doncs tampoc no els envejo. No m’estranya que no es banyessin tant com nosaltres. Cluc. Haig d’arreglar-me les ungles dels peus. Mira que’ls tinc “monus” prims i llargs. Potser amb una mica massa d’os però al menys no tinc botifarrons enlloc de dits. Cluc. M’estic arrugant. Això a les pel·lícules mai passa. La Julia Roberts fins-hi tot pot escoltar música. No entenc com no se li mullen les orelles. Es com els que llegeixen el diari. El cop que ho vaig provar va acabar fet una pasta a la paperera del lavabo. Cluc. Que guapa la bromereta. Abans n’hi havia més! L’aigua s’està refredant. Em foto la manguera sota el cul i l’encenc que cremi fins que escalfi la banyera. Cluc. Aaahhhh si no fos per la goteta que bé que estaria. Ups un soroll. Ja ha arribat. De fet és l’hora. Va vinga en dos minuts surto i m’eixugo.

S’obre la porta del lavabo.

- Que fots!

- Umm vols que m’hi posi?

- No. M’estic relaxant. Tanca la porta que marxa la calor

- Va dona ens relaxem junts!

- No m’emprenyis. Ja sortia. Espera’t que ara surto.

Pam, La porta.

Cluc. Podria trucar a la porta abans d’obrir-la. Ara vol guerra, doncs ho te clar! No estic ara jo per festetes. Un altre dia sortiré abans i així no li vindran idees. Cluc. Pobre. És tan bo. A mi m’ho fan i li lio una … si és que és un sol. Però ara no em ve de gust. Un bany relaxant és un bany relaxant. Cluc. Pebrots amb la goteta la podria haver arreglat fa dies. Segur que ho ha vist i no l’ha arreglat per mandra. Es que has d’estar a sobre de totes les coses. A la que et despistes apa! I ara veuràs com puja la factura de l’aigua. Aquestes fuites són una sangria. I desprès no arribem a final de més. Cluc. I ara a sobre la factura del mecànic doncs no se d'on traurem els calers. Això és una merda! Al final haurem de prendre una decisió! Quina misèria sempre havia pensat que aquestes coses no passarien. I ara s’ha apagat l’espelma. Apa! Cluc. Està a la cuina. Donant cops. No pot fer les coses amb més compte. No si es que l’aigua a més està freda. I no té bromera. Les mans arrugades. En aquesta casa una no pot fer un bany tranquil ni per error. Se m’ha quedat el coll malament. Res surto de la banyera. Cluc

- Xato podries arreglar l’aixeta de la pica que així no hi ha qui pugui relaxar-se!!

El bell balancí (25/1/2012)

2012-01-25T15:05:00.001+01:00

Quan van obrir la porta del pis els va venir una forta olor a humitat. Feia setmanes que la casa havia quedat tancada. Des que els dels mobles s'havien endut tot el que van creure que tenia valor i van buidar de papers i caixes el menjador. Ara només quedaven quatre mobles vells mig buits i un munt de papers bosses i cartrons tirats per terra. Fotografies antigues i un parell de diaris mig rebregats.

Va resseguir amb la ma la paret fins trobar el comptador de la llum. Curosament va cercar el diferencial i el va apujar. Immediatament es va encendre la bombeta que penjava al mig del menjador allà on, en d'altres temps, hi havia hagut una senzilla però elegant làmpara daurada amb globus de vidre bufat.

El panorama era desolador el paper pintat li donava al pis encara un aspecte més tètric. Les parets semblaven haver-se encongit i realment es feia difícil creure que, en un espai tant reduït, haguessin pogut viure 5 persones durant tants anys. Van obrir el balcó de l'habitació de l'esquerra, desprès el de la petita i finalment la finestra de la cuina.

Ni taula ni cadires ni llits ni làmpares ni armaris ni estris de cuina ni gots ni plats. A la paret quedava l'ombra de l'antic rellotge de paret que'ls havia anat marcant el pas del temps. En un racó de la sala quedava el vell balancí . Gairebé totes les imatges del pare anaven lligades aquell balancí. Les sobre taules de diumenge. Els vespres de novel·la radiofònica. L'arribada del primer novio que va portar a casa, i el segon i el tercer, fins arribar a en Manel. Els mesos que va estar malalt. El recorda sempre allà, tapant-se les cames amb una manta.

Realment entenia perquè cap dels seus germans havia volgut quedar-se'l. Els records eren massa intensos per tenir-lo presidint el menjador de casa. Aquest era el seu únic valor. Estava condemnat a acabar fet fusta en qualsevol abocador d'aquells que l'ajuntament té fora de la ciutat.

Es van arremangar i van començar a fer la darrera buidada de la casa. Avui tancarien la porta per darrera cop i tornarien les claus al propietari. Darrera d'aquella porta quedaria tota la seva infantesa. El cau on els seus pares van formar una família. On els van educar i els van veure créixer i marxar de casa. Enrere quedarien els nadals de pollastre i les revetlles del tocadiscs de maleta. La mort de la iaia i la vetlla a l'habitació dels pares. Els primers caps de setmana sols quan els pares marxaven a l'hotelet de Vilanova del Camí. Avui passaven la clau al tram més important de la seva vida i això els creava angoixa i tristor.

En el darrer moment, abans tancar la porta, ella es va asseure al balancí del pare:

- Que fem amb ell?
- Llençar-lo li va dir son germà
- Vols dir?
- Hi tant que vols que en fem d'ell? Jo no el vull si te'l vols quedar tu?
- No, no.

Entre tots dos van agafar el balancí i el van baixar per la escala. Era el darrer dimecres de mes i l'ajuntament feia recollida de trastos vells. Al costat de l'arbre envoltat d'altres mobles, electrodomèstics bosses de roba i tota mena d'estris estranys va quedar el balancí. Van tancar el pis i van marxar cap a casa.

Tocaven les 11 de la nit al campanar de la plaça Sant Miquel quan una parella de joves artistes que s'havien instal·lat feia pocs dies al barri passaven per davant del munt de mobles.

- Mira quin balancí. Ben arreglat és guapo
- Està molt bé el podríem posar al menjador
- Va tu de dalt i jo de baix.

El van agafar i se'l van endur. El van posar presidint el menjador. Allà hi passarien els nadals de pollastre, les festes familiars, les sobre taules de diumenge i les setmanes de malaltia asseguts amb una manta que'ls tapés les cames. La vida d'aquella parella, novament, va començar a tenir lloc al voltant del vell balancí del pare.

En Joan i els seus unguents (24/01/2012)

2012-01-24T15:02:00.004+01:00

Una de les grandeses d'haver ingressat en aquella residència era haver conegut en Joan. Un paio d'aquells que no n'hi han. Més que un assistent era un amic. Li dispensava tot tipus d'atencions. Parlaven de futbol quan jugava el barça, li acostava el diari tots els matins perquè fos el primer en llegir-lo, els diumenges sempre li amagava una ració més de pastís perquè tingués el doble de postre. Amable, coordial i servicial. Valia la pena llevar-se cada matí per aprendre una mica més d'aquell jove tant poc valorat i professionalment desaprofitat.

Mai s'havia imaginat que'ls darrers anys de la seva vida se'ls passaria ingressat en una residència geriàtrica. En realitat si pocs anys abans li haguessin preguntat ho hauria negat de totes totes però la vida, al final, acaba sent com un bumerang que, ben llençat, sempre retorna al seu punt d'origen. Si de petit decideixen els pares arribats a una certa edat sembla que'ls que decideixen són els fills. I els seus havien decidit que'l millor per ell, i per ells, era passar els darrers temps de la seva vida en un lloc on li poguessin donar les atencions i les cures que necessitava. I realment, tot i que no ho volgués reconèixer, havien encertat. Ell es veia que no estava en condicions de viure sol i sabia que'ls seus fills no podien estar pendents d'ell tantes hores al dia.

Per això conèixer a en Joan havia estat, en certa manera, retrobar aquell fill que li hauria agradat tenir per als darrers anys de la seva vida. Un fill únicament pendent d'ell. Bé d'ell i de la Dolors, i l'Aurora i en Francesc i el Jerònim i de tots els companys de la residència que sentien a l'assistent com si fos fill de tots.

Al matí els llevava amb el pot de pastilles corresponent i un cert to aspre que es diferenciava d'aquella falsa i ensucrada dolçor que tenien la resta de treballadors i treballadores de la residència. Era realment rabiós: La gent que tot ho veu bé, que a tot li troba una lectura optimista que sempre riu i mai s'enfada, que sempre estan amables.... puajjj li venien basardes. Una mica de mala llet collons!!

Després els portava la roba, els ajudava a rentar i en acabat, d'esmorzar, una estoneta de tele i la partideta. De tant en tant els despistava 4 dolços per fer-la més entretinguda. El dinar, la migdiada, la volteta de la tarda el sopar i a dormir i així un dia rera l'altre.

Ja feia uns mesos que, amb l'arribada del fred, molts companys havien envellit ràpidament., Passava cada any però els dos darrers semblava que el canvi d'estació s'havia precipitat amb més virulència. Aquell any li estava tocant en ell. Permanentment cansat. Amb poques ganes de fer res, sempre refredat. Sempre amb problemes de panxa, sempre menjant dieta. De tant en tant al llit. El metge li havia canviat la medicació un munt de cops en poques setmanes i no hi havia manera de tirar endavant.

Per això quan aquell matí en Joan li va oferir mig amagat un vol de brou li va semblar que se li obrien les portes del cel. Una tassa de brou ben calenta era el que necessitava. Fumejant se la va acostar a la boca i es va cremar els llavis.

Vinga home d'un sol glop que veurà com el refà.

I cap a dins!

Res més recorda. Només una sensació agradable de llibertat i alleugeriment. Com si realment aquell brou hagués estat miraculós. Feia setmanes que'l Joan li donava unes pastilles d'amagat per mirar de guarir-lo però res havia estat tant efectiu com el brou d'aquell matí.

Mentre tant fora de l'habitació els responsables de la residència van trucar a la família els van comunicar la defunció i van començar els preparatius per al respons. La Dolors, l'Aurora, en Francesc, en Jeroni i tots els companys de la residència ploraven amargament la seva mort. També en Joan que caminava cap cot i trist repartint pastilles d'amagat a d'altres ancians de la residència.

Un dia una parella de mossos d'esquadra se'n van endur a en Joan a la residència. Mai més n'hem tornat a saber res.

Tornar a viure (23012012)

2012-01-23T19:06:00.004+01:00

Viu tranquil. Te una casa normal, un cotxe normal, una feina normal. Va a veure la família com tothom. Conserva alguns amics. Com tothom. I intenta tirar endavant de la millor manera possible. De tant en tant recorda els anys d'adolescència i li sobrevé una mandra tremenda a tornar a viure alguna de les coses que té superades. El neguit de sortir a la nit. D'anar amb els amics amunt i avall. De sentir la necessitat de conèixer noies. Els nervis i cabòries de les cites... Tot això ja no li cal. Ara té una vida estable on hi planen preocupacions molt diferents.

Fa temps que va a la feina i, només de tant en tant, surt algun vespre amb algun antic amic. S'asseuen a un bar i recorden que passerells eren abans i que tranquils viuen ara. Fan plans sobre el seu futur i aspiren a tenir una vida tranquil·la i una jubilació arregladeta.

Hi ha, però, una companya de feina amb qui se sent més a gust. És només una qüestió d'afinitat però en ell li agrada més treballar amb ella que amb qualsevol altre. Comparteixen tasques, projectes i confidències a la màquina de cafè. Ell li explica que ve li va la vida i ella li fa confidència de lo contenta que està de la seva. Inicialment a la cafetera, després esmorzen junts, en poc temps van a dinar i la cosa no passa d'aquí. Cadascun d'ells té la seva vida i no vol posar-la en risc per una o dues converses de dinar. I així van passant els mesos i compleixen un any i un any i mig.

Un dia es lleva pel matí i busca a l'armari aquella camisa que s'acava de comprar i que li queda tant i tant bé. Vol donar bona imatge. Vol estar guapo perquè avui toca anar a dinar altre cop. Li parlarà de la pelí-cula que acaba d'anar a veure i potser li comenti que ha descobert un bar encantador i li proposarà anar a fer una copa qualsevol dia a la sortida de la feina. Durant el matí es mostra inquiet. No vol suar per no fer mala olor. No vol córrer per no despentinar-se. Té un nus a l'estómac que'l paralitza. El dinar surt com esperava. Divertit, agradable i sincer. Com sempre. Queden que un dia aniran a fer la copa que havia programat.

I segueixen passant les setmanes i els mesos i els dinars i les copes i les confidències i un dia ell es lleva i s'adona que retroba una manera diferent de viure. Que veu que no en te prou que vol tornar a marcar els objectius a la vida. Que li ve de gust tornar a viure els nervis de la primera cita. Que vol tornar-se a marcar els objectius professionals i les il.lusions. Que li agrada anar de bars. Prendre copes. Que se sent jove i viu i amb poques ganes de dormir i moltes d'estar... amb ella. Tot gira al seu voltant. Els pensaments els projectes els somnis. Es veu amb força de fer el pas endavant. De deixar la seva casa normal, el seu cotxe normal, la seva vida normal per començar un altre cop d'una altra manera.

S'enfronta novament als seus desitjos però també a les seves pors. A la seva timidesa. A la seva inseguretat. Retroba novament les coses bones i les coses dolentes de quan era jove. I segueixen els dinars, i les copes i les rialles i les confidències, i els desitjos i els projectes i les il.lusions i les ganes de trencar amb la seva vida i la pressió a l'estómac i les ganes de dir i no atrevir-se fins que al final s'enquista. L'excepció passa a ser normalitat i els dinars son més aborrits les copes cada cop menys seguides i les confidències poc a poc van sent les mateixes.

L'home comença altre cop a valorar el que tenia el que havia guanyat. A veure cada cop més difícils els seus nous objectius més inviable els seus projectes.

Un dia l'home seu al sofà creua una cama sobre l'altra i se sent orgullós de la seva casa normal, del seu cotxe normal, de la seva casa normal. Se sent orgullós de la seva vida tranquil.la.

Funcionaris i pressupostos /20/01/2012)

2012-01-20T14:52:00.002+01:00

Els pressupostos municipals no quadraven ni peregrinant a Lourdes. El clam popular per a reduir despeses li tenia a l’alcalde la pistola al pit. S’havien de prendre decisions dràstiques per aprimar la despesa de personal. Així que van agafar el llistat de treballadors públics i van començar a eliminar gent:

- Començarem pels serveis que no estem obligats a donar. Vinga! Primer el teatre: escenografia, fora. Consergeria també. Il•luminador i tècnic de llum eliminats i responsable administratiu també. Ho portarem des de l’ajuntament. De fet perquè necessitem actors si no s’hi veuran ni haurà ningú que’ls obri? Doncs fora actors! I sense actors perquè volem teatre? Fora també. Tancat!. Vinga més! Museu, emissora de ràdio, casal d’avis, escola de música, centre d’estudis, hotel d’entitats, casal de cultura, camp de futbol. Tots aquests serveis són prescindibles? Doncs retallats. Fora! Tancats! Que més? A si, escola bressol també tancada! La llei no ens obliga a donar escola bressol. Servei psicològic fora també.
- Amb els insertors laborals que fem? - Va preguntar el seu assessor -
- Fora acomiadats que ho faci l’Inem!!!

I així van anar tancant serveis com la informació turística o el geriàtric.

- Per on més podem retallar: Aveure porta la plantilla de la policia local: Quants n’hem de tenir per llei 8 doncs 23 al carrer. Els professors de reforç, el servei mèdic municipal, tot els conserges d’aquest servei tots al carrer!
- Però on anirà la gent quan es posi malalta?
- A l’hospital!. Biblioteca. N’hem de tenir?
- Si
- Doncs 4 llibres en una prestatgeria ja faran el fet. Mercat Municipal... que posin una manta a terra i venguin el que puguin. Tancat! Per on podem retallar més?
- Ja no ens queda res!
- Com que no? Si no hi ha CAP, ni policial, ni escola, ni festa major, ni museus, ni geriàtric ni assistents socials. Perquè volem regidors? Doncs fora també acomiadats!
- I els de la oposició?
- Els dius que no cal que vinguin! I quan acabis tanques el teu despatx. deixes les claus de l’ajuntament i ja no cal que tornis.
- S’ha tornat boig i vostè que farà?
- Plegar com tothom! Quan hagis tancat a l’ajuntament encarregaré a la empresa de construccions que tapiï les portes i les finestres perquè ningú pugui entrar i me n’aniré a casa meva.
- I que serà del poble: Serà el que la gent vulgui. No volien decidir? Doncs ara ho hauran de fer!
- I els impostos?
- Ah no d’impostos n’hauran de seguir pagant al govern central i a l’autonòmic, ells no pleguen!
- I doncs?
- I doncs res és el que hi ha.

Les manifestacions no van trigar en produir-se. La gent volia metges que’ls curessin, professors que eduquessin els seus fills, policies que vetllessin per la seva seguretat, serveis socials que ajudessin als més pobres, casals d’avis on guarir-se del fred, centres culturals on poder mantenir viva la identitat del poble, mitjans locals per poder comunicar-se amb la resta de veïns, teatres on poder fer realitat l’afició.... en definitiva la gent volia tot allò que no es podia tenir per falta de treballadors municipals.

Els valors ens els hem d'aplicar (19/01/2012)

2012-01-19T14:44:00.001+01:00

Si em permeteu avui no toca conte. Perquè de fet la vida ens dona oportunitats per sentir-nos protagonistes d’un conte. Avui és un dia per anar content a la feina, a la compra, acompanyar els nens al cole o al gimnàs. Avui és un dia on veiem que no només hem tornat a demostrar que som millors que l’enemic sinó que a més hem evidenciat les seves misèries i les seves contradiccions. Avui a Madrid només reparteixen llenya: A Pepe, a Mourinho, a l’equip, al club i a tot el que se’ls posa per davant. I aquí riem contents de veure com, a més, es fustiguen.

No vull entrar a valorar el cas Pepe perquè no puc aportar res al que ja s’ha dit. Tampoc vull posar al mateix nivell un que l’altre però estaria bé que més enllà del que avui riem, repasséssim el vídeo del partit d’ahir i ens adonéssim que entre els nostres, i sense donar noms per no ferir susceptibilitats, potser també n’hi ha algun que, a més de no brillar als partits importants, se li creuen de tant en tant les idees i deixa anar alguna planxa traïdora esperant que’l turmell del contrari hi impacti. És una qüestió de voler-ho veure o no. El vídeo hi es.

Convido però, a més d’explicar-ho i sentir-nos-en orgullosos, que’ns hi fixem amb atenció. De l’equip de Guardiola en diem: Juguem amb els de casa. Potenciem la cantera. Son modestos. Surten sempre a fer la feina el millor que poden. No es queixen mai. Són exemple de constància, treball i respecte a uns valors.... Doncs bé més enllà d’explicar-ho ens ho podríem aplicar individualment.

Si alguna cosa bona té aquest equip és que ha recuperat els valors del sacrifici i la constància. Això que estem vivint fa 20 anys que ho treballen. Fa 20 anys que la masia treballa amb aquests mètodes i valors i han hagut d’esperar 20 anys fins que realment s’han començat a recollir els fruits. Durant aquests anys, molts de derrotes, han cregut en la feina i no han defallit. S’han auto imposat disciplina i han format als joves amb l’exemple, perquè assimilin tots aquests conceptes.

Aquesta és una feina que hauríem de començar a fer individualment cadascun de nosaltres a la nostra vida particular i privada. Confiar en les nostres possibilitats. Marcar-nos un full de ruta en les nostres aspiracions. Ser capaços de mantenir-nos ferms en el nostre propòsit, també en temps difícils, que n’hi hauran. Treballar amb compromís. No treballar molt. No treballar moltes hores. Treballar senzillament amb compromís. Ajudar als joves, escoltar-los aprendre d’ells i ensenyar-los el que sabem.

És molt més senzill fer el fatxenda, fanfarronejar amb els companys, donar pel sac a tort i a dret i putejar als que en envolten tot el que puguem i una mica més.

És el que fan a Madrid i el que hem fet a Barcelona fins fa 20 anys. És el que ha portat el país pel pedregar i ens ha situat a la cua d’Europa. Avui podem seguir rient-nos del Madrid o podem fixar-nos en el han fet els nostres. Podem esperar que algú ens digui que hem de fer o començar a fer el camí individualment.

Confio en aquest país i en la seva gent i crec que serem capaços d’adonar-nos que, no només cal celebrar les victòries, cal saber perquè es produeixen per conservar i mantenir els valors. Potser d’aquesta manera d’aquí a 20 anys no haurem de tornar viure la situació social i econòmica que vivim actualment.

Visca el Barça!!

Teràpia Psicològica (18/01/2012)

2012-01-19T14:32:00.002+01:00

A primera fila, com no podia ser d’altra manera, seu un clar cas de complex de protagonisme. Fill d’una família treballadora era un home que s’havia fet a ell mateix a cops d’esforç i sacrifici. El pare miner i la mare dependenta de xarcuteria, es passaven la majoria d’hores fora de casa. L’Infant havia crescut amb un important dèficit d’atenció. Per aquest motiu havia anat desenvolupant un clar complex de protagonisme. Sentia la necessitat de seure el primer de la fila. De ser el protagonista de l’obra de teatre, el centre de la festa, el que més lligava, el que millors notes treia i tot ostensiblement. Evidenciant tots i cada un dels seus triomfs. Treballant amb intensitat per no passar mai desapercebut. La seva intel·ligència i constància, però, l’havien convertit en un triomfador fins que el seu complex de protagonisme li va jugar una mala passada. Ser jutge i vedette, a la vegada, és incompatible.

En Giuseppe era un somiador. A la mínima es quedava absort imaginant-se viatjant arreu del món. En aquests viatges passava mil i una aventures de les que sempre en sortia victoriós. Acompanyat de dones espectaculars, no li tremolava el pols a l’hora de donar ordres, de conquerir illes, de rescatar princeses. La imaginació era el seu petit refugi. En ella projectava tot el que el dia a dia no li donava. Poruc de mena, cercava sempre la protecció i l’empara dels que tenia a prop. A casa els pares, al cole els mestres i de gran sempre acompanyat de persones de caràcter fort i dominant que li donaven la seguretat que ell no tenia. Era fàcil imaginar que, com va ser, intentaria fer realitat els seus somnis. Desprès del batxillerat es va inscriure a la facultat nàutica i va acabar sent capità de vaixell disposat a conquerir els mars del sud. En lloc deia que, al seu càrrec, anès lligat a una resposta heroica en cas d’accident. De ser així mai hagués completat els seus estudis.

En Paco era la clara imatge de fatxenda. Aquell individu que no en te prou en tenir sinó que, a més, li cal passar-ho per la cara dels que l’envolten, En Paco ve de família bona. i Sempre ha vestit de marca. Va ser el primer en tenir moto i el primer de la colla en treure’s el carnet de conduir. El que sempre anava amb novietes espectaculars. Te una necessitat psicològica d’aparentar, dominar i manar. És hereu de Micahel J Fox, dels que anys enrere n’haviem dit Jove encara que sobradament preparat (JASP). Dels que escoltaven Hombres G mentre es banyaven a la piscina dels Papás. El que no tenia ho agafava i el que no ho robava. La seva carrera política va ser meteòrica. Vivia exultant a prop de totes les riqueses amb les que sempre havia somiat. Sopar caviar, viatjar arreu en primera classe, ser afalagat per tots i tothom. La seva vanitat no li va permetre posar deturador i al final va ser caçat.

En aquell curs de control de les emocions que feien a la presó la casuística dels cassos era variada: maltractadors , assassins i lladres, com sempre, però també malalts d’ego, terror o vanitat. Tots pacients amb importants dèficits d’auto control. Tots amb patologies incompatibles amb la seva vida o la seva professió.

Asseguts en rotllana tutelats per la terapeuta van començar a exposar el que sentien.

Robar amb ètica (17/01/2012)

2012-01-17T14:39:00.006+01:00

L’Assemblea havia estat un èxit de convocatòria. L’auditori era ple de gent de totes les edats. Ambdós gèneres representats i gairebé tots els estils i conductes. Feia setmanes que havien anunciat per tota la ciutat la trobada. Era gairebé impossible que ningú del gremi no ho sabés. La importància de les decisions que s’hi anaven a prendre es mereixia una organització rigorosa amb tots els detalls. Era el primer cop que es proposava arribar a un acord estable de col·laboració.

El bruixit era important i molts es movien incomodament per la platea. De sobte, des de d’alt de l’escenari, es demana silenci i l’home situat al mig de la taula s’atansa al micròfon.

“Companys: La nostra situació és greu. Molt greu. Ja fa temps que ens trobem en una situació complicada. I hem de prendre una decisió.

Al llarg de la història ens hem esforçat i treballat i hem fet avançar la societat. La nostra participació ha estat cabdal per promoure avenços i millores. Hem aconseguit que milers de persones hagin trobat feina. Hem fet que se subvencioni la investigació tecnològica. La indústria electrònica ha fet un important pas endavant. Gràcies al nostre esforç individus sense massa futur s’han pogut formar i guanyar la vida amb dignitat. La societat ens ha incorporat a la seva vida quotidiana i a alguns de vosaltres us veuen ja amb simpatia.

Cal dignificar el nostre ofici. Ens hi estem un munt d’hores cada dia. Preparant-nos, entrenant-nos perfeccionant la tècnica aprenent nous mètodes inventant noves maneres. Ens entreguem en cos i ànima per fer bé el nostre ofici i donar una empenta a la cadena que depèn del nostre sector.

Estem en temps difícils perquè ni hi ha professionalitat ni rigor ni ètica. No hi ha preparació ni treball. Ara qualsevol es pensa que es pot robar sense cap tipus d’ofici. I això no és així!. Ja n’hi ha prou d’intrusisme. Cal respectar els pilars morals sobre els que s’ha aixecat la nostra professió. Cal mantenir el respecte i la veneració cap a aquells sectors que, al llarg de la seva vida, ja ens han ofert la possibilitat de guanyar-nos la nostra. Ètica senyors, ètica: No al robatori d’ancians a la porta de les entitats bancàries. No a l’estrebada de bolsos de les iaies pel carrer. No a l’atracament a la porta de l’ascensor jubilats. No a les estafes amb la bombona de butà”.

L’auditori crida. Segueix:

“ Cal recuperar els valors. Si no saben robar carteres o rebentar panys que es dediquin a una altra cosa. Si no poden córrer més que la víctima o més que l’agent de policia doncs que no robin! Ja està bé de robar cassets trencant els vidres! Als ciutadans se’ls atraca dins de les entitats bancàries i no fora miserablement i de qualsevol manera. La nostra feina té un rigor un codi deontològic!!!”

Per això companys us proposo establir acords estables amb la policia per detectar la presència d’aquests intrusos, denunciar-los i treure’ls de circulació. És la única manera de netejar de mals professionals el nostre sector per tornar al gremi de lladres al lloc que es mereix:

Vots a favor: 427
En contra: 34.
Queda aprovada la moció.

Moltes gràcies.

Tancar el cercle (16/01/2012)

2012-01-16T15:06:00.001+01:00

La noia de l’anunci de sostenidors mostra el seu encant amb orgull. Sap que crida l’atenció. Que es fa mirar un munt de vegades. Que genera sentiment de desig en molts homes. Li queden bé: blancs, negres, vermells, llisos amb puntes, amb transparències, de fantasia, creuats, sense creuar.... per això se’ls posa tots, els mostra tots. Es fotografia amb tots. Te una virtut natural heretada de la seva mare que també tenia uns pits formosos i una figura esvelta. Només li ha calgut un lleu toc de cirurgià per acabar d’arrodonir una petita falta de volum a la part superior de les mames.

A La noia de l’anunci de sostenidors la conviden a totes les presentacions i estrenes, a les desfilades i als sopars de gala. Avui l’acompanya un jove model company de feina i demà un ric magnat de l’automoció. Tant se val ella mostra el seu encant i els seus encants en totes i cada una de les oportunitats que li donen. Escots de punxa, de palabra de honor, vestits cenyits esquenes nues... tot li queda bé.

La noia de l’anunci de sostenidors s’assabenta un dia que un jove conductor, absort per la imatge del darrer anunci, pateix un accident a la cruïlla de l’avinguda. Se sent satisfeta. Pensa un altre que ha caigut. No li falten pretendents, escull entre un ampli ventall de joves grans, alts petits rics i....només rics. Manté dues relacions simultànies una amb un jove model austríac amb qui pràcticament no hi ha parlat mai però a qui li cau tant i tant bé el vestit per a les trobades de gala, i que l’acompanya a gairebé totes les presentacions. I la del Canadenc que va conèixer un hivern esquiant i que és un amant de primera amb qui passa unes nits de pel•lícula. Per cert tampoc no hi ha parlat mai gaire.

A la noia de l’anunci de sostenidors l’acompanya sempre la seva mare i una assistenta. El pare es passa el dia jugant a golf i el germà es dedica a invertir el diner que ella guanya. Els paga la casa, els cotxes, els estudis, el servei, les aficions i els vicis. Ah i també el sou. Ha delegat el control de les seves contes a un administrador que li ho porta tot. Ell li diu que gastar i quant. Va ser la millor decisió perquè els números sempre l’han marejat molt. Va ser un dels motius pels que es va alegrar tant quan va deixar d’estudiar tot just acabada la primària.

A la noia de l’anunci de sostenidors el temps li va passant factura i cada cop s’eixampla més. Cada cop va més sovint al cirurgià. Cada cop li posen més pròtesis. Ja fa setmanes que no la conviden a sopar ni a presentacions. Ara només anuncia sostenidors de subjecció. La seva imatge penja a les parades de calces i mitjons i fa molt de temps que no es veu als grans anuncis de les avingudes. El seu administrador ha desaparegut. La seva mare ja no l’acompanya i el seu germà es troba en una presó tailandesa acusat de tràfic de drogues.

A la noia de l’anunci de sostenidors se li ha acabat l’encant, se li ha arrugat la mirada. Ha perdut turgència i cada cop li és més difícil seduir. Igual que’ls pretendents, li han marxat els diners i ja no s’hi mira a l’hora d’acceptar una feina. Els estudis d’art dramàtic li han servit de poc perquè potser no és la seva capacitat interpretativa el que buscaven aquells directors. Li queda tant poc: Tant poc orgull, tant poc diner, tant poc de tot el que va tenir que qualsevol cosa li es bona.

La noia de l’anunci de sostenidors ha fet realitat un dels seus grans somnis: Fer d’actriu al cinema. Deixar les sessions de fotografia pels rodatges. Veure la seva imatge a les portades dels DVD’s.

La noia de l’anunci de sostenidors es treu els sostenidors i s’ofereix submisa i entregada a les ordres del director de la pel•lícula i als desitjos de tres actors porno que, alhora, faran d’ella el que vulguin. Un d’ells és un jove actor que busca en aquella pel•lícula la ocasió de fer salt i convertir-se en l’home de l’anunci de calçotets.

Mort de fred (13/01/2012)

2012-01-13T16:46:00.004+01:00

2 euros és tot el que li queda a la butxaca. Manté l’orgull d’un passat esplèndid. Arribava a la feina i el conserge li obria la porta, la telefonista el saludava respectuosament i la secretària li deixava a la taula un cafè americà amb llet. En prenia un glop i autoritzava que li comencessin a passar trucades.

Els fills a l’escola de la Garriga i la muller tot el dia a l’Iradier prenent banys fent-se massatges i exercitant el cos amb el professor particular de Pilates. Assitent a casa i un encarregat de manteniment per al jardí els cotxes i la caseta de Cadaquès. Xofer no n’havia volgut mai. A ell sempre li havia agradat conduir.

Poc s’imaginava que la situació canviaria tant en tan poc temps. No va ser una cap mala inversió, ni cap operació de risc. Senzillament els clients es van anar donant de baixa un darrera l’altre. La conta de resultats va entrar en números vermells. Les nòmines no es podien pagar. Primer es van acomiadar els treballadors temporals. Desprès es van tancar les delegacions. Tot seguit pre-jubilacions i finalment l’Ero. Concurs de creditors i tot fos. Els beneficis, els edificis, les inversions el capital els treballadors l’assitent de la llar, la quota de l’Iradier, la caseta de Cadaquès, i la escola de la Garriga.

Es van vendre les joies les pells, les ampolles de vi del seller i un parell de quadres originals. Però no va ser el pitjor. La crisi, com passa sempre, va passar de la conta corrent al llit i ella va marxar amb un advocat matrimonialista del carrer Muntaner. No només el va deixar sinó que es va garantir una bona pensió i la meitat del res que li quedava. Els fills emmerdats en un munt de negocis no massa clars, sense un duro a la butxaca i fent veure allò que no tenien.

Se sent traït però no els fa culpables. En realitat sap que tot allò s’havia muntat sobre una mentida. Ell en realitat no l’havia estimat mai. Era bona al llit i espectacular vestida de gala. Als fills els havia malcriat per compensar el munt d’hores que es passava fora casa en reunions i trobades realment innecessàries. Tot el que havien comprat i els sous que havien pagat sortien d’uns diners mai garantits a llarg termini. Mai va fer cas d’allò que tants cops li havia dit el seu avi. Guarda quan en tinguis.

I allà es trobava. Amb els darrers dos Euros a la butxaca. Parant la ma pels carrers. Anant a buscar aliments calent a Càrites i vestint roba que la gent llençava per vella.

La passada nit havia estat freda. Per sort s’havia pogut arrecerar a l’entrada d’un aparcament privat per passar les hores més dures de la matinada. Des que les entitats bancàries havien tancat amb clau els caixers a la nit, trobar un lloc calent era cada cop més difícil. Allò de la obra social s’havia acabat definitivament. Les mans glaçades i una mena de pedra al pit que l’apretava i el comprimia dolorosament. Les mans morades i els peus... Preferia no saber-ho. Es va mirar fixament la moneda damunt la ma bruta i va decidir que faria el de sempre. Comprar-se un cartró de vi i mirar de perdre el coneixement de la realitat i la seva misèria durant un parell d’hores i desprès.... després que fos el que Dèu volgués.

Aquella matinada, als vols de les tres, els serveis d’emergències rebien l’avís que s’ha trobat un indigent mort damunt d’un banc. El fred un cop més ha estat més poderós que les ganes de viure.

Amor intervingut (12012012)

2012-01-12T15:06:00.005+01:00

Ajupit a la terrat de casa seva recolza el colze esquerre damunt de la paret sostenint el canó del fusell. La ma dreta damunt la base de fusta i el dit índex acaronant suaument el gatell de l’arma. Per darrera els edificis apareix un colom. En pocs segons sobrevolarà el seu cap. Prem l’arma amb decisió i segueix amb el canó la trajectòria de l’au. Aguanta, aguanta. Passa per sobre es gira i abans que perdi la perpendicular del terrat Pam. Pam Diana! S’aixeca corrent llença l’arma a terra i recull la peça. La posa cap per munt li mira la pota i.... res. Tampoc. Llença la peça damunt de la pila de cadàvers que hi ha al racó del terrat i torna a agafar l’arma esperant que se n’acosti una altra.

Ell sabia, quan va començar la relació, que seria complicada. Tota la seva educació havia girat sobre la idea que mai, sota cap concepte, podia mantenir tant sols una relació de coneixença amb cap membre d’aquella família de malparits. Probablement hagués estat més fàcil disparar contra ells que contra els coloms però els sentiments són inexplicables i no ho havia pogut evitar.

Per ella tampoc havia estat gens fàcil. Educada de la mateixa manera i sota el mateix odi corria, a més, el risc que qualsevol dels seus germans, cosins o tiets, descobrís la relació i, pel cap baix, l’atonyinessin fins que se li passessin les ganes de veure’l més. Per aixó tot havia estat tant complicat. Veure’s d’amagades a centenars de quilòmetres de distància. Creuar-se pel carrer sense ni tant sols mirar-se. Desitjar-se secretament sense que ningú del poble ho sabés. Tot havia estat una penyora suportable gràcies als pocs minuts de plaer i intensitat que podien viure junts cada mes.

Però la por a ser descoberts s’havia convertit en una obsessió per a ell. Ja no li era prou marxar del poble per veure’s. Des que aquell dia que llegint el diari havia descobert que les converses de telèfon es podien escoltar i enregistrar havia imposat la desconnexió telefònica a la relació.

- Ho farem per correu electrònic es més segur!

Però tampoc. En el judici de les noticies de la tele s’havien aportat com a prova documental un munt de correus electrònics que els acusats s’havien intercanviat.

- Doncs res. Tampoc ens enviarem correus. A partir d’ara no parlarem ni per telèfon ni per correu ni per enlloc ens veurem els dimarts a Calapuig i punt. Aniràs en autobús. Canviaràs 2 cops de vehicle i mai, Mai vindràs amb el teu cotxe. Et podrien seguir.
- I tu.
- Jo ja m’espavilaré.

Però tampoc. En el reportatge d’investigació va veure que s’havien seguit els membres de la banda per les traces del seu telèfon mòbil.

Cada cop el cercle es feia més petit. Els mitjans més escassos. Cada cop es veien menys. Es parlaven menys. En cada decisió la por guanyava una batalla. La darrera va ser comunicar-se per mitjà de coloms missatgers. Ella aniria al colomar de l’estable, lligaria un missatge a la pota de l’ocell i li enviaria. Ell faria el mateix amb els del terrat de casa seva. Poc s’imaginava que en aquella plana web descobriria com, gràcies a un xips, es poden seguir les trajectòries de totes les aus.

I allà es trobava. Disposat a que cap au pogués evidenciar una relació que ja no existia. Uns missatges que ja no s’enviaven. Ella havia marxat a estudiar a la capital i ell encara no ho sabia.

Mira un altre!! Pam pam!!

Saber Callar i escoltar (11/01/2012)

2012-01-11T14:51:00.005+01:00

De petit sempre li havien dit a casa: Calla i escolta. I així havia fet tota la vida. Callar i escoltar. Assegut a la primera taula de la classe escoltant amb atenció tots els raonaments que’ls explicava el mestre. En silenci. Sense badar boca. Sense caure en les provocacions del company del costat. Sense dirigir paraula a la companya del darrera. Escoltant amb atenció les classes i callant bondadosament a l’hora de l’esbarjo. Aquesta actitud li havia suposat un currículum espectacular ple de bones notes i reflex del reconeixement de tots els mestres que sovint clamaven les bondats del seu silenci. És tant bon noi. Tant Atent!!

Amb el temps havia desenvolupat l’habilitat de distreure’s, d’escoltar sense prestar la més mínima atenció al que li deien assentin adequadament amb el cap i posant cara d’absoluta atenció al que li explicaven. Una habilitat que a la universitat li havia estat útil per a dissoldre’s entre la maresma d’estudiants. Passant absolutament desapercebut. Seia a la primera fila com sempre: Callant i escoltant.

Per casualitat, un dia va passar per davant de la sala d’actes i hi va veure moviment. Encuriosit va entrar per beure que s’hi coïa. Involuntàriament va participar, passivament i en silenci, de l’assemblea d’estudiants contra la reforma educativa. La seva actitud va agradar als joves estudiants d’esquerres que, abduïts per l’idealisme revolucionari dels anys 70 i la filosofia de resistència budista, molt de moda en aquell moment, van quedar enlluernats per la seva capacitat de mantenir-se resistent de manera pacífica davant les violentes i convulses reaccions de l’establishment dirigent.

En poc temps va encapçalar la protesta pacífica dels estudiants amb sentades a la via pública, concentracions silencioses i caravanes reivindicatives. La seva habilitat negociadora treia de polleguera als seus adversaris. Seia en silenci respectuós escoltant les propostes sense badar boca. Sense dir una paraula. Assentint amb atenció a totes les ofertes sense donar el seu braç a tòrcer. La seva actitud desesperava als negociadors que, esfondrats després d’hores i hores de propostes, acabaven cedint a la oferta inicial del sindicat d’estudiants.

Els seus èxits no van passar desapercebuts als partits polítics. Ràpidament es van fixar en ell, el van incorporar a les seves files i, aprofitant la difícil situació política i la necessitat d’una reorientació del partit, el van enfilar al capdavant de la formació convertint-lo en el far de guia de tot el país.

I allà es trobava. Presidint un Consell de Ministres, amb un escollit grup de doctors en economia i finances, alts directius de les empreses més importants del país, professors universitaris i consultors de fama internacional, asseguts mirant-lo i esperant instruccions. I ell allà al cap de la taula fent el que havia fet sempre: Callant i escoltant.

El silenci era dens. Absolut. De sobte es va trobar sense res que escoltar. Sense res a dir. Mirant-se les cares i esperant que algú fes el primer pas. Va agafar la gerra d’aigua i es va omplir el got. Havia de perdre temps. No tenia cap intenció de badar boca. Mai ho havia fet i no pensava canviar ara que les coses li anaven tant bé.

De sobte s’obre la porta i entra un home dinàmic, carregat de papers i amb pinta d’assessor. Es posa dret al seu costat i va comença a repartir feines. Se’l mira i pensa: Això de presidir un govern tampoc no és tant difícil com la gent diu.

L'Amor empitjora seriosament la imatge (10/01/2012)

2012-01-10T14:47:00.004+01:00

Davant de la televisió li ha costat reconèixer els seus antics ídols. Bé, antics no gaire perquè de fet fa menys de 10 anys que algun d’ells feia les meravelles del planeta donant puntades a la pilota. Grassos, deformats i fatxosos evidencien que han passat del tot al res de la dedicació completa a l’apatia més absoluta. No se’n salva ni un.

És un estrany fenomen que, molts cops, els ha fet riure amb els seus companys. Veure com la gent es transforma, normalment a pitjor, amb el pas dels anys. És un fet estrany perquè a la natura hi ha molts cassos que demostren que el pas del temps significa una clara millora del producte: El vi per exemple, o el whisky sense anar més lluny. També es veritat que en el cas de les fruites, el pas del temps significa, a partir d’un determinat moment, un empitjorament evident. Es podreixen i es deterioren... però no s’engreixen. L’Esser humà sembla ser un dels pocs elements damunt de la terra a qui l’envelliment li suposa un engreix desmesurat i inexplicable.

Va corrents a l’armari i treu la caixa de les fotografies. Comença a remenar aquell munt d’imatges desordenades i en va traient arbitràriament. El viatge a Londres, les Colònies a Manresa, l’aniversari de’n Quico, aquell estiu a la torre d’en Pau... Potser si es veritat que en ell li ha passat el mateix. La cara menys rodona, els pantalons més petits, les samarretes més amples. De sobte en treu una de quan va començar a sortir amb la Sònia: Que guapos estaven tots dos...... i, en treu una altra: Com es van engreixar en 6 mesos!!. Ups una altra on està prim... és de 4 mesos després de quan ho van deixar.

S’aixeca i es mira al mirall de la porta de l’armari. Torna a estar altra cop gras. No només el pas del temps sinó el moment sentimental sembla condicionar també l’estat físic de les persones. Va a facebook per documentar la teoria que ha començat a desenvolupar. En Ricardo, la Cristina, en David, el Jonathan tots casats o amb parella, tots més grassos i lletjos. La Marta, la Núria, en Daniel, l’Àlex... tots més prims i menys deteriorats. És confirma! Diu en veu alta. No només el temps. Les relacions també empitjoren l’estat físic de les persones.

Alguna cosa se li mou per dintre. No entén perquè. Si l’amor es aquella flor que s’ha de regar cada dia. Si les relacions cal que les alimentem cada minut. Si cal mantenir el misteri amb la parella perquè no s’apagui la flama. Si la capacitat de sorprendre ha d’estar a l’ordre del dia, com és que abandonem els hàbits de cuidar-nos, tenir bona imatge i vestir elegantment. Perquè deixem que’l temps ens empitjori i ens podreixi fins gairebé no reconeixe’ns. Serà veritat que el secret de la eterna joventut està en mantenir els hàbits i costums dels joves? Sortir de nit, anar de discoteques, dormir poc, córrer molt i no vigilar gens el que es menja.

Obre el cercador de google i comença a buscar imatges de personatges cràpules d’aquests que viuen la nit, dormen durant el dia i canvien de parella 3 vegades més que de camisa: Més prims, alguns d’ells vestint de manera patètica, amb la cara més arrugada però, sens dubte, amb una imatge més cuidada. Compara mentalment aquestes imatges amb la dels seus companys i arriba a la conclusió que se’ns dubte la vida de cràpula és molt més sana que la familiar.

Agafa el telèfon i truca: Marta hem de parlar.

De teves a meves (9/1/2012)

2012-01-09T13:26:00.003+01:00

Recorda quan al barri van obrir el primer restaurant xinès. Era el restaurant Xinés. Gent de tota la ciutat peregrinava fins a l’establiment per provar un menjar diferent. El local semblava tret d’una pel·lícula de Kung-Fu. Dracs de tots els colors, llums de paper, daurat per arreu i un ambient un tant sinistre que multiplicava l’exotisme del local. Dels propietaris poca cosa. Individus d’origen xinés que mai se’ls va veure massa pel barri.

També recorda el primer cop que un pakistanès li va pujar la bombona de butà a casa. Era l’ajudant de l’Emiliu “el butaneru”. Saturava a totes les cantonades i feia repicar les bombones de butà al camió tot esperant una veu que’l dirigís cap a un pis concret on servir el producte. L’Emiliu havia contactat un operari d’origen pakistanès perquè li donés un cop de mà a pujar les bombones, sobre tot als edificis que no tenien ascensor. Poc a poc l’Emiliu va deixar d’anar al camió i passats uns anys va saber, quasi per casualitat, que s’havia venut el camió i el negoci a l’operari pakistanès que l’acompanyava.

En Cèsar i la Palmira eren el matrimoni equatorià que va llogar l’antiga fruiteria que hi havia als baixos del número 29. El primer que va sobtar de la seva arribada va ser que no van ni canviar el nom al negoci. Una nit va tancar la fruiteria i al dia següent va tornar a obrir amb uns nous propietaris. Amb els mesos als tomàquets, taronges i patates s’hi van afegir mangos, kiwis i papayas. I refrescos, i paquets de pasta i licors, i productes de neteja i galetes i magdalenes i garrafes d’aigua i a més no tancaven els diumenges ni els dies de festa ni a les 8 del vespre. Aquell negoci sempre era obert. A les tardes en Cèsar i la Palmira, Als matins la Palmira i a darrera hora només en Cèsar. Van tenir fills i van llogar un pis a la finca del costat. Hi va haver un moment que venien, fins-hi tot, targetes telefòniques. Ara fa un any van marxar cap al seu país d’origen amb 4 calerons estalviats i moltes més oportunitats per seguir vivint.

Marroquins, senegalesos, russos, peruans, argentins, el barri havia anat recollint l’arribada de persones d’arreu del món disposades a guanyar-se la vida. La convivència no havia estat gens fàcil i l’acceptació de la nova corrent per una part del barri tampoc. Sobre tot al principi quan aquells ultres de l’Espanyol es dedicaven a generar terror davant del restaurant fast-food de pollastres. Al final, més o menys tots, s’havien trobat a gust i s’havien guanyat la vida.

Ell mentre tant, s’havia acostumat a escoltar històries d’altres països. A conviure amb d’altres tradicions i costums. A tenir coneguts d’arreu del planeta. Havia treballat de cambrer al bar, de paleta en una obra i, gràcies als mòduls professionals que va estudiar, primer de mecànic de cotxs en un taller i desprès, gràcies a un conegut del seu oncle, a la cadena de muntatge de la SEAT a Martorell.

Ara es trobava davant aquell full ple de clàusules i condicions disposat a garantir-se el treball i condemnant-se a viure lluny. Molt lluny. La SEAT començava a comercialitzar cotxes a l’Àsia i era la Xina o l’atur. Evidentment havia escollit La Xina. Tants anys veient arribar gent. Tants anys sent dels de casa. Tant anys sentint-se un graó per sobre de la resta i ara la truita tombava i passava a ser ell el nou vingut. Totes les tertúlies de cafè, les discussions sobre si tenen o no drets, les teories apocalíptiques que havien desenvolupat al llarg dels anys li podien passar factura. Ara seria ell l’eix de tota la desconfiança. Agafa el bolígraf fortament amb la ma dreta i signa desitjant que allò que ell algun cop va dir dels altres, mai ningú li ho digui a ell.

Cavalcada de reis (5/1/2012)

2012-01-05T15:07:00.002+01:00

Des de la seva cadira la màgia és indescriptible. Mira dreta i a esquerra i saluda amb la seva ma dreta mentre als peus, els patges, llencen caramels a tort i a dret. De tant en tant reverencia la salutació d’algun nen amb gest de tradició musulmana i només en contades ocasions mira amb condescendència l’actitud d’algun altre que li sembla no ha estat prou correcte. La música alta, la llum encegadora, els crit ensordidors, del públic a milers i la emoció ... la emoció inexplicable.

Cada any. Cada any fa esforços per no emocionar-se. Per contenir les llàgrimes. Per evitar que’ls nens vegin la emoció que li provoca la monumental rebuda. Recorda altres temps quan la nit de reis al nostre país no era tant màgica com ara. Quan ni hi havia tanta llum, ni tanta música ni tants caramels ni tant de tot. Quan els reis eren el darrer pas. Potser el més sacrificat per als pares, però el darrer pas de tot un munt de festes familiars amb àpats excepcionals.

Enguany, però, els patges, li havien fet informes de dificultats. De pobresa. Enguany l’havien posat sobre la pista que potser la rebuda no seria tant magnificent com els darrers anys. Per això ha portat el sarró més ple de màgia que mai. Disposat, no tant a repartir més regals, com a donar-los valor. De moment la reducció no es notava. Arreglats com sempre, els telèfons de sempre, les càmeres de sempre i els infants acompanyats dels pares. Com sempre.

La carrossa s’anava buidant de caramels a la mateixa velocitat que s’anava omplint de xumets, pipes, chupetes, biberons, bibis i d’altres elements de xupar. De sobte entre la gent li crida l’atenció la presència d’un infant que es belluga entre el públic de manera nerviosa. Te pinta de fer poc temps d’haver perdut la màgia d’aquell dia. Si és que mai l’ha tingut. Li crida l’atenció el fet que és l’únic infant que passa per la cavalcada sense prestar-hi atenció. De fet ni està aturat es mou nerviosament en sentit contrari a les carrosses passant entre uns i altres. De sobte es para al costat d’una senyora amb abric llarg. Te pinta d’àvia. Vesteix arregladament i penja del seu braç esquerra un gran bolso de color negre. La dona vigila als dos infant que hi ha dues fileres més endavant. El noi d’un cop sec es fa lloc i se situa al costat de la senyora. En qüestió de segons, aprofitant l’aldarull que provoca un grapat de caramels que cauen per la zona, posa la ma al bolso en treu el moneder i comença a caminar avall. No fa ni dues passes. Un home jove que hi ha al darrera fa estona que l’observa. Amb la mateixa rapidesa de l’infant l’agafa de l’ombro se l’acosta i, mentre el sosté amb una ma, amb l’altre li pren la cartera. El gira i se’l mira de fit a fit. Son 2 segons de mirada però sembla un món. El nano sua i comença a defallir. L’ha cagat. L’home es posa la cartera entre les cames es posa la ma a la butxaca i li dona un caramel.

- Que tinguis bons reis i que et portin bondat.

Obra la ma i el deixa marxar. Tot seguit li torna la cartera a la dona i li explica que, amb el bolso obert, se li havia caigut.

Des de la carrossa el rei no pot contenir una llàgrima. Potser es cert que a tothom aquella nit li arriba la màgia. Fa una reverència i segueix saludant ara als de l’altra banda de carrer.

Sempre els mateixos arguments (4/1/2012)

2012-01-05T14:50:00.001+01:00

Es manté dreta davant la filla mantenint la tensió del moment. Sap que no pot recular que ha encetat un camí només d’anada. És tant important deixar clar qui mana com no defallir en el missatge. El coll aspre, les galtes vermellides els ulls oberts com per sortir de les òrbites. Fa de mare.

Ella, la filla, manté una actitud aparentment laxa davant els crits de la mare. És una habilitat que ha desenvolupat al llarg dels anys. Fer veure que no te importància cap de les coses que li diuen a casa. És el que li toca, ja ho diuen els psicòlegs: Els fills, en aquest cas les filles, han de trencar el cordó umbilical dels pares. Revelar-se. Marcar caràcter. Totes les paraules li arriben, les integra, les reté però no pensa cedir no en farà cas... si més no inicialment. Ha de trencar el seu de cordó umbilical.

La mare venta amb energia el paper de les notes. I li reclama més atenció, més ordre, més compromís, més rigorositat. Li recorda que s’està treballant el futur que un pas enrere pot ser fonamental. Que cal que s’esforci. Li retreu les hores perdudes, les de son i les de passejades amb les amigues. Li diu que mira massa la tele, que s’està masses hores a l’ordinador i que llegeix molt poc.

Llegir. Llegir és fonamental. S’ha de llegir. No es pot viure sense llegir. Es una obligació moral una necessitat cultural. Els joves heu de llegir perquè es bo. Perquè us obrirà un munt de possibilitats de coneixements de sensacions. La lectura forma part de l’enriquiment. No és una elecció.

- Cada dia et passaràs 1 hora llegint. Al vespre, quan acabis els deures abans de sopar.

De sobte es para. Alguna cosa retorna. Aquell discurs no es nou. Ja l’ha sentit en alguna ocasió. Li venen reminiscències d’infantesa. La mare dreta a la cuina recolzada en aquella gran taula de fusta construint el mateix discurs que ella acaba d’engegar fa uns segon: És una obligació moral, un bé per tu. És part de les teves obligacions aprendre a cosir i a planxar forma part de les tasques que has d’aprendre a fer. Tirar la teva formació endavant.

S’atura i reflexiona. Ara ja no toca. Aquells arguments de quan era petita han perdut validesa. Bé no tant els arguments com el concepte en els que s’apliquen. Ara cosir, planxar, brodar ja no forma part de les obligacions de ningú. No és un aprenentatge de vida. Ara toca una altra cosa. Està repetint el mateix que li van fer en ella revisat i modernitzat.

Les obligacions morals, les necessitats i els enriquiments personals són eleccions dels individus i forma part del context del moment. El que avui és necessari demà es prescindible. No es pot uniformar la culturització. Recorda que el pas dels anys ha fet que les coses canviïn i tem que el pas dels propers faci que tot aquest argumentari que ara desplega pel suposat bé de la seva filla quedi obsolet. Conclou que no és ètic repetir els arguments canviant els objectius que és com reiterar-se en l’error i, igual que ella no va aprendre a cosir i la vida no li ha anat malament, Potser a la seva filla no llegir llibres no li suposi cap entrebanc.

Potser intentar uniformar l’aprenentatge és un error i no es tant el camí com el resultat de les accions formatives. Postser la bronca que manté està fora de lloc. Però aquest, com hem dit abans, és un camí només d’anada.

L'inmobilisme social (3/1/2012)

2012-01-05T14:38:00.001+01:00

Com cada matí seu en un dels primers seients de l’autobús i mira per la finestra. És una de les seves rutines diàries. Igual que rentar-se les dents o prendre’s la pastilla s’ha imposat la obligació de sortir a veure la ciutat des de la finestra de l’autobús. Des que es va jubilar, ara fa 11 anys, aquella línea ha canviat 4 cops el seu recorregut i això li ha permès, només amb petites variacions, comprovar la evolució en diferents carrers.

La seva vida de rellotger li havia permès estar sempre en contacte amb el temps. Des de el seu petit talleret del carrer València havia procurat sempre no perdre’n el pas. Donar-li als minuts i als segons el valor que tenen. Era com un petit museu del temps, un espai on els tic tacs dels rellotges marcaven els diferents ritmes que pels humans tenen els segons. I allà s’hi va passar la vida retenint els minuts per als que el pagaven i esforçant-se en que els segons no el fessin perdre la vista en la miniaturesa dels petits detalls.

Per ell, la jubilació, havia estat especialment traumàtica i ho va ser en el moment que va sortir del seu treball i es va adonar que l’únic espai on s’havia retingut el temps era en el seu petit i fosc talleret del carrer València. Enlloc més. Al carrer, al món, les coses havien canviat. Els carrers, els paisatges, l’aire, les persones, fins-hi tot el temps havia canviat. Un minut ja no era només un minut i una hora havia deixat de ser una estona per passar a ser un mon. Des que s’havia jubilat sortia cada matí a voltar en autobús per buscar la nova mesura del temps.

Per aquella finestra havia vist desaparèixer les cases d’arreglos i les llibreries de vell. Havia vist arribar els restaurants de menjar ràpid i les botigues dirigides per simpàtics ciutadans orientals. També ha vist canvis de govern i de política i fins-hi tot mobilitzacions socials en forma d’acampades a la plaça pública. Des del seu seient ha sentit milers de vegades les queixes ciutadanes, el “ja n’hi ha prou”, el “on anirem a parar”, el “no podem més” o “l’algun dia passarà alguna cosa”.

Recentment, ha sentit que’l tiquet per viatjar a l’autobús ha pujat de preu desmesuradament i li ha semblat veure a la gent indignada per un fet que afecta directament a les classes treballadores. Ha recordat quan tenia 16 anys, l’any 1951, i durant dues setmanes a Barcelona es va organitzar la vaga de tramvies. Potser va ser una protesta una mica més rància no tant kitch. No hi va haver acampades ni assemblees ni llibres ni indignats ni manifestacions milionàries ni pancartes de costat a costat, però va ser efectiva.

L’any 1951 quan en Franco va decidir pujar el bitllet del tramvia la gent es va emprenyar i va decidir que no agafaria més el transport, va anar al treballar a peu a estudiar a peu, a comprar a peu, sense organitzadors ni assemblees ni llibres ni tendes de campanya ni res de tot això va ser, senzillament, una decisió social. En dues setmanes van aconseguir abaixar el preu del bitllet i van destituir un governador civil i un alcalde. Es clar que hi van haver durs enfrontaments, semblants als que recentment havia vist per la finestra de l’autobús, però en aquell moment ara fa 60 anys va servir per alguna cosa més que per fer bullir l’olla.

Es clar que probablement en això de la queixa social, igual que amb el temps, també ha perdut el tren i un “ja n’hi ha prou” o un “fins aquí hem arribat” no te el mateix valor que l’any 1951.

La desesperació d'un vitalista (2/1/2012)

2012-01-05T14:32:00.002+01:00

L’Eusebi és d’aquells individus vitalistes de mena que va per la vida amb un somriure als llavis. L’Eusebi pensa que el millor sempre ha d’arribar, i es lleva cada matí convençut qu’el dia que comença serà, segur, millor que l’anterior. Entra a les botigues saludant ostentosament i en veu alta a tothom:

-Bon dia!!

Omple d’esperança i bons desitjos a aquells que, conscients del moment que ens toca passar, viuen la vida amb pessimisme. Es molt provable que algun cop l’hagueu vist. L’Eusebi és aquell home, l’únic, que somriu al metro cada matí quan anem a treballar, o aquell que xiula al darrere de l’autobús quan, després de dinar, tornem altre cop a complir amb les nostres obligacions laborals. L’Eusebi és, en definitiva, el sucre del pastis, el confort de la humanitat i el far de guia de l’esperit escarriat.

Com la majoria dels mortals, dels mortals de la nostra cultura, te l’any dividit en dues etapes: La que comença al setembre, després de les vacances. I la que s’inicia tot just ara, el dia 1 de gener. Per l’Eusebi és important perquè li permet anar renovant els seus propòsits de positivisme. Perquè això de ser positiu, en realitat, no li ve de mena. Es l’esforç més important que fa al llarg del dia. Una de les feines més feixuges de totes les que fa al llarg de la jornada. En cada minut. En cada acció ha de recordar que cal buscar aquella vessant més optimista i positiva.

En algun moment ha defallit i les conseqüències han estat indescriptibles. Així doncs dos cops l’any es proposa novament tornar a somriure. A transmetre alegria entre els seus veïns i coneguts i a buscar el costat positiu a totes les coses. TOTES les coses.

Aquest cap d’any, però, a l’Eusebi li ha costat molt més que en d’altres. Mirar enrere, realment és deixar un munt de despropòsits, de decisions contràries, de dificultats i penúries i, el que és pitjor, de molta inseguretat. Per tant deixar darrera l’any ja li ha anat bé però ara toca mirar el que tenim per encetar i... la cosa, veu l’Eusebi, està difícil. No perquè l’atur augmenti o ens apugin el preu de totes les coses sinó per tot el contrari: Perquè no se sap que carai passarà. Per no haver no hi ha ni previsions ni augments. L’aigua la llum i el butà seguiran costant el mateix, només l’augment anecdòtic del transport trenca aquesta sensació de buit existencial que tenim al davant. Ningú parla de previsions objectius o terminis. L’any 2012 és un calc, una continuació absoluta del 2011. Posats a no trobar no hem estat capaços ni de trobar una noticia que no sigui allò que va passar ara fa 10 anys. I clar per un vitalista com l’Eusebi, per un convençut en que tot te una vessant positiva, per un optimista de mena, aquest és un panorama, fins-hi tot per ell, desolador.

Cal alguna cosa, algun canvi, alguna expectativa ni que sigui de pitjora perquè puguem trobar arguments per tirar endavant. El pitjor de l’any que comencem no es pas que tot sigui més car ni que cobrem menys ni que hi hagi més atur. El pitjor de l’any que comencem és que no hi ha ni expectatives i aquest és un dels aspectes que cal exigir-los als grans guies de la nostra societat.

L’Eusebi implora esperança, com aquella dona de la pel·lícula: Diguem que m’estimes encara que sigui mentida.

Propostes en matèria de gestió del Trànsit

2010-12-16T18:51:00.003+01:00

Demà divendres el RACC te previst presentar l'informe EURONRAP d'enguany. Previsiblement tronarem a parlar de trams perillosos, males senyalitzacions, alt index de sinistralitat dels motoristes i distraccions i alcoholèmies com a principal causa d'accidents. Novament parlarem dels ciclistes, els vianants i tot

s els agents que participen en l'entramat anomenat trànsit.

Abans de la publicació de l'informe i, sobre tot, abans que'l futur president de la Generalitat desvetlli qui serà el proper Conseller de Política Territorial, encarregat de carr

eteres, ports i trens, (entre d'altres coses), i qui serà el nou director General de Trànsit. M'agradaria donar 4 pinzellades, modestes, de quins són, al meu enten

dre algunes de les feines importants

que s'haurien de comenta a resoldre en aquesta propera legislatura:

1. Coordinació entre les diferents administracions titulars de carreteres alhora de senyalitzar i mantenir una via. Aquesta hauria de ser una mesura a nivell Europeu però si ni aquí som capaços de posar-nos d'accord imagineu-vos a nivell d'Europa. No pot ser que cada administració mantingui, i senyalitzi de manera diferent una circumstància viària. Això crea desorientació i desinformació al conductor.

2. Reglamentació dels ciclistes. Es evident i Aixa ho considera la pròpia administració, que la bicicleta és un vehicle utilitzat per transport i oci indistintament. Per tant si és un vehicle s'ha de definir la seva conducta. S'ha de definir la seva utilització i se l'ha de tractar amb igualtat a la resta. Per tant no hauria de poder circular per qualsevol via de comunicació un vehicle que no estigués matriculat. Que el seu conductor anés degudament documentat i que dues la preceptiva assegurança d'accid

ent. Apartir d'aquí, crec que s'ha de fer algunes pr

oves pilots en petites carreteres de convivència entre bicicleta i la resta de vehicles. Però s'ha d'ordenar ineludiblement, la circulació d'aquests vehicles per poblacions i carreteres.

3. S'ha d'estudiar la possibilitat que la distribució de mercaderies pel país, la gran distribució, surti, tant com es pugui, de les carreteres i s'incorpori al tràfic ferroviari. Les nits han d'utilitzar-se per fer servir línies ja existents i s'han de crear petites plataformes estratègiques d'intercanvi de mercaderies per tot el país. Estudiar la possibilitat que'l transport pesat es faci de nit, si cal bonificant les autopistes.

4. Planificar la construcció de noves línies de transport de mercaderies i persones amb vehicles sobre vies. No trens. Qui sap si adaptar el tramvia de Barcelona a trajectes interurbans de Catalunya. Per exemple: recuperar l'antiga via de tren, ja desapareguda, Manresa-Berga i ampliar-la fins a La Pobla de l'Illet amb aquest nou transpor

t.... I moltes més línies.

5. Estudiar la utilització de transport fluvial de mercaderies per la costa catalana

Bé podríem seguir. Són només propostes, n'hi ha més, però ja les anirem explicant, si és oportú al llarg de les properes setmanes.

Horitzontalitat mediambiental

2010-12-15T17:34:00.003+01:00

Des que l'encara candidat Artur Mas va anunciar que suprimiria la Conselleria de Medi Ambient hi ha hagut col.lectius que han vist la mesura com un pas enrere en la conquesta de la sostenibilitat i l'equilibri entre aprofitament de recursos naturals i la salvaguarda de l'entorn. Fins avui no he trobat la mesura desafortunada, bàsicament per dos motius:

1er. Perquè no he vist cap indici que em faci pensar que les coses aniran massa diferents de com anaven ara. Sempre s'ha dit que era una redistribució de tasques no una inhibició de responsabilitats.

2on. Perquè crec que la consciència ambientalista ha de ser en totes i cada una de les conselleries. Educant en el respecte en el medi-ambient, planificant polítiques d'habitatge sostenibles, dibuixant infraestructures integrades en l'entorn i amb el menor impacte ambiental, afavorint les empreses netes. Promovent els llocs de treballs lligats a les tecnologies verdes, etc...

Tot fins aquest migdia que escoltant una entrevista amb Ramon Espadaler (UDC), ha afirmat que: "el que no s'enten es com podien estar juntes dues Conselleries com Medi-ambient i Habitatge. Això no passa enlloc del món", ha afirmat.

Malament!! Espero que l'Artur Mas ho tingui més clar que'l senyor Espadaler. És absolutament lògic pensar que en el país del totxo. On s'ha construït el que s'ha volgut i mes. On s'han destrossat autèntics paradisos naturals. On no hi ha un pam de costa sense cases, on s'ha trinxat tot el trinxable per fer urbanitzacions, es relacioni el Medi-ambient i l'habitatge. És una bona mesura per intentar aturar la depredació de l'entorn natural i fer planificacions sostenibles. Altra cosa és que hagi funcionat però la idea, inicialment, era més que encertada.

Espero que'l futur president tingui les coses més clares que'l senyor Espadaler perquè si no potser si que'l desengany serà monumental.

Ah!! Per cert i posats a recol.locar fragments de l'administració: Perquè no recol.loquem l'Agència Catalana de l'Aigua a una Conselleria que tingui calers? Mes que res perquè faci alguna cosa amb els rials, les rieres, les depuradores, les aigües residuals... vaja que tingui un duro per fer algo i que no siguin els ajuntaments els que acabin pringant.... Com sempre. Això si que seria històric.

CAMPANYA ELECTORAL: DIA 4

2010-11-16T18:55:00.010+01:00

Estem entrant en crisi de missatges. Ara hi entrarem. Però abans acompliré el meu compromís de dedicar un espai a ICV.

Ahir el seu cap de llista Joan Herrera va estar a Mataró fent míting per la comarca. El primer destacable, penso, va ser la presència de la bandera Sahrauina en l’acte. És una qüestió de drets humans i coherència política. Un exemple que no estaria malament que s’apliquessin la resta de forces polítiques.

Pel que fa referència al discurs va carregar contra Zapatero i els Socialistes i va demonitzar l’arribada de la “dreta”. Pse mediocre. Demonitzar la dreta és un discurs que s’ha fet molts cops i que ja no atrau. Penso que si volen guanyar la dreta el que han de fer és demostrar que’l seu programa és millor. És semblant al que van fer els socialistes amb aquell eslògan de “si tu no vas ells tornen”. Intentar promoure el vot de la por és una actitud poc rigorosa. També m’ha sobtat que no parles dels Laterals de l’Autopista, de la Regeneració de Platges, de la sobre explotació del Territori. De les polítiques d’integració a poblacions com Premià de Mar,.... bajà que fes un discurs igual al que es pot fer a l’Osona o al Priorat o a Les terres de l’Ebre. Per ser rigorós tots aquests temes més de comarca van ser tractats en la intervenció de Salvador Milà, que ja està bé, però no hagués estat de més una aclucada d’ull, per part del candidat, a les qüestions més calentes de la Comarca. És potser una qüestió de professionalitat política. Almenys no va venir a la Comarca a preguntar com es fan les patates braves, com si van fer d’altres candidats que van estar per Cerdanyola.

Més enllà d’això penso que s’ha de ser especialment crític amb Joan Herrea. Rectifico: Penso que els seus propis han de ser especialment crítics amb Joan Errar, perquè tenen un bon candidat entre mans i no es pot espatllar. És un dels caps de llista amb més projecció i carrera per endavant. Sovint els partits tendeixen a protegir els seus i els afiliats a fer-los la rosca per treure algun benefici. Si a Iniciativa són llestos li han d’anar fotent llenya perquè creixi i no s’acomodi. Un cop es tregui la cara de bon noi i s’oblidi aquesta imatge pseudociclista que té, és molt provable que faci un bon paper en el futur.

La resta, gris. Tant gris com l’anunci de televisió que han fet els socialistes amb el rostre de Montilla. Per cert un molt bon anunci penso. Una proposta diferent que fuig de formats clàssic d’anuncis electorals i que cerca evidenciar les arruges del candidat com a mostra d’experiència i coneixement. El vaig veure ahir i em va semblar molt encertat. En contraposició trobem les banderoles en blanc i negre, fons vermell que han utilitzat ja en masses eleccions i que nooooo..... vaja que no. Montilla ha estat per Santa Coloma de Gramanet per donar-se un bany de multituds i recordar, als que ja el voten, que no han de deixar de fer-ho. Per a això no l’ha calgut explicar programa. Ha tirat mas dels tòpics i s’ha dedicat a atacar enlloc d’explicar. Que si la Catalunya real no és la de CiU, que es comprometin a no pactar amb el PP si guanyen, que si no he pogut fer més perquè els d’ERC no m’han deixat.... vaja aquella cosa de, enlloc de dir lo meu, critico als altres. Per cert patinada, penso. Montilla és el President de la Generalitat i per tant el seu temps d’anar a prendre cerveses pels bars per estar amb els electors ha passat. Aquest tipus de campanya és per algú que surt de l'oposició no per al que ha estat President de la Generalitat. Per cert té collons que ara prometi que si surt reelegit aplicarà bonificacions als peatges per aquells conductors més responsables i que per fer-ho se’n vagi al peatge de Premià de Mar que va ser el primer d’Espanya, que fa 20 anys que s’ha acabat la concessió. Que està en un lloc on tenen el territori revoltat perquè els veïns volen treure el peatge i ells són, precisament, els que no volen i que ho faci després de 4 anys de govern on no s’ha mogut ni un dit per treure els peatges i on a més hem escoltat coses com: “Els peatges són necessaris perquè regulen la mobilitat”. I si no consulteu l'hemeroteca.

Mas tampoc ha ofert res de nou. Llenya a la resta de candidats i, novament, la cançoneta aquella de què el més votat ha de ser qui governi... Encara no hem entès com funciona la llei electoral Catalana? Una de les coses bones de la seva visita a les Terres de l’Ebre és que va comprometre’s a lluitar contra el fracàs escolar i contra l’atur. El tema és com ho pensa fer i si per fer-ho cal, novament, fer una nova llei educativa. No pot ser que un país canviï de llei cada cop que canvia de govern. La proposta és bona però no concreta com es durà a terme i això és el que molts volem saber. Tampoc aconsegueix engrescar. El seu cap de campanya va dir que volien engrescar i ser positius transmetre optimisme sincerament fins al dia d’avui no ho han aconseguit.

El que s’ha muntat un inici de campanya mogudet és Joan Puigcercós que ha agafat la bandera de la confrontació amb la resta de l’Estat i ha començat a liar-la contra Madrid i Andalusia. Darrera de la frase “Algú ho havia de dir” hi ha una clara intenció d’erigir-se com el portaveu de les injustícies, el defensor de la veritat un paper poc adequat per a una formació que ha estat al govern i que, precisament, s’ha caracteritzat durant aquests anys com una força tacticista i poc clara. Més enllà de la provocació, més adequada per a formacions com Solidaritat i Reagrupament, el que realment estem interessats en saber és el programa i de moment poca cosa. Bé. Si que volen ser valents i que volen lluitar perquè l’Estat Espanyol no ens robi més diners. Molt bé. I fins ara perquè no han estat valents?.

I finalment el PP, avui ho deixarem aquí. A qui hi ha que agrair que centri la seva campanya en les qüestions, que segons les enquestes més preocupen als catalans. Atur, immigració, seguretat.... Alguns agraïm les seves propostes. No en tenen d’altres? És que les que ens han ofert fins avui no ens interessen. Ah! i posats a mirar les enquestes que les mirin totes. També les que diuen que’ls catalans estan farts del menys preu sistemàtic i l’insult a la intel·ligència al que ens sotmeten cada cop que porten l’Estatut al Cosntitucional, o la Llei del Cinema, o tantes i tantes coses que també reflecteixen les enquestes...

Canpanya electoral: Dies 2 i 3

2010-11-15T20:23:00.012+01:00

Cap de setmana intens pels candidats i s’han començat a visualitzar algunes coses. Haig de mostrar la meva decepció davant el paper que estan fent determinades forces polítiques en aquesta campanya electoral. En especial LA CORI. Jo esperava més del fitxatge de Carmen de Mairena. És evident que quan algú incorpora a les seves files un personatge del perfil de Carmen de Mairena, no ho fa per la profunditat del seu discurs ni per la qualitat de les seves idees, ho fa més aviat per la seva capacitat de provocar i sorprendre, tant sigui voluntària com involuntàriament. En aquest sentit esperava més imaginació, més provocació, més escàndol en les propostes de La Cori per arrancar, encara que sigui, algun breu de diari. Doncs no. Caminat el 20% de període electoral podríem dir que La Cori està encara per estrenar.

El mateix passa amb Solidaritat i Maria La Piedra, fora d’alguna foto en un diari electrònic, la veritat és que l'aportació de l’actriu porno ha estat més aviat escassa. Veurem si les formacions que han decidit fer apostes arriscades en les seves llistes finalment es decideixen donar un aire nou a la campanya.

Comencem el repàs per Solidaritat. Aquest cap de setmana hem pogut veure a Joan Laporta amb alguna declaració, sincerament, res sorprenent i substancial, que han passat absolutament desaparegudes en mig del potent discurs que han exhibit altres formacions. Per cert vull fer referència a la nota que m’ha enviat una bona amiga i que convida, aquí vulgui, a escoltar i veure a Joan Laporta en un àpat que té un preu de 35€. 10€ més car que’l que costava el d’Oriol Pujol a Mataró. De moment per saber més del seu programa haureu de visitar el seu web.

Per cert aquest matí he escoltat a Catalunya Ràdio dos anuncis de les altres formacions: La Plataforma contra el Maltrato animal (PACMA): Ha basat l’escàs espai que la llei electoral li ofereix a l'emissora pública a dir que ells vetllaran perquè els toros siguin prohibits al nostre país.

I Falange Española: que ha anunciat la seva intenció de suprimir l’Estatut de Catalunya. Bé ja està dit.

Tampoc us podeu perdre l'entrevista que li van fer a l’Oracle de Catalunya Ràdio a la número 2 de C’s, Carmen de Ribera. Tertulians ben informats i amb criteri van prémer, i de quina manera, a una candidata que no anava ben preparada i que no tenia les taules i l'experiència que la Popular, Dolors Montserrat, havia demostrat al mateix programa dies abans. En alguns moments podies arribar a sentir vergonya aliena. No se quin benefici treuen determinades formacions d’anar a determinades entrevistes quan no tenen el discurs del tot après.

Però anem al que més m’ha sobtat aquest cap de setmana. Ho resumeixo amb dues fotografies. La de Montilla-Zapatero i la de Mas-Duran i Lleida. M’ha costat molt i molt trobar una fotografia on Zapatero i Montilla demostrin un mínim d’afinitat. Hi ha autèntics experts en analitzar el llenguatge corporal i gestual. Del poc que en conec he arribat a la conclusió que la visita de Zapatero, més enllà de compromisos incomplerts, discursos polítics i tantes i tantes coses, no ha estat una bona pensada. Montilla i Zapatero es tracten, però no s’aguanten almenys és el que demostren en les imatges que se’ls ha pres. No hi gairebé cap on es pugui veure alguna complicitat. No es toquen, gairebé ni miren al mateix lloc. L’espai entre ells dos, en totes les fotos, indica distanciament. És com si estiguessin en plans diferents. Vaja que no se de qui ha estat a idea però no crec que de la visita de Zapatero Montilla tregui masses rèdits positius.

Un exemple absolutament contrari el d’Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida. Per lo bo i per lo dolent donen una imatge d’unitat. És provable que el distanciament entre tots dos sigui el mateix que’l que tenen Montilla i Zapatero, però ho dissimulen molt bé. En gairebé totes les fotos se’ls veu junts, sense espai entre ells dos, mirant al mateix lloc, i amb una actitud de complicitat. No se si tanta unió els beneficia però és un fet que demostren gestualment.

Finalment molt molt molt destacable l’esforç que està fent Joan Puigcercòs per córrer el camí recorregut. Ha pres el camí de la provocació i de la polèmica. Serà veritat o mentida el que ha dit sobre Madrid i Andalusia, però ha aconseguit enervar els ànims de part de l’Estat Espanyol i mostrar-se com un polític resistent i enfrontat a Espanya. La llàstima és que l’acció de govern i l’actitud que ha tingut aquesta darrera legislatura no s’hi diu gens amb el que està declarant ara. Bona mostra, per això, per aquelles formacions que volen tenir espai als diaris per la via de la provocació i no ho aconsegueixen.

El PP, molta foto molt tinell i molta conya però res del que signen ha arribat realment. No se. Crec que faran una d’aquestes campanyes aburrides, clar que la seva Cap de llista no destaca per la seva capacitat d’arrancar l’admiració dels que seguim la política.

Queden encara molts dies i de moment el ritme no és dolent. Esperem que un cop han cremat les primeres naus dediquin el que queda de campanya a explicar el programa.

A Joan Herrera li deixem un espai per demà. (si no es fa llarg)

Demà més.

CAMPANYA ELECTORAL: DIA 1

2010-11-12T19:49:00.012+01:00

L’inici de la campanya electoral ha servit per començar a resoldre algunes inquietuds que plantegen algunes forces que es presenten a aquests comicis. Molt probablement res quedarà resolt del tot fins la nit-matinada del 29, però hi ha algunes qüestions que comencen a aclarir-se hores desprès de la penjada oficial de cartells. Anem a pams:

Una de les forces que ha generat moltes expectatives, sobretot pel seu cap de cartell i per la seva peculiar manera de ser és Solidaritat Catalana per la Independència. 16 hores desprès de l’inici de campanya encara és hora que tregui el cap el seu cap de llista, Joan Laporta. De moment se’ns presenta com un partit amb un cap ben visible, en fotografia. I no serà perquè no l’haguem buscat! Però potser el fet de ser un partit sense telèfon fix i amb unes hores de recepció un tant peculiars, fa que’ls seus caps hagin de prendre responsabilitats que els impedeixin tenir la notorietat esperada. També cal destacar dos fets: El primer és que no els agrada que se’ls anomeni extraparlamentaris. Un fet curiós perquè és el que són: Extraparlamentaris i de moment la darrera enquesta del CIS d’avui mateix els continua mantenint com a extraparlamentaris, (no en treuen ni un). A més consideren que se’ls ha de tractar igual que a CiU o a PSC perquè se senten propietaris de tot el moviment de consultes per la independència i creuen que ja han tingut el recolzament popular a les urnes. Així de clar m’ho han deixat a mi mateix aquest migdia. No volen seure a la mateixa taula que la Plataforma per Catalunya d’Anglada, i tenen molt d’interès en debatre, en persona, amb Montserrat Nebreda. Curiós. Per cert, vist el que va passar dimarts passat en un debat públic, el seu programa només té una proposta: La Independència.

Reagrupament sembla que ni està ni se le espera, tot i que en l’enquesta del CIS apareixen amb més recolzament que Solidaritat, tampoc en rasquen un. El fracàs és menys gran perquè, en realitat, ja fa mesos que les expectatives sobre aquesta força s’han refredat una mica. Tenen la virtut de ser més modestos, més ordenats i bastant més realistes que’ls Solidaris. Parteixen de 0 i tot el que treguin serà un èxit. Programàticament no es diferencien gaire, (per no dir gens), dels Solidaris i està clar que’l problema que tenen aquestes forces és que els seus líders no se suporten. En canvi les bases s’entenen de meravella. Una pena que aquestes bases no resolguin, per la via de la pressió, si cal, el problema d’egos que tenen els seus caps.

Iniciativa per Catalunya verds, pel que he vist és potser la força que, a nivell de bases, ha començat més endollada. Cartells pels carrers pancartes penjades, tots a Lleida a donar suport al Cap de Llista. Per cert, bona idea la de Lleida tot i que per a alguns delegats i delegades ha estat una putada. I apostant pública i descaradament per la reedició del tripartit. Llàstima la discutible feina que ha fet Joan Saura com a Conseller d’Interior i algunes decisions preses per Francesc Baltasar com limitar la velocitat a 80km/h als accessos de Barcelona, els errors en la gestió de la sequera, etc.… que passaran factura a Joan Herbera el xicot de la bicicleta. L'enquesta li fa perdre un Ascó i per tant es presenta com el partit de govern que patirà menys el desgast o bé el que té els votants més fidels.

El que està disposat a liar-la en aquestes eleccions és el partit Popular. Seguint aquesta visió esbiaixada que té del país i les competències, presenta un seguit de propostes dirigides a regular una realitat que competencialment no ens correspon i de la que, a més, ells són directament responsables per la mala gestió que van fer de la immigració durant ela anys de govern d’Aznar. Ara proposen contractes, compromisos i tonteries vàries totalment esbiaixades de la realitat del país i que no busquen res més que la proximitat als racistes i xenòfobs, que en aquest país n’hi ha molts. El problema és que com no els surtin bé els resultats són capaços de portar les eleccions al Parlament al Constitucional, i com que encara no tenim llei electoral….. De moment es mantenen com la quarta força més votada. Veurem que fan.

Esquerra Republicana fa tota la pinta de passar-se la campanya foment les culpes de tot el que li passa a Carod Rovira i als Socialistes. Les dues legislatures de govern no els ha servit per assimilar l’èxit i ja fa mesos que a les seccions locals i comarcals es veu el retorn d’antics càrrecs ascendits a representants de la Generalitat, que posen el pompis a cobert en previsió de la que se’ls pot venir a sobre. Dels 21 Diputat que tenen ara, l'enquesta del CIS diu que en perden 5 o 6. Pocs semblen per una força que va créixer molt ràpidament i que li ha costat assimilar el que suposa tenir tant de poder. El que sembla clar és que l’aparició de nous partits independentistes no els farà perdre masses vots. Tant el partit com el seu Cap de llista han perdut aquella imatge juvenil i fresca de fer política diferent. Ara no se’ls diferencia de Socialistes, Convergents i Populars. Pel que és bo i pel que és dolent.

El PSC plega de la Generalitat intentant esmenar errors: Descomptes en alguns peatges el darrer dia, supressió encoberta de la jornada complerta a les escoles el mes de juny. És com intentar córrer en 2 dies tot el que no has corregut en quatre anys. La fotografia i el reportatge de l’Avui del primer dia de campanya no els ajuda gens tampoc, però potser hauran de tornar a aprendre a ser modestos i a barrejar-se amb la resta de mortals. Una actitud que alguns dels seus representants han oblidat. I és que el problema del PSC és que són tant grans que es pot viure perfectament envoltat única i exclusivament dels teus, que és el que han fet alguns dels seus líders, i això és molt dolent perquè et fa perdre consciència de la realitat. Ara que toca arremangar-se estan molt i molt lluny de la situació real del país. Certament Montilla està tant sol com surt a la fotografia. De moment sembla que van de pet a l'oposició i per tant hauran de recolocar a tots els que tenen vivint de la Generalitat i reflexionar, de veritat, sobre el que han estat fent aquests anys. Compte però que en els finals de campanya els socialistes són molt bons i podrien esgarrapar alguns ascons de darrera hora.

I finalment la que es presenta com la gran esperança blanca CiU. Buenu que voleu que us digui. S’haurà de veure. Primer ho hauran d’explicar. I desprès demostrar. No és tracta només de governar el país es tracta, a mes a mes, de fer les coses diferents de fer creure que som capaços de sortir-nos en, de crear il.lusió i dibuixar un objectiu assolible. S’espera que sàpiguen gestionar les consultes independentistes, que continuïn aconseguint guanys per a Catalunya, que naveguin enmig d’un estatut retallat, que gestionin adequadament el possible canvi polític que pot haver a Madrid, que perdin els tics del passat però que mantinguin l’experiència….. i tot això amb un equip que, al cap i a la fi, te molt molt poca experiència de govern. En les circumstàncies en que ens trobem potser són masses expectatives.

Se que em deixo Ciutadans però ara per ara no hi ha massa cosa nova a dir tret que em sorprèn que les enquestes els donin 3 representants. No m’ho crec. Penso que en seran 2 o 3 menys. Ja veurem.

Així ha anat l’inici de campanya demà més veurem si ens sorprenen!!

Magatzem públic

2010-09-16T18:05:00.003+02:00

Si els aparcaments són pàrquings de cotxes, les guarderies pàrquings de nens i els asils pàrquings d'ancians. Podem considerar els passejos pàrquings de cadires?

Nous models de bancs públics patrocinats per reduïr costos?

O puc utilitzar la via pública de traster particular?

És tot molt estrany. I mira que fa temps que dura!!

No deixis per demà el que puguis fer avui. S'hauria d'aplicar a tota la hosteleria. Un 1% pot fer mal a l'altre 99.

Reconeixement i homenatge a Michael Jackson

2009-06-26T14:44:00.003+02:00

Avui el Canoblog està de dol per la mort d'un dels darrers grans mites.

Els que, tot i que només teniem 9 anys, encara recordem el moment en que vem coneixer la mort de John Lennon, lamentem haver d'afegir un altre moment trist a la nostra biografia.

La data d'ahir és ja una data històrica. La de la mort de Michael Jackson. El llegat és donar vida a la seva música.

"Sentimiento patriótico"

2009-06-25T19:05:00.001+02:00

Aquest matí una imatge estrident m'ha sobtat. Potser celebren la derrota de la selecció espanyola de futbol, l'inauguració de la nova T-1 al Prat o les extraordinàries mesures anticrisi de Zapatero?.... Al migdia ja no hi era. Sentit comú?

El final del curs el principi del no res

2009-06-25T18:57:00.002+02:00

Darrer dia de classe. Dia per recollir les notes. Gairebé 3 mesos per gaudir del no fer res. Aprendre a avorrir-se i preparar el retorn a una rutina no volguda. Que grans eren aquests primers dies de llibertat. Mentre tant els pares carreguem amb el pes de la responsabilitat educativa.

Recuperem el nostre paisatge característic!!!

2009-06-18T16:45:00.003+02:00

Si a la recuperació paisatgística de la costa catalana.

Si a la preservació dels edificis característics de l'arquitectura tradicional dels pobles de pescadors.

Si al blanc de les parets i el blau de les persianes.

No als colors crema ni a les façanes de totxo vist.

Sortir amb moto de Barcelona

2009-06-18T16:20:00.003+02:00

Surto de Barcelona per la Ronda de Dalt. Ofegat per una calor rescalfada. Sentint sobre el casc la caiguda plomada de la llum solar. Respirant la pols, gairebé incandescent, de la furgoneta que em precedeix.

De sobte una cop d'aire fresc apaga sobtadament la xafogor que m'acompanya. Aixeco la vista, miro al meu costat i m'enadono que sóc sobre el pont que creua el riu besos. Ja sóc fora de Barcelona i la natura cerca, entre les edificacions, espais nous per ocupar.

Mobilització sindical

2009-06-16T17:44:00.001+02:00

3 consideracions ràpides:

1. M’agrada quan les persones es posen d’acord per aconseguir un objectiu comú.
2. Em preocupa amb quina rapidesa ens oblidem de les idees per les que hem lluitat quan aconseguim seure a l’altre costat de la taula.
3. M’inquieta veure que efímers són els moments treballats amb esforç i sacrifici.

Policromia automobilística

2009-06-10T19:05:00.003+02:00

D'un temps ençà sembla que'ls colors de moda als cotxes ja no són els negres i els grisos. Poc a poc guanyen terreny colors vius i alegres que animen els carrers i fan més atractives les voreres. Benvinguts siguin.

Una Sardinaaa!!!!... Se metieron en uuuunn zapato!!

2009-06-09T17:11:00.001+02:00

Mentre 26.500 estudiants s'examinen de selectivitat, tants d'altres estan d'excursió de final de curs

El C.E. Berga ho tenen clar!!

2009-06-08T17:02:00.002+02:00

Així de clar ho escriuen a la porta del bar-merendero que han instal.lat per La Patum

Avi suicida (3)

2009-06-05T16:37:00.005+02:00

Avui m'he tornat a creuar amb l'avi suïcida que es llençá a tota velocitat en la seva cadira de rodes. L'avantatge dels pantalons curts es comprobar que no només camina sino que ni tant sols porta una cama de fusta!!! Un fenómeno!!!

Paradoxa electoral

2009-06-05T16:29:00.002+02:00

La campanya electoral ens porta imatges curioses. Miguel Duran, el candidat de Ciutadans, planant per sobre la ONCE. Curiositat o mala llet?

Segueix l'aigua i trobaras l'avaria

2009-06-04T17:30:00.007+02:00

Anant pel carrer trobes un regueró d’aigua que mor, com un riu, a un embornal.

El segueixes i mes amunt trobes, indefectiblement, una avaria

Em pregunto: Si a aquest carrer fa només un parell d’anys es van passar tots els serveis nous i es van fer mapes de serveis, (així ho assegurava l’ajuntament). Com pot ser que fent una obra es foradi una canonada?

Cal posar-se moreno urgentment!!

2009-06-03T18:44:00.003+02:00

Bé, d'acord ens hi hem de fixar una mica però val la pena observar el balcó de la fotografia. Aquestes cames pertanyen a una senyora rossa que, amb un biquini negre, pren el sol al balcó, suposo, de casa seva. L'arribada de el calor estimula noves urgències vitals com la d'estar moreno/morena ni que no tinguis temps per anar a la platja.

Pixant al mig del carrer

2009-06-02T17:01:00.004+02:00

Davant la negativa de les administracions a posar urinaris públics:
Quina resposta donen a situacions com aquesta?
Sancions? waters públics? Silenci!

No entenc perquè hem de suportar la manca solucions a temes tan quotidians i antics com el de pixar quan et trobes fora de casa.

Una Sala de Plens poc ecològica

2009-04-24T14:34:00.003+02:00

Imatge de la Sala de Plens de l'Ajuntament d'Arenys de Mar. Una observació:

Per quan les bombetes de baix consum?

Ara que n'hi ha 6 de foses potser és un bon moment per fer el canvi.

Facebook, les notícies i sociologia domèstica

2009-04-17T17:37:00.004+02:00

Llegint els diaris aquest matí he trobat una informació coincident a molts mitjans que fa referència als efectes que fa el Facebook sobre els estudiants. Segons els titulars, els estudiants donats d'alta a qualsevol de les xarxes socials, treuen pitjors notes que'ls que no ho estan. Aquesta informació ha merescut mitja plana i a La Vanguardia, un 30% d'una de les salmó.

Encuriosit per l'estudi m'he decidit a aprofundir-hi. Ha estat decebedor. Resulta que l'estudi s'ha elaborat a una universitat de Ohio, EEUU i entre 259 alumnes.

Com pot ser que una enquesta d'aquest tipus la elevem a categoria d'estudi quan no és tant sols un treball de camp. Que un matí dos professors s'aixequin i es dediquin a preguntar als seus alumnes si tenen o no facebook i que ells, pel seu conte, arribin a la conclusió que, del seu univers, treuen millor nota els que no en tenen, és insultant pels que de veritat es dediquen a la sociologia i a fer estudis.

Als sociòlegs els passa una mica com als periodistes, que tothom en sap. Algú fa una observació coincident i arriba a una conclusió i ja ha fet un informe. Així s'entén, per exemple, un altre que també s'ha publicat aquesta setmana i que diu que'ls nens que de petits riuen menys a les fotografies es divorcien més. No m'imagino ni tampoc vull saber com s'ha fet aquest estudi però dubto que hi hagi hagut uns investigadors que durant 25 anys de la seva vida s'hagin dedicat a fer un seguiment a un ampli ventall de nens per arribar a concloure una estupidesa com aquesta.
Em sembla sorprenent que una xorrada així mereixi tant sols un breu i encara més si aquesta bestiesa s'ha estudiat en un lloc tant petit i tant allunyat de casa nostra.

És com si ara fa uns anys dos investigadors arribessin a Arenys i preguntessin als nens Arenyencs si al llarg de l'any han fumat alguna vegada qualsevol substància. Segur que'l resultat seria: El 70% dels nens Catalans menors de 14 anys fuma. I tots sabem que no es veritat.

Cal ser més crítics i rigorosos amb aquestes coses.

Tenir un Audi i no poder pagar-lo

2009-04-16T14:33:00.002+02:00

Aquests dies que’l Ministre d’Indústria Miguel Sebastian s’està reunint amb la direcció dde Wolkswagen per portar cap a Martorell la fabricació del nou model Q3, s’estan fent públiques algunes dades sorprenents.

La que més, fa referència al mercat Espanyol. L’Estat Espanyol és, en nombre de vendes, el segon país d’Europa on més Audi es venen. Només Alemanya supera a l’Estat Espanyol.

Em sembla una dada al·lucinant. Espanya es troba, en dades objectives, a la part mitja baixa de la taula en salaris europea. Espanya és un dels països d’Europa on l’equilibri preu servei és més car. Espanya és un dels països perceptors d’ajuts europeus. Espanya és, en realitat, un nouvingut a Europa, amb un teixit productiu encara per sota de la mitjana de països com Gran Bretanya, França, Itàlia, Holanda, Bèlgica, Alemanya…. Doncs bé, que un país d’aquestes característiques sigui on més vehicles de gama alta Audi es venen significa que alguna cosa falla.

Aquí no només estirem més el braç que la màniga. Aquí ens posem la corda al coll tot solets. No necessitem bancs ni caixes, ni crisi ni bombolles immobiliàries, ni deslocalitzacions d’empreses ni reestructuracions de personal ni prejubilacions, ni cap d’aquestes conyes econòmiques que tant mal han fet a la butxaca del planeta. Aquí tot sols ens valem per ensorrar-nos personal i voluntàriament en la més absoluta de les misèries. ¿Quin sentit té comprar-se un Audi quan no tens per arribar a final de més? ¿Quina necessitat tenim de comprar-nos cotxes d’aquests si per orografia i climatologia amb un utilitari gama mitjana ja fem? Aquí no tenim muntanyes de 4000 metres, ni neva cada dia d’hivern, ni gela d’octubre a Maig ni cap d’aquestes condicions climatològiques que justificaria buscar vehicles robusts i resistents com fan a Andorra.

Una dita molt sobada diu que Espanya és el país de la enveja. No es veritat. És el país dels gili polles. Perquè s’ha de ser molt gili polles per gastar-te els diners que no tens en un cotxe que no necessites. Perquè s’ha de ser molt gili polles per comprar un cotxe i desprès no tenir que menjar a final de mes.
És molt provable que l’Audi Q3 s’acabi fabricant a Martorell. Tant provable com que hauran un nombre important de treballadors que s’endeutaran fins les celles per poder sortir el diumenge a aparcar el

Angelina i els canons de vellesa

2009-04-15T19:25:00.004+02:00

No deixa de ser curiós que s'hagi decidit que la dona mes guapa de la Terra sigui Angelina Jolie. Realment la noia es maca. Bé. Resultona. És a dir, d'aquelles persones que sempre queden bé. Que són elegants quan volen, sexis quan s'ho proposen i perfectes en tot allò que fan i actuen. Ara bé considerar-la la dona més guapa del món ho trobo tremendament exagerat e injust.

No crec que els seus llavis excessivament siliconats o que els molts tatuatges que decoren el seu cos siguin valedors de formar part de la dona més vella. Hauríem de ser una mica més curosos alhora de definir els canons absoluts de vellesa. Donar una valor especial a la naturalitat i la senzillesa més que a la voluptuositat i l'aparença. Cercar aquelles persones, homes i dones, que realment puguin representar una idea de bellesa.

En aquestes coses els models masculins es mouen per un terreny mes avançat, potser perquè qui opina en aquest camp és la dona, però si agafes els models masculins s'ajusten més a aquests paràmetres que jo exposava. Richard Gere, George Clonney o Andrés Velencoso, són bastant més atractius que Angelina Jolie.

Ahir, precisament que Samantha Fox va fer, oficialment, 43 anys cal una reflexió sobre quins models de vellesa volem projectar a la nostra societat. Si seguim valorant els pits grossos, els llavis desmesurats, els pírcings impossibles i els tatuatges enteranyinats com a model de vellesa femenina, o cerquem, com s'ha fet en l'home, models més basats en l'atractiu, l'harmonia i la senzillesa.

Crec important decidir-ho perquè d'això en dependrà, en gran mesura, les campanyes i la educació que haurem de donar als nostres fills.

Unes hores de primavera semblen un petit oasi

2009-04-14T19:15:00.003+02:00

I en mig de tota la pluja unes hores de primavera semblen un petit oasi

Maleïda la hora en que en Baltasar va resar a la Moreneta perquè plogués

Per cert, bon exemple de professionalitat el de La Moreneta!!

Periodisme de merda

2009-04-14T16:27:00.001+02:00

Avui fa una setmana, Joan Barril, al Cafè de la República va entrevistar a la nova presidenta del Centre Internacional de Premsa de Barcelona. Rosa Calaf és una periodista d'aquelles que podríem anomenar històriques. És curiós que en la meva professió arribar a ser un "històric" es gairebé un miracle. La explotació laboral és molt accentuada en les etapes de formació i això fa que molts desisteixin al poc de dedicar-se a aquesta feina. A més les expectatives econòmiques i de subsistència tampoc no són gaire alentadores.

Rosa Calaf reflexionava, precisament, sobre alguns dels automatismes que actualment hi ha al món del periodisme i també sobre com es treballen les noticies. La periodista es lamentava que, pràcticament ha desaparegut la investigació. Que les noticies no tenen profunditat i les interpretacions que es fan són sovint supèrflues. No puc més que estar absolutament d'acord. La informació que estem oferint és una informació d'usar i tirar. No és el problema del titular o de si es fa més o menys espectacle alhora de vendre les informacions. És, senzillament, que en els textos que desenvolupen les noticies no hi ha contingut. No hi ha anàlisi, no hi han antecedents. Perquè no tenim cultura. Perquè no coneixem el tema.

Un moltes ocasions jo mateix he passat d'entrevistar a Montserrat Caballé a buscar infants sense papers pels túnels de la Renfe. O de parlar amb Joan Clos, Gerry Adams, o Terenci Moix, al cel sigui, he passat a entrevistar desfetes humanes víctimes de la droga a Can Tunis. Aquest és el periodisme que estem promovent, el de joves sense experiència i sense bagatge que siguin capaços d'anar d'una banda a l'altra de la informació com aquell que creua la Diagonal. D'això en diuen flexibilitat. Jo en dic feina brossa. Perquè el que s'acaba aconseguint és que no es faci ni una sola pregunta comprometa i Intel.ligent a cap dels dos personatges.

Pocs dies desprès del nomenament d'Obama, el Canal 33 feia un reportatge sobre una periodista americana amb més de 70 anys encara ara segueix les rodes de premsa de la Casa Blanca. Aquesta dona és admirada i tractada amb molt de respecte per tots els polítics perquè la seva experiència, la seva professionalitat i els seu bagatge fan que sàpiga preguntar, adequadament, sobre aquell aspecte que'l polític vol defugir però que és important que la gent conegui.

Aquí és impensable. Aquí vas a una roda de premsa i si algú pregunta millor que no ho hagués fet. Enviem el primer catxes o la primera bollycao que ha sortit de la facultat a que posi el micro i prengui nota. I així ens van les coses, que'ls polítics no accepten preguntes a les compareixences i que a més es permeten el luxe de decidir ells de que es parla i de que no.

Sap greu veure com en la societat de la informació la desinformació i el desconeixement és el mes habitual. I en això tots en tenim la nostra part de culpa. Els ciutadans per no mostrar el més mínim interès de contrastar, ampliar, qüestionar i sospesar una noticia. I els periodistes que en molts casos víctimes d'horaris inhumans, sous inframileuristes, poc bagatge cultural i manca de coneixement informatiu, acabem servint unes informacions que tenen de tot menys qualitats informatives.

Trist resultat de la presència del morrut

2009-04-03T20:36:00.001+02:00

Maleit el dia en que aquest escarabat va arribar a casa nostra

Cesc Fàbregas: Buscant la Pepsi deseperadament

2009-04-03T20:18:00.003+02:00

Avui un bon amic m'explicava la situació curiosa que es va viure dissabte passat minuts abans de l'acte de presentació del Campus Cesc Fàbregas a Arenys de Mar. Un acte, per cert molt seguit mediàticament per la manca, possiblement, de jornada lliguera.

Imagineu vos minuts abans d'un acte amb televisions i ràdios de tot el país. Tot apunt, cadires, taula, estovalles, cartell, begudes. Begudes, no hi ha begudes.

-Poseu aigües.
-No Aigua no refrescos que n'hi ha un que'l patrocina i ha de ser -present.
-Quin?
-Pepsi
-Òstia no hi ha Pepsi!!!!

I va començar la corredissa pel poble, colmados, supermercats, bars, cafeteries.... I ningú tenia Pepsi. Finalment al Lidl que hi ha ala entrada del poble es van trobar les famoses Pepsi que van aparèixer a totes les fotografies. No vulgueu saber les calors que van passar els pobres incauts per trobar la beguda.

En moltes ocasions els interessos econòmics d'uns pocs acaben creant molts mals de cap.

Compte on teniu els diners!!!

2009-04-02T19:20:00.004+02:00

Desprès que el Banc d'Espanya hagi intervingut Caja Castilla La Mancha, no es difícil acabar parlant de caixes bancs i entitats financeres en qualsevol de les moltes converses que encetes durant el dia.

M'ha resultat molt curiós i interessant comprovar com persones de diferents mons, que no es coneixen i que es troben, relativament properes al món financer, m'han comentat, amb poques hores de diferència, la situació de perillositat financera que podria estar vivint aquests dies Caixa de Catalunya. De fet dues d'aquestes persones m'han aconsellat obertament que si hi tinc estalvis els tregui perquè, segons elles, aquesta Caixa ja podria haver rebut diners públics sota ma i sense repercussió pública per mirar de rescatar-la del pou econòmic en el que es podria trobar. No és el cas, no hi tinc estalvis però, tot i que ès un rumor, en el moment que vivim crec que exposar-ho pot ajudar a orientar aquells que puguin tenir alguna inquietud en aquest sentit. Si més no pot ajudar a desmentir el rumor si aquest fos el cas. Que de moment no ha estat.

I també en clan econòmica només un apunt més. Ara fa 3 mesos demanava que ens fixessim en el preu del petroli perquè em donava la sensació que aquest pujaria. Doncs 4 mesos més tard el combustible ha pujat, no tant com l'octubre, però és sensiblement més car que les setmanes en que es va calcular l'augment del sou dels treballadors. A més ara que s'acosta la setmana santa ha tingut un petit augment significatiu.

Un banc patrocina la informació dels antisistema

2009-03-31T20:08:00.003+02:00

La premsa digital te paradoxes meravelloses. Avui la edició digital del diari 20 Minutos, es feia ressò d'una ,manifestació que ha hagut davant la borsa de Barcelona demanant la llibertat de l'anomenta Robin Hood dels bancs, a la fotografia. Recordeu que està a la presó per estafar 492.000 € a 39 entitats bancàries.
El titular és el següent: "Se desnudan ante la Bolsa para pedir la liberación del 'Robin Hood de los bancos'".
Aquesta noticia anava recolzada amb un vídeo. I aquest vídeo amb un patrocini. A que no sabeu qui patrocina aquesta noticia?.... Doncs el BBVA
Trobo meravellós que sapiguem que hi ha una manifestació demanat la llibertat d'un lladre de bancs gràcies a un banc. És com si un banc subvencionés els grups que demanen la desaparició bancs.
Veieu com aquest país és fantàstic!!!!

Us poso el link per si el voleu veure: http://www.20minutos.es/noticia/459689/0/robin/barcelona/banco

Espai de Blocs a la Ràdio Arenys

2009-03-30T16:24:00.010+02:00

És el primer cop que penjo un video. Dessitjo que tingueu paciència.

Moltes gràcies

La Direcció del Bloc

La desgràcia de viure a la Catalunya rural

2009-02-18T14:42:00.005+01:00

El problema de viure en una població petita, d’aquestes que tenen carrers estrets i que tothom es coneix i on els nens juguen pels carrers, és que no tenim Corte Inglès i per tant ens enterem dels canvis d’estació tard i malament.

Contràriament al que passa als llocs importants i amb categoria on l’arribada de la primavera s’anuncia amb grans cartells, fins-hi tot alguns lluminosos, instal·lats estratègicament perquè tothom tingui accés a la informació i on es pronostica el que ha de venir. Poblacions on els ciutadans ja saben que darrera la frase: “Ya es primavera en el Corte Inglés” hi ha l’arribada de les al·lèrgies, la pujada de les temperatures, la recerca insistent de depredadors afamats de preses copulatives, la migració de la llana, el retorn de les cames els escots les faldilles els pantalons curts i els polos. L’aparició dels ciclistes i els corredors, els vermuts a les terrasses i els caps de setmana amb amics. L’aparició novament dels catàlegs de viatges i tantes i tantes coses.

Als pobles petits, als modestos, als de la Catalunya rural, tot això ens arriba més tard i malament. Aquí ens adonem de l’arribada de la primavera per la floració dels arbres, per la olor a foc de les cremes que fan els pagesos, perquè fa calor, perquè ja fa setmanes que’ls ametllers són florits, perquè cada cop es fa de nit més tard. Perquè els caps de setmana tornen a omplir-se els apartaments que durant l’hivern han estat buits. Perquè pels arbres hi ha esquirols, perquè els carrers se’ns omplen de pol·len… Un desastre.

Ahir, però, vaig poder comprovar com les poblacions més modestes hem emprés el camí cap a la consolidació dels nostres símbols identitaris. Com no ens cal un Corte Inglès per saber que arriba la primavera. Com la incorporació de noves famílies i l’assimilació que aquestes han fet amb les nostres tradicions ha produït la creació de nous mecanismes d’informació i comunicació. Ahir vaig veure que, finalment, les poblacions modestes hem fet un pas endavant.

Desprès del cru hivern l’arribada del sol i la pujada de les temperatures han fet que a la rotonda d’entrada al meu poble s’hagin tornat a instal·lar, novament, les putes. Ara se que’l fred ha passat i que l’hivern ja només cueja. Ara se que: Ja és primavera al meu poble.

Cal agafar el toro per les vanyes

2009-02-17T14:45:00.003+01:00

Es important reflexionar abans de fer les coses. Avui llegia al diari que: “Els venedors del “top manta”, volen càstigs més lleus”. La noticia referencia les manifestacions que immigrants sense papers van fer a Barcelona, Madrid, Sevilla i d’altres ciutats d’Espanya reclamant que no se’ls castigui tant quan siguin enxampats venent còpies de cd’s il·legalment. L’article recull les crítiques que les associacions de les que formen part, (si, si estan a més associats), fan al fet que l’alternativa a la multa i la presó sigui l’expulsió durant 10 anys de la zona Schenguen. I més....

A risc de semblar racista, xenòfob i no se quantes coses més, que no m’hi considero (això no vol dir que no ho sigui), trobo al·lucinant que una colla de persones que estan fora de la llei es manifesti obertament pels carrers, no d’una ciutat sinó d’un munt i totes les més importants. ¿Us imagineu una manifestació d’assassins o de violadors? No els estic posant al mateix nivell delictiu, però es evident que en tots dos cassos hi ha delicte i que per tant cal aplicar la llei. Detenir, identificar i expulsar aquelles persones que estiguin en situació irregular.

Però encara és més flipant que demanin “càstigs lleus” Que vol dir càstigs lleus? Els càstigs són càstigs i estan fets perquè aquells que infringeixen una norma, através del càstig redrecin la seva conducta. No han de ser ni forts ni lleus, senzillament adequats a cada cas. Per això hi ha uns jutges que els administren. En la proposta d’alleugerir el càstigs hi ha implícita la idea de fer que aquest no suposi gaire sacrifici ni cost a l’infractor per així poder seguir fent la seva, qui sap si la mateixa, amb normalitat. És a dir, no redreçar.

I finalment , i podríem seguir, per no acabar en negatiu donar el meu recolzament a les associacions que’ls representen. Demanen que l’alternativa a la multa o la presó no sigui la expulsió de la zona Schenguen. Aquí els dono ple suport. Hi ha que buscar altres alternatives perquè aquesta no serveix. No serveix amenaçar d’expulsió a uns tios que ja haurien d’haver estat expulsats i que a més de seguir aquí es manifesten obertament perquè no se’ls expulsi sense que ningú faci res per detenir-los i fer-los fora. Jo també penso que s’ha de trobar una alternativa perquè tal i com estan les coses res fa pensar que es pugui acomplir la norma.

El problema del país en el que vivim és que fem lleis per ocupar titulars però desprès resulta que aquestes lleis no es poden aplicar. Jo no dic que la manera de resoldre la realitat immigratòria sigui la expulsió. Dic que el que cal es aplicar les lleis vigents i que si no ens agraden o no es poden aplicar que es canviïn però aquest joc d’ous és un despropòsit.

Ah, per cert. Suposo que tindrien permisos per manifestar-se perquè no he vist cap càrrega policial ni cap detenció. Seria bo saber qui ha gestionat aquest permisos.

El millor és a menys de 200 metres d'on et trobes

2009-02-16T14:17:00.003+01:00

Tot just fa un parell de dies, potser tres, vaig anar a Mc Donalds a comprar una mica de sopar. No cal tornar a incidir en l’absoluta admiració que em produeix el menjar brossa del que me n’he declarat fan en varies ocasions.
Doncs bé, seguim, vaig anar a buscar sopar a Mc Donalds. Mentre esperava a que em servissin el meu Big Mac sense salsa, (també en vàries ocasions m’he mostrat fan de viure ), va entrar un home vestit esport, que havia superat la cinquantena, mancat de cabell i amb un to de pell prou envejable. Aquest home, tampoc no massa alt, es va dirigir a la caixera per preguntar-li amb un to absolutament correcte:

- Disculpi. El restaurant Hispània?
- És aquí al costat, va començar a respondre ella, a 150 metres hi ha una rotonda. Agafi la primera sortida i 50 metres més enllà trobarà el restaurant.
- Gràcies.

El Restaurant Hispània!!!! No m’ho havia plantejat mai. El millor i el pitjor només separats per 200 metres. Una paradoxa de la vida. Trobar el camí de l’Hispània gràcies a Mc Donalds. La combinació entre les mongetes del ganxet i la carn de Toledo. La constatació que’ls extrems es toquen. Que de lo millor a lo pitjor només hi ha un pas, o 200 metres. Que la globalització existeix i no hi ha camí que no porti a algun lloc.

Aquell home va marxar, segur, convençut que aquell petit gest només havia estat útil per a ell. Per als que érem al davant va resultar tota una revelació.

Ara friso per saber si al Restaurant Hispània mai hi ha entrat algú preguntant com arribar al Mc Donalds. I si així fos l’hauran sabut orientar correctament? Els camins són igual de bons quan puges que quan baixes? Realment hi ha dalt i abaix gastronòmic si comparem aquests dos establiments?

Mai més menjar patates de luxe serà el mateix. Ara ja se que la distància entre les olioses i greixoses patates de luxe i el millor pèsol del Maresme regat amb aigua de mina només és de 200 metres. Una distància insignificant per a un esser humà.

De tot allò que penja per les parets

2009-02-09T19:10:00.001+01:00

Cartelleria popular

Iniciatives rehivindicatives

Llibertat d'adhesió

Ranjel vs Ruscalleda

2009-02-09T14:45:00.002+01:00

La política cada cop importa menys a la societat. Perquè els polítics cada cop connecten menys amb el ritme dels ciutadans. Però també perquè als ciutadans cada cop els va més bé que els polítics no connectin amb ells. Aquest matí he tingut un clar exemple d’aquest divorci.

Imagineu un auditori amb capacitat per a prop de 200 persones, absolutament ple de gent. El motiu ha estat la presentació d’una guia de productes gastronòmics del Maresme. Apadrinant la guia, la gastrònoma de la comarca Carme Ruscalleda, al seu voltant el President del Consell Comarcal, i d’altres càrrecs i tècnics públics. Al final, per postres, una petita degustació de dolços i embotits maresmencs per als assistents. Acreditats l’Agència Catalana de Noticies, El Periodico, La Vanguardia, Catalunya Ràdio, L’Agenda…. I Ràdio Arenys. Ha estat un èxit de gent de mitjans i de repercussió.

Només una hora abans l’Alcalde d’Arenys havia mantingut una entrevista amb el Delegat de l’Estat a Catalunya el senyor Joan Rangel. Damunt la taula el passeig entre Arenys i Caldetes, les Rotondes de la N-II, el trasllat d’aquesta via fora de la comarca, el desdoblament de la línea de Rodalies entre Arenys i Blanes… Al final roda de premsa. Només hi érem els de Ràdio Arenys.

Alguna cosa passa. No pot ser que preferim cobrir informativament pessebres que reunions on es tracten possibles solucions a conflictes que estan a primera línea. Molts d’aquests companys que han estat a la segona i no a la primera diuen que el que pugui dir en Ranjel, no interessa. Doncs el problema és encara més gros. Si el que pugui dir el representant del govern Espanyol a Catalunya no te interès, perquè el tenim?

No se si la solució passa per canviar el discurs, o per posar galetetes al final de cada compareixença però que resi9steixo a pensar que interessi més una guia de fotos de pèsols i fresons que els acords i les Inversions que en matèria d’infraestructura acordin un alcalde i un Delegat del Govern.

Jo sóc un absolut partidari del retorn dels programes brossa: Crònicas Marcianas, La Sonrisa del Pelícano, Aquí hay Tomate,… però també crec que cal començar a educar-nos sobre aquelles coses que són o no transcendent i valorar adequadament les unes i les altres. Som en el moment històric de major riquesa cultural dels ciutadans i tinc la maldeia sospita que ens l’estem deixant perdre.

¡¡¡Assassins de motoristes!!!

2009-02-04T20:06:00.002+01:00

Avuere:

Però no haviem quedat que aquestes valles amputaven membres al motoristes i per això no les tonariem a posar mai més?

Però no haviem quedat que l'objectiu era treure las que hi ha i no posar-ne més?

¡¡¡¡I PERQUÈ COLLONS LA DIPUTACIÓ ESTÀ INSTAL.LANT AVUI MATEIX AQUESTES!!!!!

Una de les experiències més impressionants

2009-02-04T19:51:00.003+01:00

Fa uns dies vaig tenir una de les experiències més impressionants que he viscut mai. Creia que desprès de dormir amb indigents, passar unes quantes hores a Can Tunis veient el supermercat de la droga, buscar infants immigrants en els túnels de la Renfe o visitar l'Hospitalet, poques, molt poques coses quedaven que em commourien.

Doncs bé haig de reconèixer que m'equivocava. Va ser per error que l'ascensor de l'hospital de Sant Joan de Déu es parés a la planta d'oncologia infantil. I va ser per descuit que vaig baixar. A qui li preocupi la bronca d'un cap, o una mala mirada d'un familiar, qui estigui obsessionat per si està més gras o més prim, per si el seu cotxe és millor o pitjor, per si pot comprar o no la tele de plasma, li recomano que faci una passejada per aquesta planta.

Us garanteixo que hi ha un lloc on la crisi no importa, on el finançament se la porta fluixa, on la església només importa si diu missa, on ni els moros ni els jueus ni els negres ni els d'aquí ni els d'allà es diuen una mala paraula ni es dediquen una mala mirada, és a la planta d'oncologia de l'Hospital Infantil de Sant Joan de Déu.

Allà tots remèn cap a una mateixa direcció, tots tenen un mateix objectiu: Viure. Allà els pares ploren i els fills, malalts, els consolen. Allà els infants, malats de càncer, decauen i els pares els passen la poca energia que'ls queda. Allà els herois van en bata blanca i dediquen rialles, carícies, complicitats i esperances, als malalts i als seus familiars.

Aquest si que és un entorn laboral horrorós. El que t'envolta, cada dia, de nens plens de ganes de viure presoners en cossos plens de ganes de morir. Saber que demà aquest no hi serà i que n'arribarà un altre igual o pitjor. I que no hi ha res que ho pugui arreglar. I tot i això ser capaç de transmetre optimisme i realitat de manera equilibrada.

Seria bo, de tant en tant, i sense convertir-ho en un espectacle morbós, que per aquella planta hi passessin uns quants que ara em venen al cap. Provablement viuríem en un món molt més real.

Seria capaç d'escriure hores i hores sobre els escassament 4 minuts que vaig passar allà. El sotrac m'ha fet replantejar unes quantes coses. Almenys per un parell de dies.

Quan la Candelera plora.....

2009-02-02T19:09:00.002+01:00

Aquesta imatge ha estat presa el dia 31 de gener a l'aparador d'un comerç

La tradició pessebrista diu que es posa el 13 de desembre per Santa Llúcia i es treu el 2 de febrer per la Candelera.

Tradicions. Encara no està tot perdut!!!

El Canoblog arriba al Parlament de Catalunya

2009-02-02T18:55:00.004+01:00

Una proposta sortida de d'aquest modest espai de reflexió va ser debatuda dimecres passat a la Comissió de Política Territorial i Obres Públiques del Parlament de Catalunya. Ha estat el diputat per la comarca del Maresme de CiU Benet Maimí, qui ha recollit la proposta de coordinar el manteniment i la senyalització de les carreteres catalanes entre les diferents administracions que tenen vies de comunicació a casa nostra.

Altra cosa és l'èxit, inicial, que ha tingut la proposta que, desprès de ser debatuda, en la votació, va ser refusada pels vots encontre dels tres grups de govern. No està tot perdut, però. Va ser el propi Conseller Nadal el que va valorar la proposta com a interessant i el que es va comprometre a passar-la a un grup de treball, que ja existeix, GT-32 es diu, i que precisament s'encarrega de supervisar el manteniment i la senyalització de les carreteres. Així doncs hauré de fer un seguiment d'aquest grup per saber com valoren la proposta.

No cal dir que per a mi és motiu d'orgull veure com algunes de les propostes que en aquest blog es fan desprès són recollides i treballades pels nostres representants. Crec que seria bo veure com fets com aquest es repeteixen més sovint. Al cap i a la fi ells, els polítics, estan per treballar al nostre servei i no tenen l'exclusivitat de les bones idees, les propostes imaginatives i les decisions encertades. De tant en tant els més modestos també l'encertem.

Per aquells que vulguin llegir la proposta us poso el link del post on proposava una millor coordinació.

http://jmcano.blogspot.com/2009/01/seguim-fent-el-panoli-amb-les.html

Disseny arquitectònic difícil d'explicar

2009-01-28T18:15:00.001+01:00

Fixeu-vos en la estranya decisió arquitectònica de fer dues finestres si una no.

Deu ser cosa de disseny o es que no tothom volia finestra?

Rareses de l'arquitectura urbana

La ignorància del Conseller d'Educació

2009-01-28T17:51:00.003+01:00

Fa uns quants mesos, arrel d'una visita del Conseller Maragall al Maresme, vaig afirmar que el Conseller va a les comarques com aquell que va a casa del germanet pobre i l'obsequia amb la seva presència. Que al Conseller no li importava una merda el que passes fora de Barcelona i que realment els molts problemes que tenia eren en gran part provocats per una actitud conflictiva i poc dialogant amb el món educatiu.

Aquestes afirmacions i d'altres que obvio per no allargar massa l'escrit em van portar algun que altre problema. Vaig ser cridat a capítol i vaig acabar al despatx d'un alcalde que em demanava que rectifiques. Un fet que, evidentment, no vaig fer perquè totes i cada una de les afirmacions estaven raonades i fonamentades. Finalment la cosa va acabar amb un: "potser era més el to que el missatge, etc, etc...".

Passats els mesos no puc més que ratificar allò que vaig dir. Novament el Conseller Maragall va venir al Maresme. Va ser diumenge passat i per posar-se la medalleta de la inauguració d'una escola a Sant Pol. A escassament cinc quilòmetres de Sant Pol a Arenys, s'hauria d'estar construint una escola que a hores d'ara es troba parada perquè la empresa responsable d'executar la obra està apunt de fer fallida, presumptament. Total que la obra no avança i l'escola que es volia inaugurar el gener vinent ja veurem se s'inaugura el setembre.

Coneixedors d'aquest fet, en el transcurs de la visita el Conseller va ser preguntat per responsables polítics i periodistes sobre aquesta obra: Ni puta idea!!! No de la obra no, sinó de que allà aprop s'hi estigues construint un nou centre!!!

Se que el Conseller te molta feina intentant que els professors no se li manifestin i que ha d'afrontar els indicatius més baixos del nivell educatiu a casa nostre. Però per anar així pel món, millor que es quedi a casa. Se que per ell aquest centre no te cap mena d'importància, però un polític professional i sensible, quan viatja es preocupa de conèixer la realitat del món que visita i del seu entorn, i més si afecta a les seves competències. És una qüestió de professionalitat.

Desconec si l'error és del Conseller per no llegir-se els papers que li donen els seus secretaris, o dels secretaris de no fer un dossier com Déu mana, però ja són masses les vegades que aquest Conseller desprecia amb la seva ignorància el lloc que visita.

Penso que potser és el moment que es replantegi si realment vol seguir sent Conseller d'Educació.

A l'hivern la natura també ofereix la seva millor cara

2009-01-27T19:51:00.003+01:00

En mig d'un hivern especialment intens agrada veure com els arbres ofereixen els seus fruits per alleugerir la lenta pujada dels termòmetres.

Zapatero malgasta diner públic

2009-01-27T16:41:00.003+01:00

Aquest mati el president Espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, s'ha compromès a enviar durant els propers 5 anys 1000 milions d'euros per combatre la fam l món. Aquests dines s'afegiran als 500 que va avançar a la darrera cimera de la FAO a Roma.

Bé. Sento ser políticament incorrecte, un insolidari i una mala persona però ja n'hi ha prou!! Jo no se si s'ha Begur l'enteniment, no sap quin país governa o es que s'ha cregut Bienvenidomistermarshal, però algú li ha de dir a aquest xicot que la moma no dona per tant, que aquí les estem passant molt magres i que ara no és el moment de treure la vena filantròpica i dedicar-se a regalar milions pel món.

M'he parat a fer un parell de càlculs. Zapatero en els darrers 9 mesos s'ha compromès a destinar:

- 10.000 milions d'Euros del superàvit a pagar a cada treballador 400 €. No ha servit de res.
- 30.000 milions d'Euros en un pla de rescat de la banca. No ha servit de res
- 8.000 milions en inversions municipals que ja veurem si serveix per dinamitzar el sector de la construcció.
- 7.000 milions d'Euros mínim que el govern haurà de pagar a Catalunya en els propers 7 anys per compensar la manca d'inversió a casa nostre.
- Total 55 mil milions d'euros compromesos en aquests 9 mesos. Fent un petit càlcul i perquè tothom pugui projectar la xifra i el que significa, són : 9 bilions 151 mil 230 milions de pessetes.

És acollonant que algú pugui moure rots aquests diners amb la lleugeresa que ho fa aquest individu i més si tenim present que aquests diners són nostres dels contribuents.

Avui mateix, Àngela Merkel la cancellera alemanya, aprovava un pla de 50.000 milions d'euros, 5.000 menys que'ls compromesos per Zapatero, per dinamitzar la economia alemanya. D'aquests 40.000 aniran a indústria i infraestructures. En el cas Espanyol són només 8.000 i només a obra pública. I els altres 10.000 seran invertits per a guarderies, escoles públiques i equipaments esportius. El pla Zapatero no ho contempla. A més l'estat assumeix part de les quotes de la seguretat social dels treballadors, incrementa els ajuts als pares amb fills i eleva dels 7.600 als 8.000 la quantitat mínima contributiva.

No se si les mesures de Merkel són millors que las de Zapatero. I tampoc se si seran efectives per dinamitzar la economia Alemanya, però el que tinc clar és que les mesures de la primera ministra tindran afectació directa a la butxaca de molts alemanys. Un fet que a casa nostra encara ha de passar tot i haver-nos gastat 5000 milions més.

Ah i finalment!! Si vol ajudar a la fam només ha d'anar qualsevol tarda a Càritas i prendre nota. Han doblat el nombre de persones que els demana ajut en només 3 mesos. Es troben desbordats i els mitjans no els arriben per a res més. Potser aquests mil milions seria bo invertir-los en aquesta realitat, també social, també necessitada i també solidària.

I que em personin aquells que se sentin ferits.

Un telèfon emprenyador

2009-01-26T19:25:00.002+01:00

Mira que hi ha llocs per posar la cabina!!

Vinga doncs al mig del carrer perquè tothom se la trobi.

Incompetència telefònica!!

Ens estan ocultant informació de les ventades!!!!

2009-01-26T19:09:00.004+01:00

De les ventades que hi ha hagut aquest cap de setmana i de si es va avisar o no amb prou temps se n'està parlant molt aquests dies. M'ha sorprès aquest matí la trucada al programa de Dani Ramírez, l'home del temps. En mig d'una xerrada prou aclaridora sobre la incidència que han tingut els cops d'aire a la nostra comarca, m'ha expressat el seu neguit sobre les pressions que sovint reben els homes del temps per part de determinats sectors: "Dijous al vespre ja comentàvem, amb alguns companys, que la recomanació que hauríem de fer era que la gent no anés al Pirineu al cap de setmana. I que les estacions no obrissin per no posar en perill als esquiadors. No ho vem fer perquè ens haguessin demanat el coll. Però avui s'ha de dir que nosaltres ho sabíem I que les pròpies estacions també ho sabien i que tot i això algunes han obert, i que estan amagant informació. Com van córrer a Vaqueira a evacuar als esquiadors o sobre el teleesquí que l'aire ha tirat a la Molina. A la Molina hi ha hagut una punta d'aire de 216 quilòmetres per hora i tot això s'està amagant".

M'ha faltat temps per sortir de l'estudi quan he acabat i m'he posat a comprovar tot el que m'ha dit. Doncs es veritat. Parlant amb meteoròlegs del Pirineu m'han confirmat que ells, personalment, ja havien alertat del risc d'aquestes ventades als propis responsables d'estació d'esquí. Però he anat més enllà i he trucat a la responsable de comunicació de la Molina. He pogut comprovar l'intent d'ocultar la realitat. He hagut de preguntar en vàries ocasions si és veritat que ha caigut un teleesquí pel vent. Finalment m'han reconegut que si, sense voler dir-me en quina pista ni amb quina importància, i ràpidament però han volgut puntualitzar que això no era important que el veritablement important era que no havien pogut obrir la estació diumenge per manca de llum.

Em sembla grotesc tot això que he anat descobrint i d'una gravetat infinita. Ocultar informació pel benefici propi és immoral, però fer-ho posant en risc la vida d'algú és indecent i hauria de ser castigat amb presó. Ara segur que surten els responsables de les estacions amb cara de bons dient que com a algú se li pot passar pel cap que ells posin en perill voluntàriament la vida de cap persona. Doncs miri si se'ns passa pel cap perquè tenim prou arguments i proves per pensar-ho i perquè sabem que la temporada és molt curta les inversions molt importants i cal no perdre pistonada cap dia si es vol tenir una conta de resultats positiva a final de temporada.

Trist però real.

Seguim fent el panoli amb les carreteres!!

2009-01-23T18:24:00.001+01:00

Ahir dijous el Conseller Nadal presentava al Departament de Política Territorial i Obres Públiques "El Llibre d'Estil de les carreteres Catalanes". Certament no he tingut accés a la seva totalitat però si al breu resum que ens van donar com a dossier als periodistes.

El primer que cal diré s que és encoratjador veure com l'administració pren part en la sinistralitat a les carreteres i intenta vetllar per la seva millora. Un fet que fins ara no s'havia produït.

El problema és que, un cop llegit aquest extracte, a un se li queden els pels de punta, els ulls com a taronges i la panxa regirada.

En un país on hi ha 275 punts negres a les carreteres, 10 dels quals greus. Distribuïts 188 a Barcelona, 37 a Girona, 11 a Lleida i 30 a Tarragona, segons el darrer estudi elaborat pel RACC i encarregat pel propi govern Català. On els motoristes és mobilitzen setmana si, setmana també demanant més seguretat i millors condicions a la zarza viaria, el Conseller presenta un estudi on es contempla la substitució de les valles de metall per unes de fusta en els paratges amb alt valor paisatgístic, o es plantegen si cal posar ratlles verticals o horitzontals en els murs de contenció propers a les vies.

El pitjor però és el que s'ha obviat. Novament una administració, en aquest cas la Generalitat, presenta unes pautes amb les que tractar, mantenir i senyalitzar una carretera, i novament torna a deixar a no cercar l'acord amb la resta d'administracions amb carreteres a Catalunya.

¿Quan entendran que el més important no són les valles de fusta o las de ferro, els estops amb triangle o escrit, o si un terreny és més alt o més baix sinó que el que importa és que sigui quina sigui la carretera el que hi circula trobi els mateixos criteris de manteniment i senyalització, que no hi hagi criteris diferents alhora de senyalitzar una corba si es una carretera de la Diputació o si és de la Generalitat.? Tant difícil és?

Cada administració utilitza criteris diferents alhora de dissenyar la seva via i això, encara que no ho reconeguin, acaba desorienten als conductors. Crec que seria més interessant buscar el consens que intentar aconseguir portades presentant estudis absurds que costen diners i que ni tant sols rosen el moll de l'os

Menus cada cop més barats

2009-01-19T19:39:00.004+01:00

El camí invers. Preus cada cop més barats

Un exèmple el preu de molts menus que han baixat fins 2€ el seu preu

En temps de crisi els sos es fan centimet a centimet

Alerta amb el preu del carburant!!

2009-01-19T19:21:00.002+01:00

Des que els ajuntaments i les administracions públiques van aplicar l'IPC interanual per calcular la pujada d'impostos, aquest no ha fet mes que baixar.

Com cada any els ajuntaments es fixen amb l'IPC que hi ha entre setembre d'un any i setembre de l'altre, per fixar els augments d'impostos. Enguany la pujada ha estat de les més altes que es recorden. Segons els analistes per l'alt preu que tenia el petroli acabat l'estiu del 2008. Des que aquests barems van quedar fixats el preu del cru no ha fet més que baixar. Fins el punt que, a desembre de 2008, el preu per litre era el mateix que a l'any 2003.

El problema rau que l'augment de les pensions i els sous dels funcionaris no es calcula amb l'IPC de setembre sinó amb el de desembre i aquest, a l'acavar l'any, estava en l'1'5%, es a dir, 3 punts menys que la pujada d'impostos. Per aquest motiu quan les administracions diuen que no han apujat els impostor tècnicament tenen raó, però el contribuent percep que paga més ara que no pas abans.

El fet, que m'ha impulsat a escriure aquest post, és que des que ha començat l'any, el preu del litre de combustible, altre cop, no ha fet mes que pujar. Vam començar l'any pagant la benzina 95 a 0,83 i només 2 setmanes més tard ja es troba a 0,90. 7 cèntims per litre.

Cal que estiguem atents a la evolució del preu per litre, perquè molt em temo que pujarà i tornarà a disparar l'IPC en els primers mesos d'aquest 2009. De manera que s'hagi aconseguit pujar els impostos i el cost de la vida molt per sobre de les revisions dels salaris, aplicant una inflació falsa i aconseguint reduir i limitar la capacitat adquisitiva dels ciutadans.

Algú pensarà que aquest raonament, per definició, és mal pensat. Només una dada: el 60% del que costa un litre de carburant són impostor. tenen o no incidència els governs sobre el preu per litre de benzina?

Un milió d'Euros en uns mitjans que no veu ningú

2009-01-19T19:07:00.003+01:00

El milió d'euros invertit per l'Ajuntament de Mataró a Mataró Audiovisual durant l'any 2008 no han servit per situar els mitjans de comunicació públics en la llista dels mes seguits.

Dos anys i mig desprès de la inauguració de Mataró Ràdio aquesta ni apareix en la llista dels mitjans utilitzats pels ciutadans per saber el que passa a la ciutat. Segons una enquesta elaborada pel propi ajuntament els més seguits són la web privada Capgrós (38,6), el canal privat de televisió Televisió de Mataró (29,6%), la revista Tot Mataró (27,6%), el butlletí municipal de Mataró (20,9%), El Punt (9,3%) i la web de l'ajuntament (5%). La Ràdio no apareix en aquest rànquing.

Un cas similar és el del canàl públic de televisió TdT MaresmeDigital TV. Un 42% dels enquestats afirmen no conèixer la seva existència, el 39,8% el conéix pero mai l'ha vist i només un 18% l'ha vist alguna vegada. Els Canals de televisió més vistos a la capital del Maresme són TV3 (48,5%) Antena 3 (25,8%) i Tele 5 (25%).

El pressupost de Mataró Audiovisual per aquest passat 2008 va ser de 1.059.856,54€. A més cada cop és més llarga la llista d'ajuntaments que han decidit retirar-se del projecte. El darrer ha estat Canet de Mar. Però no és l'únic. Desprès que Argentona s'hagi mantingut sense pagar ni un euro, ara és Premià de Dalt qui vol en baixar del carro.

Tot aquest desfici ja l'avançada en un apunt de blog l'any 2006. Feu-li una lectura si us interessa:

http://jmcano.blogspot.com/2006/07/david-hume-i-matar-rdio.html

El Conseller Huguet nega que hagi reduit els ajuts al comerç

2009-01-19T19:04:00.002+01:00

El Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa Josep Huguet, ha desmentit avui les acusacions fetes pel recentment dimitit Secretari General de Comerç Emili Valero, negant que el seu departament hagi reduit en un 40% els ajuts al petit comerç de Catalunya.

Segons el Conseller “el que hi ha hagut és un canvi de partides de subencions cap a crèdit i no només no hem reduit els ajuts sinó que els hem pujat”. A més ha garantit no disminuir cap ajut als privats i ha volgut tranquilitzar al món del comerç afirmant que “si hi ha projecte hi haurà linea de subenció”.

Amb aquestes declaracions Huguet ha respost els arguments fets públics per l’ex Director General de Comerç Emili Valero, dimitit el passat 23 de desembre, on es justificava afirmant que "la retallada de més d'un 43% del pressupost de les ajudes destinades al Comerç de Catalunya fa inviable, al meu entendre, dur a terme les actuacions que el sector requereix per a poder superar la greu crisi econòmica que estem patint".

El Conseller Huguet a fet aquestes declaracions en el transcurs d’una visita a Arenys de Mar on, a més de visitar dues indústries i el mercat municipal, ha fet una visita al Restaurant Hispània i posteriorment ha programat un dinar, de dues hores, al Restaurant Portinyol conegut per la seva àmplia i extensa carta de marisc. En definitiva han estat sis hores de visita, dues i mitja de les quals en aquests dos restaurants, on el Conseller ha aprofitat per promocionar les iniciatives turístiques de la zona.

El carrer i l'incivisme, cosa de tots

2009-01-15T19:14:00.001+01:00

Utilitzar la via pública com si fos únicament nostra.

Abandonar tot tipus de brossa i malmetre allò que és de tots.

Una forma massa estesa d'incivisme

El miserable món del futbol modest

2009-01-15T18:49:00.004+01:00

Han passat prou dies des que jugadors del Bada Bing van agredir als del Rosario Central per poder prendre perspectiva i mirar-se els fets des de la distància.

El que ha passat a la Tercera catalana aquest cap de setmana és només una mostra més de que el futbol modest és una casa de putes absoluta on tots som responsables.

Primer la Federació. Que permet que es juguin partits de futbol sense cap mena de garantia de seguretat per ningú, ni jugadors ni àrbitres. Que lluny de vetllar que els monitors, entrenadors i responsables mantinguin una actitud educacional envers l'esport, es desentenen de tot el que passa als camps de futbol els caps de setmana. Que permeten a una colla de delinqüents tinguin atemorida tota una categoria i només actuen quan els mitjans de comunicació fan portades amb la noticia.

Segon els clubs: En molts cassos dirigits des de la barra d'un bar per individus que el mes rodó que han vist és el cul d'un got de whisky i que no tenen cap interès en la promoció de l'esport. Redueixen el seu objectiu a jugar el diumenge i guanyar. Amb un nivell intel.lectual tant reduït que davant la por de que agredeixin als seus jugadors, enlloc de trucar a la policia, els envien un correu electrònic a un mail equivocat com va passar diumenge. Presidents i directius que gestionen més amb els seus collons que no pas amb el seu cervell.

Tercer els monitors i entrenadors: En alguns cassos tècnics frustrats de categories superiors que fan pagar la seva frustració a infants que, habitualment, no tenen cap altre interès que divertir-se i passar-s'ho bé. "Pàjarus" que tracten als nens com si fossin Messis en potència i els imposen una disciplina militar absolutament absurda i inadecuada en qualsevol etapa formativa.

Quart els pares: Els uns per permetre que els seus fills passin un sol minut en un entorn com aquest i en molts cassos per ser part activa d'aquest circ de despropòsits promovent els impulsos més baixos a crits des de la graderia. Mátalo, que no te regatee o metele en la pierna, són algunes de les educatives frases que molts pares criden als seus fills des de la seva localitat cada cap de setmana.

El que va passar diumenge és el resultat d'una situació general tant lamentable que difícilment sabria trobar per on començar a redreçar-ho.

Ah i també d'aquesta colla de mal nascuts que és creuen pertànyer a una raça superior i que es permeten el luxe d'atonyinar i crear la por allà on van. Fa molt temps que haurien d'estar a la garjola. Per sempre.

Pressupostos per enfilar-s'hi

2009-01-14T19:05:00.003+01:00

Accessibles per als baixos, per als alts. Per als coixos, per als que no ho són. Per als calbs, per als melenes. Per als joves, per als vells. Per als empresaris, per als particulars...

I econòmics?

Són econòmics els pressupostos?

Les armes israelianes que maten palestins són espanyoles

2009-01-14T18:21:00.003+01:00

Se que no m'hauria d'estranyar però no deixa de sorprendre'm que dades com las que ara us explicaré tinguin escàs ressò a la premsa generalista.

Espanya va exportar a Israel durant el primer semestre de l'any 2008 armes per valor de 1.551.933€. La pràctica totalitat, el 94,13%, tenia com a destinatari les forces armades de l'estat Hebreu.

En concret Espanya va vendre armes armes de canó de ànima llisa amb un calibre inferior a 20 mil·límetres" definició que inclou, entre altres, fusells, pistoles, metralladores, silenciadors, carregadors i visors per un valor de 91.045 euros. La resta, 1.460.888€, va ser material denominat "equips de formació d'imatge o de contramesura": càmeres, equips de formació d'imatges d'infraroigs i tèrmiques, i també equips sensors d'imatge per radar utilitzats per a la localització nocturna d'objectius.

Aquestes Xifres suposen un augment considerable en l'exportació de material bel.lic a Israel. De fet Espanya va vendre més material durant els primers sis mesos del 2008 que en tot l'any 2007.

Aquestes dades es desprenen de l'informe sobre el control de comerç exterior de material de defensa i de doble ús remès recentment al Congrés dels Diputats pel ministeri d'Indústria.

Dades objectives: Espanya és un dels principals països de fabricació d'armes lleugeres del món. Espanya es troba, també, entre els països europeus productors de mines antipersona. Cada minut es fabriquen 5 mines antipersona.Una mina pot arribar a costar 0,40€ (250 ptes). Les empreses Espanyoles productores de mines antipersona són nombroses: Bressel, Explosivos Alaveses, Explosivos de Burgos, Fabricaciones Extremeñas y Unión Española de Explosivos, CASA, Bazán, Santa Bárbara, Instalaza, Inisel, ENOSA, Esperanza y Cia, SAPA o Star.

Una de les principals empreses fabricants de tecnologia militar, Indra, va ser patrocinadora del Fòrum de les Cultures 2004.

En definitiva que la hipocresia que hi ha respecte la guerra al nostre país és important. Començant pels mitjans de comunicació que són els primers de no voler fer públiques dades com aquestes.

No m'hauria de sorprendre però no deixa d'indignar-me.

Mes que velocitat variable sentit comú en definir-la

2009-01-13T17:45:00.003+01:00

Punt kilomètric 657,1 de la N-II

Cal adequar la velocitat a la categoria de la carretera.

Si és una Nacional cal que se circuli a velocitat de Nacional.

Si no que deixi de ser-ho

Aliments enlloc de merdes de gos

2009-01-13T16:54:00.004+01:00

L'Ajuntament de Pallejà s'ha vist en la necessitat de fer un avís a la població desprès de veure com, el darrer trimestre del 2008, el consum de bosses per recollir els excrements de gos augmentava en un 35%, de les 10.000 a les 15.000. Sorpresos per la sobtada conscienciació ciutadana i desprès de comprovar que la salubritat dels carrers pel que fa aquest aspecte, és exactament la mateixa que abans, es van posar a investigar el motiu de tant sobtat augment del consum de bosses.

Sembla que’ls ciutadans i ciutadanes de Pallejà, han descobert la utilitat que tenen aquestes bosses a l'hora de congelar racions individuals de menjar i, com que són gratis, s'han llençat desaforadament a la recerca d'aquests elements plàstics per conservar els aliments. Un cop constatada la realitat l'ajuntament els ha recordat que aquest no és l'ús pel que van ser fabricades i que no tenen garantia sanitària.

No es d'estranyar la curiosa reacció dels veïns de Pallejà. Vivim en una societat garantista, es a dir, tot està garantit: Que'ls aliments són sans, que l'aigua és bona per al consum, que tot allò que està al nostre abast ha estat estudiat i revisat per mil i un experts que garanteixen que no ens pot fer mal, que les joguines dels nostres fills són segures fins hi tot si els pares no hi són presents.... Només cal mirar els prospectes dels medicaments. Si llegim detingudament les reaccions i les contraindicacions ens adonarem que sent rigorosos els riscos que assumim i el nombre dels que no poden consumir determinat fàrmac és molt elevat. Societat garantista.

No crec que elevar la seguretat i la protecció a uns nivells tant elevats sigui positiu. Crec que cal mantenir en alerta la capacitat d'anàlisi i el sentit crític de la societat. No pot ser que la mama administració vetlli per nosaltres en tots i cada un dels aspectes de la nostra vida perquè quan algun d'aquests mecanismes de control falla, el mal és difícilment reparable.

El que ha passat a Pallejà és una conseqüència més d'aquesta societat acostumada a que tot estigui bé i res suposi un perill. Estic segur que a cap dels veïns que utilitza les bosses de recollir merda de gos per congelar se li ha passat pel cap que, les que si serveixen per aquest fet passin mil i un controls de fabricació i seguretat. Que han estat manipulades de manera que no rebin cap contaminació. Que fins-hi tot la seva composició no és arbitrària.... En definitiva que en masses ocasions tendim a pensar que tot val per tot i que si no és així ens ho diran amb lletres ben grans.

Cal recuperar la capacitat d'anàlisi i el sentit crític en la nostra vida quotidiana.

Font: Diari Avui

http://paper.avui.cat/article/barcelona/151255/bosses/excrements/la/nevera.html

El Conseller Huguet va a Arenys.... de restaurants

2009-01-13T14:48:00.002+01:00

Pràcticament la meitat de la visita que els Conseller Huguet te previst fer aquest divendres a Arenys de Mar, se la passarà menjant.

Tal i com ha fet públic el Departament d'Innovació Universitat i Empresa, aquest proper divendres 16 de gener el Conseller Josep Huguet te previst visitar Arenys de Mar.

Segons el pla de visita, l'Hora d'arribada està prevista a les 9,45 per visitar l'empresa tèxtil Aretex. A les 11.00 visitarà el Restaurant Hispània, durant 30 minuts. 11,35 Mercat Municipal, 11,50 Ajuntament. 12,35 Drassanes Arenys i a les 14.00 i fins les 16.00 està previst el Dinar al Restaurant Portinyol.

En total sis hores de visita 2 hores i mitja de les quals se les passarà en dos reconeguts restaurants de la zona famosos per les seves exquisideses gastronòmiques, un, i per la seva àmplia carta de marisc, l'altre.

Es dona la circumstància que Arenys de Mar es troba en ple desenvolupament d'una nova zona industrial, Vall de Gata Ponent, continuació de la existent, Vall de Gata Draper, on a priori, el Conseller d'Empresa, no hi te previst anar-hi.

Imatge d'un país mediterrani

2009-01-12T19:22:00.003+01:00

Desprès de molts dies amb pluja només cal un raig de sol per sortir a gaudir de les terrasses.

Ni que faci fred.

Un interès molt interessat.

2009-01-12T19:13:00.002+01:00

6,5% d'interes és el que hauran de pagar aquells "emprenedors" que demanin un crèdit a La Caixa, per finançar el seu projecte.

Aquest és l'acord que han signat aquest matí el Consell Comarcal del Maresme i la entitat creditícia que, a través de la empresa del seu grup Microbank, farà efectius els ajuts.

A més, aquells que vulguin accedir a aquests "crèdits a baix interès", ho hauran de fer a través del Maresme Centre de Negocis, un ens depenent del Consell Comarcal, que haurà d'aprovar, prèviament el pla d'empresa i que s'encarregarà, no només d'avalar el projecte sinó de fer un seguiment del mateix.

La iniciativa va encaminada a persones que'ls seus recursos siguin limitats i necessitin un ajut econòmic per posar en marxa la seva empresa. El crèdit te un límit de 15.000€ i s'haurà de retornar en, com a molt, 5 anys.

Actualment moltes entitats bancàries estan facilitant crèdits al 5,25 i 5,50% d'interès. Es a dir un punt per sota de les facilitats acordades entre Microbank i el Consell Comarcal del Maresme.

Vergonyosa informació sobre les nevades

2009-01-12T19:09:00.003+01:00

Ja hi tornem a ser. Crec que el primer que haig de fer es desitjar-vos bon any, i el segon justificar l'empobriment de posts. Bé, ha estat una qüestió d'excés de treball que ja ha finalitzat. Per tant tornem, altre cop a la carretera. Tinc una pila de coses per explicar-vos però d'entre totes elles, i per anar resumint els dies d'absència, em quedo amb la que vaig viure la tarda del dia de Sant Esteve.

Si recordeu, va ser l dia de la primera nevada a Catalunya. Jo aquell dia vaig treballar tot el matí. Directe de 7 del matí a 2 de la tarda. Recordo amb claredat meridiana com des de la ràdio ens vam passar les 7 hores trucant al servei d'emergències de Catalunya intentant recopilar dades sobre l'arribada de les nevades que mantenien activat el pla neucat. Recordo com 3 cops cada hora intentàvem contactar amb emergències i amb el servei Català de Trànsit per oferir informació als nostres oients. No hi va haver manera. No treballaven. Finalment als vols de les 12 vaig decidir trucar al Servicio Nacional de Meteorología, a Madrid, on no era festa i des d'allà ens van fer una aproximació a la realitat meteorològica catalana.

Quina va ser la meva sorpresa quan el dia 26, havent dinat, veig sortir el Conseller Saura per televisió recomanant als catalans que no surtin a les carreteres i recomanant-los escoltar els mitjans de comunicació per mantenir-se informats. Oh sorpresa!!! I qui informa als mitjans de comunicació? El que va passar desprès ho coneixem tots. Carreteres col·lapsades, cotxes atrapats, màquines de sal que no podien arribar al lloc del gel i un desgavell infraestructural important.

És molt graciós veure com els Consellers incompetents s'aprofiten dels dies de pocs mitjans camuflant la seva inutilitat en la ignorància dels ciutadans. El dia de Sant Esteve al matí no hi havia ningú al servei d'emergències de Catalunya que informes als mitjans. El dia de Sant Esteve, ja se sabia que nevaria i ningú va preveure que caldria prendre mesures extraordinàries. El dia de Sant Esteve a aquest país no va passar res mes greu perquè tots érem a casa menjant canalons i celebrant els torrons i sortir per la tele recomanant seguir un servei que saps que no estas donant és tenir molta barra.

L'únic consol que em queda es veure com van aprendre i amb les nevades del dia de reis no van cometre els mateixos errors. El dia 6 des d'emergències si ens van respondre. Aveure que dura l'eficiència.

El Pare Noel no te mòbil

2008-12-11T16:58:00.003+01:00

Fixeu-vos com utilitza una cabina per telefonar.

Potser caldrà que en demani un als reis

Autopistes imaginatives

2008-12-11T16:39:00.003+01:00

Proposo a Salvador Alemany com a candidat al premi a l'empresari de l'any. En una mostra més de creativitat imaginació i servei al país ha proposat ajustar els preus dels peatges a la utilització que se'n faci de la via.

El gran guru de les infraestructures catalanes, ha proposat que quan més demanda es faci d'una via, mes car sigui el seu peatge. Es a dir quan més congestionada estigui la infraestructura, més car serà utilitzar-la. La raó, segons el geni de la barrera, és crear un efecte disuassori. Que'ls conductors deixin d'utilitzar les autopistes en favor de les carreteres, per no col·lapsar-les. I com passa sempre, ha fonamentat la mesura amb l'argument: "Com fan en d'altres països del món".

Anem per aquest darrer punt. Quins països? Diem-los perquè en d'altres països del món, les autopistes són infraestructures pensades per la seguretat dels usuaris i no en expoliar-los les butchaques. En d'altres països del món a les adulteres se les dilapida. En d'altres països del món casar-te amb més d'una dona està ben vist. En d'altres països del món dir el que penses està prohibit. En d'altres paísos del món als lladres se'ls talla la ma. Quins països fan això que proposa? Així averiguarem per quin motiu, en quin context, amb quin èxit i amb quines infraestructures alternatives.

Una altra qüestió és saber ¿Desde quan la incompetència i el mal servei són mereixedors d'una major retribució? Una autopista és una via de comunicació ràpida. Si deixa de ser ràpida perd una de les seves característiques principals i per tant ja no és autopista i no es pot cobrar peatge. Aquest mag del Teletac ara proposa el contrari. Quan més mal servei, més deficient, més deplorable i contrari als interessos dels ciutadans sigui, més diners podran guanyar ells.

És evident que la mesura només respon a un interès: El d'evitar que la Generalitat els insti a pujar barreres cada cop que hi ha una operació sortida o un cap de setmana llarg. És evident que'l fons de rescat de peatges que obrirà el govern el proper any els ha posat nerviosos. És evident que cerquen la manera de dissimular un servei patètic, precari i que en molts punts de la xarxa viària catalana, és molt aprop de la il.legalitat.

Arriba el sol com un oasi

2008-12-05T17:34:00.002+01:00

Desprès d'una setmana plena de dies freds humits i núvols bé de gust aprofitar al màxim el primer raig de sol per fer una migdiadeta.

Bombetes de baix consum perilloses

2008-12-05T16:56:00.003+01:00

Un estudi de l'Agència de Protecció de Salut Britànica ha alertat del perill que tenen per la salud algunes bombetes de baix consum. Segons conclou aquest estudi, els riscos més immediats són cremades a la pell molt semblants a las que produeix el sol a l'estiu. Però l'estudi va mes enllà i alerta que les llargues exposicions al llum d'aquestes bombetes pot augmentar el risc de patir càncer.

Les bombetes més potencialment perilloses són les compactes de baix consum, i que no estan recobertes per cap material com pugui ser vidre. Aquestes bombetes, segons ha determinat l'Agència de Salut, emeten nivells de radiació ultraviolat superiors als permesos. Les emissions a 2 centímetres de la llum són semblants als que emet el sol en ple estiu. Des de l'Agència s'ha recomanat als consumidors que es desfacin d'aquest tipus de bombetes i que, en cap, cas siguin usades per activitats a menys de 30 centímetres. Especialment estudiants que estudien amb el flexo, fabricants de joieria, rellotgers o cosidors.

Aquest estudi ha estat recollit per la Federació d'Associacions de Consumidors, (FACUA), i tramés al Ministeri de Sanitat Espanyol perquè informi als consumidors d'aquests resultats .

Algú n'ha vist alguna cosa? No hi ha res pitjor que la opacitat. I més quan el que s'intenta amagar te una afectació directa sobre la salut de la gent. No estic afirmant que l'estudi britànic sigui concloent, que ho és, el que procuro és garantir l'accés al ciutadà a la informació i massa sovint és l'administració la que menys el facilita. Els periodistes sovint ens afartem de rebre trucades o correus dels polítics intentant condicionar la nostra feina. Veiem com individus que no són professionals, ocupen serveis de premsa. Com l'administració intenta manipular la voluntat dels ciutadans coartant la informació que aquests reben. És un fet que passa a tots nivells.

Ja està bé de prioritzar els interessos d'uns pocs per sobre del criteri de la majoria. Si les bombetes són perilloses s'ha de dir. I si cal substituir les velles també s'ha de dir. Donar al ciutadà la oportunitat de decidir si les canvia totes o només aquelles, que per la seva ubicació, no li representen cap perill. Només que en canvii una haurem guanyat tots. De l'altra forma l'única cosa que haurem aconseguit és que, quan tothom sàpiga que són perilloses, no tornin a confiar mai més amb el polític ¿Oi que això no agrada?

Doncs apliquem el mateix raonament en tots les coses de la vida. Els ciutadans som adults i sabem pensar per nosaltres solets i quan algú és un mentider manipulador, tard o d'hora se l'acaba enganxant.

Ah, per cert, les bombetes incandescents han de desaparèixer abans de tres anys.

Cartell per a la convivència

2008-12-04T18:09:00.003+01:00

De vegades al racó mes amagat d'alguna plaça, descobreixes els millors desitjos.

¿Qui controla el butà perquè no ens mati?

2008-12-04T17:01:00.003+01:00

Tot i que explosió de Gavà ha estat provocada per Gas Natural, crec que aquest desgraciat succés ens dona la oportunitat de reflexionar sobre la importància que te conviure quotidianament amb aquests productes. Sobre tot si les insta.lacions no estan en bon estat.

Es habitual que aquest tipus d'explosions tinguin el seu origen en el gas butà. Igualment en les ocasions que apareixen veïns ofegats per CO2, sovint provocat per la mala combustió d'una estufa.

Es difícil d'explicar com a l'any 2008 es permet a una empresa subministrar lliurement i sense cap tipus de control substàncies tant perilloses. Es difícil d'explicar com una empresa pot monopolitzar a casa nostra el mercat d'un producte sense tenir i idea d'on presta servei el seu producte. És difícil d'explicar com pots estar utilitzant un escalfador o una estufa sense que mai, MAI passis cap revisió ni control.

Repsol Gas es defensa dient que ells no subministren butà si no hi ha un contracte. Gran mentida. Ells saben que serveixen molt més butà del que tenen contractat. Ells saben que en el seu negoci hi ha explotació laboral. Ells saben que'l personal que porta el seu distintiu no està ni format, ni preparat per manipular aquest producte. Ells saben que alguns dels treballadors dels seus subministradors ni tant sols tenen permís de residència.

Repsol abasteix de gas a uns clients que no coneix, per uns electrodomèstics que no sap quins són i en un estat que ni s'imagina. Permet que les bombones estiguin mesos i mesos als balcons i que ens passem la vida amb l'ai al cor de saber si el veí tindrà en condicions la seva estufa o volarem tots pels aires.

I tot això amb la connivència d'un govern que s'espavila a cruixir als conductors amb nous radars, als compradors sense bosses de plàstic, o als autònoms amb nous impostor, però que alhora d'aplicar el mateix raser a les grans empreses s'arronsa, s'empetiteix i s'amaga sota la taula.

Estem farts de veure com Abertis no paga els impostor als municipis, com FECSA extorsiona als constructors perquè els cedeixin terrenys per a transformadors, com la companyia d'aigües ens cobra per un sistema de trams que possibilita que paguem un aigua que no consumim i ara com Repsol, per no perdre mercat, pot omplir-nos els edificis de petites bombes en potència sense cap tipus de control, ni inspecció, anàrquicament i a la brava.

¿Quants morts haurà d'haver perquè els governs, d'una vegada, es posin mans a la feina i exigeixin a les grans empreses la mateixa rigurositat i control que ens obliguen a tenir als ciutadans?

Un mes per llençar una llauna!!!

2008-12-03T18:46:00.004+01:00

Anant un dia pel carrer m'adono d'una llauna fora de lloc

Passada la meitat del mes. Tot seguia igual

Un mes exacte i desprès d'haver fet un comentari per ràdio...

La llauna ha desaparegut.

¡¡Màgia lenta!!

L'avi suïcida 2. (Boníssim)

2008-12-03T18:10:00.006+01:00

Recordeu l'apunt del mes passat sobre l'avi suïcida que es llença a tota velocitat amb la seva cadira de rodes per damunt de la vorera?

Doncs fixeu-vos a qui m'he trobat plegant la cadira davant d'un bar!!

Crec que no calen comentaris

Les adopcions i el nou Codi Civil

2008-12-03T16:53:00.007+01:00

El Departament de Justícia de la Generalitat està acabant de perfilar un nou Codi Civil per Catalunya que es portarà a votació l'any vinent al Parlament. Entre les noves normes hi ha la obligatorietat dels pares adoptants de dir-li al seu fill que és adoptat. Es a dir, a partir de la seva aprovació, els pares hauran de comunicar als seus fills que no són els pares biològics.

La mesura ve aconsellada pel col.logi de psicòlegs que considera molt positiu que, un cop l'infant te la maduresa emocional necessària, se li comuniqui que és adoptat. El Codi Civil, però es reserva la decisió de comunicar al menor, en el cas que aquest ho vulgui saber, quina és la identitat dels seus progenitors biològics.

Sempre m'ha sobtat molt el rebuig que hi ha en el nostre país a les prohibicions però en canvi la tendència que tenim a les obligacions. Obligar a dir és el mateix que prohibir no dir. I la norma agafa una rellevància especial quan afecta directament la intimitat i la vida personal dels ciutadans.

Amb quin criteri ens obliguen a donar determinada informació als nostres fills? Per aquesta regla de tres obliguem als pares a comunicar als seus fills si eren o no desitjats, o si els vam concebre en una nit de borrachera i disbauxa, o que en realitat volien una nena i no un nen, o que són pare fumava marihuana o que són uns fills de puta. Perquè els adoptats si i la resta no?

El col.legi de psicòlegs diu clarament que s'haurà de comunicar quan l'infant sigui prou madur per assimilar-ho. Qui ho determinarà. Els pares? Haurem de portar al nen al psicòleg perquè ens digui si està o no preparat? Serà el pediatra del CAP qui autoritzarà als pares a comunicar-ho? I en cas de no fer-ho. Posarem inspectors que multaran a aquelles familias que no ho hagin dit als seus fills?

Trobo la mesura profundament desafortunada. La educació d'un fill és responsabilitat dels seus pares. Si aquests no ho fan adequadament hi ha un departament de Benestar Social que hi intervé. Però els continguts de la educació. La informació familiar sobre els orígens és un camp que pertany a la més absoluta intimitat de les familias. Un espai on l'administració no hi pinta res i on no ha d'intervenir. Als pares se'ls ha de deixar la llibertat de decidir quina és la informació i la orientació que volen que tingui el seu fill.

El nou Codi Civil pot aconsellar prendre determinades decisions i l'administració pública pot facilitar que aquestes decisions siguin executades amb la màxima rigorositat. Però obligar a les famílies és un fet absolutament intervencionista digne d'aquests 40 anys de dictadura que tant interès tenim tots que no es tornin a repetir.

Bosses de plàstic 2. L'agraïment

2008-12-02T16:27:00.002+01:00

Vull fer un agraïment públic a la Lola. Aquest matí parlàvem a la ràdio sobre l'encert de fer desaparèixer les bosses de plàstic i el preu pel medi ambient que tenen aquests productes.

De sobte els companys m'han fet passar la Lola una oient, jubilada, que ha vingut a portar-me uns estris que fa ella amb les bosses del supermercat. Talla les bosses i les fa cintes. Desprès agafa una agulla de punt i teixeix fundes pel mòbil, cistelles per les pinces d'estendre, bosses per anar a la compra...

Aquesta de la fotografia està feta amb bosses del Caprabo.

He quedat amb ella que aquest protector pel paquet de tabac li faré arribar al Departament de Mediambient perquè en prenguin nota.

Gràcies Lola. Això si que reutilitzar de debò!!!

Dolços nadalencs

2008-12-02T16:14:00.002+01:00

Dolços de tota mena omplen els aparadors de les botigues tradicionals.

Quina gana!!

S'acosta el Nadal